Comprar drets

La sessió del Consell General sobre les lleis dels cossos especials va oferir moments de difícil explicació. Era d’esperar que tant el Partit Socialdemòcrata com Socialdemocràcia i Progrés s’alineessin amb els sindicats de funcionaris per mantenir íntegrament els privilegis que havien estat atorgats en legislacions anteriors. Però és complicat argumentar com els liberals, amb l’afany d’atacar el Govern i d’intentar captar el vot funcionarial, es van col·locar al mateix nivell de les reclamacions més extremes dels sindicats i fins i tot en contra del que els mateixos governs del seu partit polític havien establert fa uns anys. Aquest funambulisme polític els va portar a situacions paradoxals, derivades de no haver llegit bé els papers ni analitzar les conseqüències de les seves pròpies propostes. Que el partit de la dreta dura d’un Estat reclami el dret de vaga per als policies, és per a reflexionar. Ni tan sols el més garantista dels tribunals, el dels Drets de l’Home d’Estrasburg, contempla aquesta opció. Quan l’Ertzaintza va portar el cas de la prohibició del dret a vaga, la resposta del tribunal va ser clar: està totalment justificada en ser un cos armat que exerceix funcions d’autoritat en nom de l’Estat. Els liberals, en l’ànsia de captar vots dels funcionaris, van reclamar que es donés el dret de vaga a policies i penitenciaris si se’ls deixava de pagar un complement a canvi de no fer-ne. Aquesta proposta hauria suposat que automàticament tots els policies a partir del mes vinent passessin a cobrar uns 350 euros menys i els penitenciaris uns 400. Perquè Ld’A un cop més no va saber entendre que la seva proposta de donar el dret de vaga significava que tots els que actualment cobren per no tenir-ne (i que Govern els hi respecta en considerar que és un dret adquirit) perdien el complement directament. Perquè l’executiu només proposa que siguin els nous policies i penitenciaris els que deixin de cobrar en el futur aquest complement. La dèria de tots els partits per captar el vot funcionarial pel pes decisiu que té en les eleccions no ens ha permès tenir un debat com Déu mana. Un debat on es discutís de veritat si es pot o no pagar a canvi que algú renunciï a un dret fonamental. Perquè pot o no haver-hi el dret, però mai, ni que un vulgui, es pot vendre.