x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Reportatge DMG

Després del comú

  • Els excònsols lloen la bona experiència viscuda i celebren recuperar espai privat
  • Cap exmandatari no es tanca a retornar a la política tot i l’exigència del càrrec
David Baró s'ha pres unes setmanes de descans abans del retorn a Andorra Telecom

Després del comú

David Baró s'ha pres unes setmanes de descans abans del retorn a Andorra Telecom

Fernando Galindo
Trini Marín s'ha reincorporat al lloc d'administrativa de la CASS

Trini Marín s'ha reincorporat al lloc d'administrativa de la CASS

Trini Marín s'ha reincorporat al lloc d'administrativa de la CASS

Fernando Galindo
Jordi Torres fent treball de camp de fotografia

Després del comú

Jordi Torres fent treball de camp de fotografia

J. T.
Josep Miquel Vila torna a estar dedicat al negoci familiar del càmping Frontera

Després del comú

Josep Miquel Vila torna a estar dedicat al negoci familiar del càmping Frontera

Fernando Galindo
Josep Mandicó al restaurant de Ransol, un dels negocis familiars que gestiona

Després del comú

Josep Mandicó al restaurant de Ransol, un dels negocis familiars que gestiona

Fernando Galindo
Gemma Riba ha tornat a ocupar la plaça de professora de francès del Lycée

Després del comú

Gemma Riba ha tornat a ocupar la plaça de professora de francès del Lycée

Fernando Galindo
Actualitzada 31/01/2020 a les 19:04
Primera hora de l’1 de gener. El mòbil sense activitat i l’agenda sense compromisos oficials ni l’obligació d’assistir a missa, habitual de l’estrena d’any. Vivència insòlita i comuna per als cònsols que acaben de finalitzar el mandat. “Una situació estranya. De cop al mòbil no hi ha missatges”, revela l’escaldenca Trini Marín de l’endemà de deixar el càrrec i el massanenc David Baró subratlla que “ja no hi ha emergència, no hi ha responsabilitat, el telèfon està més tranquil i el pots parar, que feia molts anys que no ho feia i pots connectar-lo quan vols”. Cinc parròquies han canviat de responsables i a Ordino la que ha marxat ha estat la segona del comú i tots inauguren una etapa que els proporciona temps “perquè el comú absorveix molt, són 24 hores de feina els 365 dies de l’any”, remarca el canillenc Josep Mandicó. Sensació compartida per tots els exmandataris que es van trobar que ja podien fer plans privats i en alguns casos amb la tornada sense transició a la feina personal. “El dia 1 va ser aquí [al càmping Frontera] perquè és un dia que està a tope”, relata el lauredià Josep Miquel Vila, que s’ha endinsat “en els negocis de casa per tornar a fer allò que no has fet quan has estat cònsol i tens feina acumulada”, i assegura no haver percebut encara certa calma per retirar-se de la gestió pública “perquè segueixo fent 14 hores com he fet sempre i l’únic és que en lloc d’estar al comú estic més aquí”.

Trini Marín sha reincorporat al lloc dadministrativa de la CASS

L’encampadà Jordi Torres ha notat el canvi, que “no és pel volum de feina, són les trucades, el dia a dia del comú, la pressió que vols que tot vagi més ràpid, la dels mitjans, la de la minoria, tot això ha desaparegut. És un estrès diferent”, comenta al despatx de topografia que té i on és amb dedicació total des del 7 de gener després de dos legislatures. Sense problemes pel retorn “perquè no m’hi he desvinculat mai, venia un cop per setmana però en fase d’adaptació, perquè el software ha canviat i els aparells de treball de camp estan més robotitzats”, i de desconnexió de l’activitat parroquial “perquè han baixat les trucades i els whatsapps que sempre estaves consultant, i el correu del comú. Perdre aquest hàbit costa”. Com el de voler agafar el telèfon per demanar “com està la neu, que és pel que has d’estar l’1 i el 2 de gener, que vaig tenir la temptació, però ja no em pertoca”, exposa Josep Mandicó, per a qui l’endemà de deixar el càrrec “va ser complicat, trobes a faltar alguna cosa, després de 8 anys t’aixeques un dia i no t’has de preocupar de res”. O com el gest “de mirar els detalls quan passes pels pobles, és costum de veure si hi ha alguna cosa malament i ara hauré d’informar els companys”, apunta David Baró, després de passar dotze anys a la corporació: quatre de conseller a plena dedicació i vuit de cònsol i en període de descans gaudint dos mesos “per fer vacances, tancar assumptes personals i dedicar-me a la família” abans de tornar al març a Andorra Telecom “il·lusionat i amb ganes pels nous projectes”.
Trini Marín es va incorporar a la feina el primer dia laborable del 2020. Dijous 2 de gener després de vuit anys d’absència tornava a la CASS, on havia treballat tres dècades, “i vaig viure una sensació rara, el mateix que vaig sentir en sortir de la CASS i entrar al despatx de cònsol”. Ha canviat de l’atenció al públic al servei de prestacions amb “molt bona rebuda dels companys amb els quals he mantingut contacte en aquests anys” i, tot i el shock inicial del canvi, de seguida va recordar l’operativa, “però encara m’he de situar amb tot”. Un retorn laboral similar ha tingut Gemma Riba després de ser cònsol menor d’Ordino. Recuperava amb el final de les vacances escolars el 7 de gener la plaça de professora de francès del Lycée que va deixar el 2015 i de seguida va fer “el canvi de xip perquè és una feina molt viva i molt dinàmica i és com si no hagués marxat”, i se centra a continuar el treball del substitut que ha tingut durant l’excedència “i que els alumnes ho notin el mínim. I no m’avorriré, soc inquieta i tinc una feina que has d’estar actiu i he de posar-me al dia. Torno a tenir deures”.
Jordi Torres fent treball de camp de topografia

Per a Josep Mandicó no ha sigut estrany tornar als negocis “perquè els hem portat sempre en família però ara hi he d’estar més a sobre”, i recalca que, a més de veure com l’activitat del mòbil “passa de 100 a 10”, sobretot s’ha adonat del temps que ha dedicat al comú, “perquè quan vaig entrar la meva filla tenia 8 anys i escaig i jugava per casa i ara està a Barcelona i penses: “aquests anys on els has passat?’” Reflexió que el porta a emfatitzar que “la família realment és la que més perjudicada en surt”, i és que confessa que, per a ell, ser cònsol ha estat “com una obsessió, m’era igual l’hora i si passava alguna cosa m’havien de trucar, a les quatre del matí, si nevava, estava pendent, i de vegades és millor saber delegar”. La mateixa experiència intensa que reconeix Trini Marín, perquè “ha estat una mica exagerat, una mica obsessiu estar pendent de si passa alguna cosa, voler saber-ho tot i que tot havia de passar per mi”, i agraeix el suport constant a casa perquè “estan molt contents i orgullosos de mi perquè saben que m’agrada la política, però arriba un moment que ja costava”. Perquè tot i que podia trobar temps ressalta que mai no estàs del tot lliure sent un càrrec públic, “perquè a la CASS els problemes els deixes a la porta i quan hi tornes l’endemà els agafes però els del comú te’ls emportes cap a casa”.

Josep Mandicó al restaurant de Ransol, un dels negocis familiars que gestiona
Jordi Torres coincideix en la repercussió familiar que suposa ser cònsol, que li ha fet “acabar esgotat, exhaurit, no de la feina del dia a dia, sinó dels actes, perquè es fa molt feixuc i pesat. N’hi ha que hi vas a gust, d’altres per compromís i d’altres que no hi vols anar i n’hi ha els divendres, els caps de setmana, i et provoca perdre intimitat, no pots fer plans i afecta la part familiar”. L’excònsol encampadà remarca que estar en política a primera línia “és complicat per a la parella: o ho entén o no pots”, i celebra tenir una dona comprensiva que ha acceptat les obligacions del càrrec. L’aspecte familiar ha influït en la decisió de Riba de no ser a les llistes. Tenia l’opció de repetir tàndem de consolat amb Josep Àngel Mortés, però “s’ha de valorar si és el bon moment familiar i personal perquè requereix un 100% d’implicació i he decidit prioritzar la vida familiar” després de vuit anys –hi va estar quatre de consellera– “amb molts actes, n’hi ha als dissabtes i diumenges, t’absorbeix molt temps i el mòbil era continu, però el ritme ara ha afluixat”.
L’excònsol massanenc comparteix la visió de l’exigència d’encapçalar un comú “i és com un pes que et treus, ja no has de liderar res, però positiu, perquè si estàs en política és perquè vols”, i precisa que ha pogut fer caps de setmana i vacances de quinze dies “encara que no eren de desconnexió”. Perquè ell també “tenia informació, les incidències majors les volia saber, els problemes greus immediatament i sobretot quan un ciutadà feia una aportació o una queixa però he sabut delegar i cadascú ha assumit les seves responsabilitats”, assenyala David Baró, per afegir que “els cònsols sols no ho poden fer tot, hi ha l’equip comunal i el personal, són 700 persones amb l’estació”. Josep Miquel Vila rebla que “estàs per força assabentat de tot el que passa i te n’has de preocupar” i, tot i que no detecta canvis importants en deixar la responsabilitat pública, valora que “ser cònsol és un càrrec pesat, la dedicació pot ser-hi més o menys, t’has de marcar uns objectius i intentar-los dur a terme, però dins d’aquests objectius hi ha entrebancs, contradiccions”.
Josep Miquel vila torna a estar dedicat al negoci familiar del càmping Frontera


UN FRE NECESSARI
Perquè els cònsols marxen contents de poder dedicar-se a la vida privada i amb el final de mandat aparquen la política de primera línia, però cap d’ells exclou el retorn de manera taxativa. Per a Trini Marín han estat vuit anys de consellera escaldenca i vuit de cònsol, i confessa que “el cuquet de la política sempre el tindré, però havia de frenar, una parada per reposar i ja veurem en el futur i per a les eleccions, ha de ser la voluntat del comitè parroquial i dels polítics que estan amb càrrecs però ara no ho acceptaria”. Es ratifica en no haver deixat el comú per liderar la territorial per a les generals i “em van pressionar molt, però penso que era la decisió correcta, faltaven cinc mesos de mandat, havíem arrasat i se’m feia difícil”. El salt a la política nacional tampoc no el descarta David Baró, que se centra com a president de Ciutadans Compromesos a acabar el procés de convertir la plataforma en partit “que em pertoca liderar”. Considera que ara correspon “un pas al costat i no estic actiu en política, toca un break, que potser més o menys llarg, per recuperar la perspectiva”, i no es planteja cap escenari després d’haver sentit moltes vegades que optaria a anar al Consell. “Vaig dir que acabaria el mandat i la política m’agrada, m’apassiona, és una nova etapa i em reservo dir res, no vull obrir ni tancar portes i ja es veurà”, insisteix el massanenc, que emfatitza que “vaig voler entrar en política, va ser decisió meva i no estic cansat de res i ha estat una experiència increïble que m’ha aportat moltíssim”.
Jordi Torres es manté vinculat al partit, “em continua interessant la política i durant un temps deixo la primera línia però si el partit ho considera sí que tornaria, ha estat una experiència molt gratificant i no em tanco res”. I respecte a si prefereix seguir a l’àmbit parroquial analitza que “al comú el fruit de la gestió es veu abans, el retorn és diferent però la pressió del poble al Consell no la tens i al comú la reacció és immediata i tens els veïns a la porta”. La percepció de Josep Mandicó “és que la política s’ha acabat però no es pot dir mai. És una etapa que ha passat, he treballat molt i ho he passat molt bé i ara tinc que fer un pas enrere”, i ressalta que tenia molt clar que arribava el final i “m’he alliberat, tinc menys tensió, estic millor de salut i dormo millor i estic encantat d’haver-hi estat i d’haver plegat”. L’excònsol canillenc considera “molt bo” el límit de dos mandats “perquè els últims quatre anys ho fas pel poble perquè tu ja no hi tornes, treballes més pensant en l’interès general que per guanyar les eleccions” i, sense descartar el retorn a la política, puntualitza que “d’aquí a 8 anys ja no tens les ganes ni la mateixa il·lusió” i si es tracta d’optar a conseller general “no m’apassiona, sóc més de carrer”.
La possibilitat de tornar no la tanca Josep Miquel Vila perquè “això no se sap mai i abans de fer la llista van venir un any abans perquè anés de cònsol i sempre vaig dir que no fins un dia. Crec que és difícil que torni i no pots dir si ho faràs, dependrà de molts factors”. I més predisposició per repetir en política té Gemma Riba, que no es desvincularà del comitè parroquial “perquè la política m’agrada i s’ha acabat de moment però per què no tornar-hi. No sé sap mai i ha estat molt positiu, amb molt bona sintonia amb l’equip, molt sòlid i ens hem entès molt bé”.

Gemma Riba ha tornat a ocupar la plaça de professora de francès al Lycée

ADRENALINA I PROXIMITAT
El pas pel comú deixa en els excònsols emprempta per les experiències viscudes i pel protagonisme social que han tingut. “M’ha servit per conèixer molta gent, m’ha sorprès gratament”, descriu l’excònsol escaldenca, i el canillenc pronostica que “mantindrà amistats que ha fet perquè són sinceres, és igual que ja no sigui cònsol”. Gemma Riba avança que continuarà fent vida a la parròquia i destaca que segur que notarà que “els ciutadans no seran tan exigents ni rebrà tants suggeriments o remarques com abans” que li feien per ser cònsol menor. Perquè ser responsable d’una parròquia comporta un contacte directe i proximitat amb el poble “i el trajecte que dura deu minuts a peu es convertia en tres quarts d’hora perquè la gent t’aborda constantment”, recorda Jordi Torres del recorregut que feia entre el comú i la casa dels pares per anar a dinar. I ja hi ha qui enyora “el contacte amb la gent i la part social, que de vegades et fa pal anar a un acte però et relaxa”, estima David Baró, alhora que recalca que ser cònsol “té una part d’adrenalina, i un dia tranquil passa alguna cosa i tens una reunió de crisis, hi ha una part d’acció reacció que és una mica addictiva i la trobes a faltar”.
Lluny de responsabilitats, tots els exmandataris coincideixen que les aficions abandonades ompliran part del temps lliure que han retrobat. Vila confia poder dedicar temps a esquiar i jugar a golf; Torres a fer esport cada dia i poder fer plans els caps de setmana i fer rando, caçar i pescar; Marín a fer les classes d’anglès, esport, anar a caminar i fer piscina. Mandicó ha tornat a esquiar i espera recuperar-se físicament; Baró preveu viatjar, ja ha passat uns dies a Alemanya, i “ocupar-me de mi” i Riba ha començat a esquiar i aprofitarà per tenir “més temps per cuidar-me de la família i per fer muntanya”. I en l’horitzó potser tornen a cedir temps per a la cosa pública.

David Baró sha pres unes setmanes de descans abans del retorn a la feina a Andorra Telecom
  • #9 Penos tot plegat!
    (21/01/20 15:27)

    Us hauria de caure la cara de vergonya no feu cap llastima! al contrari abans de plegar ja tenieu una latra cadireta ben calenta esperan-vos amb un bon sou. Penos tot plegat!

    Respondre
  • #8 hola
    (19/01/20 21:47)

    quines grans exigències

    Respondre
  • #7 Carmen Gol
    (19/01/20 14:48)

    Deixant de banda que hi hagi gent mes capaç que d'altra, que, puntualment, algun visqui certs privilegis força impaïbles (no parlo de ningu en concret, pels malpensats), etc, etc, em costa entendre tanta mala llet. Amb la meitat, ben emprada, podrien fotre fora en Trump i en Putin d'una sola tacada. Salut!

    Respondre
  • #6 Josep
    (19/01/20 10:21)

    marta va dir..
    I cobrant el doble que per exemple l'alcaldessa de Barcelona, ciutat amb més d'1500000 habitants. Que no es queixin tant, que han tingut un bon xotllo.

    Respondre
  • #5 lopez
    (19/01/20 10:15)

    Grans emergencies, grans responsabilitats, La Massana gran urbe mundial de 2 millions i mig de persones. Ah perdo, 2500 animes !!!

    Respondre
  • #4 xavi
    (19/01/20 10:14)

    Ui quina exigencia mes gran...haver d'anar a Missa !!! Realment requereix un esforc i una capacitat de sacrifici sobrehumanes !!!

    Respondre
  • #3 Enchufarse
    (19/01/20 10:11)

    Pobres els treballadors de la cass.... La cass s'ha convertit la residència de la caritat millonaria de gent amb alts càrrecs que no saben fotre res, gent que no fot ni brot que cobren una millonada i no saben ni cordar-se els cordons de les sabates i els hi han d'eixugar el cul. Segurament hi ha treballadors públics de la cass honrats que s'esforcen dia a día per fer la seva feina, ànims als treballadors REALS de la cass que sou els que de veritat feu moure la cass i no la alta CALANYA que tenim afincada i que no foten res, quina vergonya de país de enchufats, a Espanya no seríeu ningú i ara amb la entrada del FMI per demanar un rescat ja seus baixaran els fums i us aureu de fregar el cul vosaltres mateixos

    Respondre
  • #2 Bufff
    (19/01/20 09:31)

    Si... Ara ens haurem de creure que la vostra vida com a polítics ha estat un malson... El malson ús comensa ara perquè a partir d'ara sabreu el que es guanyar-se les garrofes...

    Respondre
  • #1 marta
    (19/01/20 07:56)

    Gran exigencies. Ser alcalde d'un poblet d'entre 2000 i 15000 habitants. Mes dur que ser Obama

    Respondre
9
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts