x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Reportatge DMG

Famílies solidàries

  • Viure en una llar d’acollida beneficia els nens que han estat separats dels pares
  • Els acollidors destaquen la vivència emocional i l’enriquiment que aporta
Pilar Escalé va acollir una menor durant un any i considera que “hi ha molta gent que ho podria fer”.

Famílies solidàries

Pilar Escalé va acollir una menor durant un any i considera que “hi ha molta gent que ho podria fer”.

Fernando Galindo
L'Acolliment en família es pot fer amb nens des del naixement fins als 18 anys.

Famílies solidàries

L'Acolliment en família es pot fer amb nens des del naixement fins als 18 anys.

Fernando Galindo
Actualitzada 14/01/2019 a les 07:34
Un maltractament físic o psicològic, abús sexual, violència familiar, una negligència molt greu en l’atenció o un abandó porten la Batllia de menors a dictar la mesura de protecció de separar un menor dels pares i evitar la situació de risc que tant la justícia com el Servei Especialitzat d’Atenció a la Infància (SEAI) consideren evident. El nen necessita un lloc per viure mentre es recondueix el problema dels pares i trobar-li un acolliment familiar és la solució més beneficiosa per a ell. “El millor dels centres de protecció del món difícilment podrà competir amb una família d’acollida, perquè li donen un tracte superindividualitzat, atenció a les necessitats, a les dificultats, veu un modelatge familiar que potser no ha tingut i tota una sèrie de característiques que l’enriqueixen molt, ni que sigui en un període curt”, argu­menta el cap del departament d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència, Jordi Olivé. El més habitual és que un parent pugui tenir cura del menor en acolliment de família extensa, però no sempre és possible i és quan entra en joc la solidaritat de famílies alienes disposades a fer-se càrrec dels infants com d’un membre més del nucli, i són aquestes les que Afers Socials vol tenir més per ampliar les opcions per als nens sota tutela de l’Estat.

És l’experiència que va viure la Pilar Escalé fa uns anys acollint durant dotze mesos una nena. “M’ho vaig plantejar com un retorn a la societat, tens una vida correcta i tinc una filla i una estructura per atendre-la en la qual pensava que podria donar acollida a una altra”, reflexiona, destacant que “volia ajudar i compartir, per a la meva filla eren uns valors que li podia transmetre i a la nena li aportes valors i una visió més àmplia de la vida de la que vivia, i per mi va ser molt enriquidor en l’àmbit personal”. Rememora aquell any com “una vivència molt forta” per als acollidors i per al nen, que està “una mica entre dos mons, entre la família d’acollida i la biològica, i com a mare acollidora et poses en la circumstància del nen i algunes poden semblar dures i les entens, perquè tot i que per a ell sigui bo potser ho pot viure traumàticament”. La Pilar Escalé analitza en perspectiva que “vols donar i tens moltes contradiccions perquè és una nena que ha de tornar a casa seva i veus coses que les faries diferent però no pots jutjar, ni criticar el que està passant a casa seva, o dir-li: ‘Així no hauries d’anar’”, i el psicòleg de l’equip d’acolliment familiar Bruno Martínez ressalta que s’afegeix complexitat al procés, perquè “són dos mons molt diferents i el respecte és essencial en els màxims nivells. No són millor les famílies d’acollida que les biològiques perquè són els seus pares”.

I és que la relació amb els progenitors del menor és una condició que la família d’acollida ha d’acceptar, perquè un dels requisits per participar en el programa “és tenir clar que no és una adopció”. En aquesta dinàmica, l’equip d’acolliment d’Afers Socials planifica visites a la família biològica, menys freqüents al principi i que s’amplien quan els professionals valoren que es pot preparar el retorn amb els pares i s’intensifica el contacte, “poden quedar-se a sopar, a dormir, passar algun cap de setmana, van guanyant en condicions”, explica Martínez. Amb imprevistos com els que va haver d’afrontar la Pilar Escalé, “perquè ells no havien anat mai al supermercat on jo acostumo a comprar i quan tenia la nena els trobava. Llavors em demanaven si podien estar amb ella a les caixes mentre jo comprava, i què has de fer? Entens la situació, són els seus pares”. I tot i que les visites estiguin estipulades, el psicòleg apunta que en les situacions inesperades s’ha d’aplicar “el sentit comú” i no provocar incidents com que els pares es vulguin endur el fill, “que ja saben que l’acollidor no ho pot decidir”, i que en aquest cas no es va produir i no va fer falta actuar “perquè la nena no ho vivia malament i jo no vaig tenir mai cap situació conflictiva amb les visites”, afirma la mare d’acollida.

La convivència d’un menor que no pot estar amb els pares amb una família desconeguda és un procés únic en cada cas, perquè depèn “del que hagi passat. Si se l’ha retirat de la seva família és que hi ha una situació greu i per als pares la separació dels fills és traumàtica, un drama familiar, però per al propi nen és una situació molt difícil de pair”, asse­nyala el psicòleg. S’escull els acollidors que més s’ajusten al petit i es treballa l’adaptació i conscienciació, i el tècnic insisteix que “és millor estar en una família que en un centre, però això no treu que la convivència amb una nova família no els creï conflictes de lleialtats, dificultats de dir ser feliç quan veu que els pares no estan bé”, i per això necessiten suport a la nova llar i dels professionals, que sempre estan en contacte amb la família, “perquè hi ha nens que han patit molt i tenen més necessitats i es manifesta en l’àmbit conductual”. I ressalta que la Pilar el que va fer “va ser més que donar-li educació, valors, alimentació i un llit. És l’acompanyament emocional i educativament fort que en aquest trànsit no és fàcil”, i en tots els casos l’infant està tenint un patiment i ha de trobar que “sigui com sigui el poden acompanyar i depenent de l’edat, les circumstàncies i com de malament pugui estar és més difícil o més suau”. La mare acollidora remarca que “intentes encaminar-la i donar-li unes normes com a la teva filla i després no les continuarà, però que vegi que existeixen”, i es mostra satisfeta del rendiment escolar assolit per la nena. No considera que fos estricta en tot però “en coses com els estudis em surt el caràcter i va progressar i potser si hagués continuat així hauria pogut acabar, però et fas la pregunta de si hauria acabat en les seves circumstàncies, que són unes altres, i ha d’estar bé amb les seves, t’has de posar en la seva situació”, i reconeix que “sé que la collava molt i que li costava, però aprovava i estava contenta”.

Les exigències que es puguin plantejar als infants acollits, com les acadèmiques, s’han d’individualitzar, precisa el psicòleg, “i aquesta nena tenia capacitats i tot i l’experiència emocional se li podia exigir, però d’altres nens poden tenir una situació més desavantatjosa i per estar tranquil i aprendre potser hem de prioritzar l’estabilitat, la tranquil·litat, la seguretat, primer uns bons fonaments”. I la pauta varia en cada cas “perquè veiem després de tants anys que no hi ha un acolliment igual, que comença d’una manera i acaba d’una altra, i requereix per part de les famílies, d’ambdues, i dels professionals, d’una flexibilitat mental, creativitat i obertura a saber treballar perquè un dels factors és la incertesa”, exposa Bruno Martínez. En l’acolliment de la Pilar Escalé es va complir el previst, “em van dir més o menys un any” i es va reconduir el risc amb els pares, però no sempre es compleix el pronòstic i fins i tot pot ser que no funcioni la convivència.

Martínez també fa una lectura positiva dels acolliments que s’han d’interrompre “perquè que un nen pugui viure en acollida i no en una institució si ha de finalitzar abans del previst diria que no ha estat exitós, perquè per l’afecte que ha rebut i tot el que es pot donar en l’àmbit familiar a mi se’m fa difícil parlar de fracàs i se’n donen”. I ho atribueix a motius com que “potser el menor no estava del tot preparat, amb la formació de la família no vam acabar de tenir les expectatives clares, la família biològica no va acceptar del tot l’acollida, les decisions judicials”, i emfatitza que sobretot la família d’acollida “mai tindrà la responsabilitat perquè ha vingut, s’ha mostrat, ha donat la seva llar, tot el que ha pogut”.

RECONEIXEMENT ALS ACOLLIDORS
L’acolliment en família aliena acostuma a tenir el reconeixement del menor i dels pares, encara que no sigui de manera immediata, perquè Bruno Martínez assegura que “als acollits els serveix per madurar, com a reflexió, comencen a valorar-lo posteriorment, per consolidar el seu futur, per tenir una parella, va madurant de manera diferent per la situació que van gaudir d’estar en una família i no en un centre”. I Jordi Olivé coincideix que “normalment tant el menor com la família biològica estan contents per anar en acolliment, per tenir aquest tracte, per l’entorn familiar de confiança, de seguretat, d’atenció individualitzada, que li genera uns beneficis molt importants, i com més petit és el nen més claus són”. L’experiència demostra que “darrerament els acolliments s’allarguen per la complexitat dels problemes que van variant i s’allarguen en el temps”, i això fa que hi hagi acollits que arribin a la majoria d’edat, “quan ja poden decidir marxar amb els pares, i no podem intervenir”, i en la majoria dels casos es queden, comenta Olivé.

Pilar Escalé raona que no hi ha més famílies d’acollida “per un tema de comoditats personals i després has de tenir molt clar que és temporal i no tothom hi està disposat, i és totalment legítim perquè crees un vincle amb algú que ha de marxar”, fet que demana una “capacitat educativa i emocional forta perquè és una experiència important acompa­nyar el nen en aquesta dificultat i després saber que hi haurà un comiat”, incideix el psicòleg. Els dos coincideixen que “no tothom pot fer acollida però molta gent sí i ho recomanaria”, afirma la mare, que recorda la dualitat que va tenir la nena quan havia de marxar: “Plorava i deia per una part em voldria quedar i per una altra vull anar amb la meva família. És una situació dura perquè veus el que està vivint la criatura”, i el sentiment que li va generar acabar l’acolliment, “perquè pateixes una mica però veus que ha estat bé”.

Retorn a casa per al qual es prepara l’infant amb treball “d’adaptació, psicològic i acompa­nyament de saber d’on vens i on vas”, perquè poden haver gaudit d’activitats, vacances o viatges que no tornaran a fer “que viuen com una oportunitat de veure altres coses, de gaudir”, entén Escalé. Perquè la situació econòmica de la família no és motiu ni per retirar un fill, “perquè es donarien ajuts”, ni per escollir una família d’acollida, ja que totes reben un compensació, que no es fa pública, “perquè l’estada del menor no suposi cap despesa”, tret dels extres que se li vulguin donar. Per això en el ventall de famílies per acolliments d’urgència, de caps de setmana i vacances, de curta durada –els que no superen els dos anys– o de llarga –per sobre dels dos– que Afers Socials vol captar hi ha cabuda per a homes, dones, parelles o parelles amb fills. Ara n’hi ha tres amb menors en acollida en família aliena, tres més disponibles per acollir, vint menors en família extensa i vint al CAI, i el ministeri busca informar i sensibilitzar la societat sobre l’acolliment per tenir més perfils per als nens.
Espai sense violència, segur i amb afecte

La separació d’un menor dels pares per protegir-lo és “excepcional, no es dona sovint, de tots els expedients que portem és una franja molt petita”, comenta el cap del departament d’Infància. Són els casos més greus en els quals la intervenció administrativa no soluciona els problemes detectats “perquè no hi ha col·laboració o la situació de risc ho requereix”, i Batllia i fiscalia de menors entren en l’engranatge. Negligències com deixar sol el menor a casa, no donar-li l’atenció i cura necessària, que no es pugui alimentar, que el domicili no estigui en condicions, no portar-lo a l’escola o al metge quan cal, o conductes de risc del menor amb sortides de nit, addiccions, abandonament de pares que es declaren sobrepassats per la situació, agressions o abusos poden abocar a la retirada. En la gran majoria dels casos els infants es mantenen al domicili durant l’actuació “amb un pla d’intervenció familiar (PIF), un compromís entre les parts on es fixa el que farà el menor, els pares i nosaltres per ajudar, i es marca una temporalitat”, detalla Jordi Olivé. Un pla que també es dissenya quan hi ha retirada dels progenitors, “que sempre es fa pensant en l’infant, no en els pares, si està en risc de patir o tornar a patir”, especifica Olivé, i es recorre al recurs “que s’adequa més al menor i sempre s’intenta l’acolliment familiar però no sempre és possible, potser per les seves característiques o perquè si és d’uns mesos no es fa perquè no es vinculi amb una persona de qui després s’ha de separar”.

És llavors quan l’infant, que pot tenir de 0 a 18 anys, arriba al CAI, un centre on Olivé remarca que “tenen un entorn on se senten segurs i confortables, se’ls ofereix l’afecte dels educadors i l’atenció que necessiten i és veritat que tenen la càrrega que han viscut situacions difícils, però arriben a un lloc on no hi ha violència, ni negligències, i en alguns casos potser estaven molt pitjor a casa”. En molts casos la Gavernera és la llar temporal d’adolescents “perquè costa més que hi hagi acolliment”, i més si tenen problemes de conducta o addiccions. Per a ells la nova llei de la infància preveu “l’acolliment familiar especialitzat, com una mena de famílies o persones professionalitzades que han de tenir habilitats o formació per atendre certs menors”, conclou el cap de departament.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477