Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Aquesta setmana

Dos cops professionals

Són grans campions en els seus esports, però malgrat el seu elevat nivell, no poden dedicar-s’hi completament perquè no els aporta ingressos suficients com per poder deixar de treballar.
Cristian España serveix el país amb el cos de policia i el representa al món dels raids.

Dos cops professionals

Cristian España serveix el país amb el cos de policia i el representa al món dels raids.

Fernando Galindo
Cristian Martínez és futbolista, però es guanya la vida fent de transportista

Dos cops professionals

Cristian Martínez és futbolista, però es guanya la vida fent de transportista

C.M.
Marc Casal gestiona un hotel amb la seva família

Dos cops professionals

Marc Casal gestiona un hotel amb la seva família

M.C.
Laura Sallés és mestra d'alumnes de segon cicle.

Dos cops professionals

Laura Sallés és mestra d'alumnes de segon cicle.

Fernando Galindo
Actualitzada 13/11/2017 a les 07:00
Cristian España
Policia i pilot de raids


A més de pilot de motos, Cristian España és policia, del servei especial del grup de muntanya. Malgrat que tota la seva vida ha estat lligada a la benzina i és conegut per les seves exitoses participacions en alguns dels raids més durs del món, com el Dakar, el que realment li permet guanyar-se la vida és la seva feina al cos d’ordre.

En Cristian ha treballat tota la vida, combinant la seva professió amb la seva passió i dedicació per l’esport de motor, i en concret, els raids. Fins als 25 anys feia d’electricista per guanyar-se la vida, llavors va presentar-se a les oposicions públiques per accedir al cos de policia i va aconseguir entrar-hi al primer intent.

El seu cas és especialment indicatiu. El fet de treballar al cos de policia no li permet planificar la seva vida esportiva a llarg termini degut a les guàrdies i als serveis especials que fa periòdicament. Normalment ha de demanar canvis de torn als seus companys, que han de ser acceptats pels seus superiors, per poder entrenar i participar en curses que li permetin preparar-se per als reptes més grans. España, però, té un sistema per assegurar-se poder participar als principals esdeveniments del món dels raids. Explica que “utilitzo les meves vacances per poder anar a les curses que prefereixo, especialment el Dakar, perquè així m’asseguro que hi podré participar”.

El fet de formar part del grup de muntanya també té aspectes positius, ja que li permet mantenir un nivell físic òptim durant la temporada, ja que una bona condició física també és necessària per desenvolupar la seva feina. “Durant la setmana puc dedicar unes dues hores al dia a entrenar-me. A més, també fem entrenaments de muntanyisme, sortim a córrer o esquí de muntanya a l’hivern.” Ara fa gairebé un any que prepara el seu tercer Dakar, però no ho té gens fàcil. “Els caps de setmana de guàrdia no puc entrenar, perquè no puc sortir del país, i entrenar amb la moto a Andorra, quan comença a fer fred i a nevar, és impossible”, comenta. Moltes vegades aprofita caps de setmana sencers per poder fer entrenaments específics sobre rodes a Lleida, on hi ha trobat un espai que utilitzen diversos pilots de la seva disciplina. España té un petit avantatge sobre altres esportistes del país, ja que segons la llei de l’esport, els funcionaris que estiguin federats en algun esport poden disposar de cinc dies de permís per participar en competicions d’alt nivell. Tot i això, és un tràmit que Cristian España no sempre ha fet. “Per a tenir aquests cinc dies has de fer molts papers. Has de fer un informe, demanar una carta a la federació, indicar exactament quina competició vols fer i quins dies vols demanar, i després tot això ha de passar l’aprovació del ministeri. Per això, si no em veig amb l’obligació de fer-ho, no ho faig”, indica.

D’aquí a dos mesos emprendrà el viatge per participar en el seu tercer Dakar, a sud-amèrica, i ja està ultimant els preparatius per assolir el seu objectiu: superar la vint-i-unena posició aconseguida en l’edició del 2017 i apropar-se el màxim a les posicions de podi.

Cristian Martínez
Repartidor i futbolista


Cristian Martínez, el polivalent jugador de la selecció andorrana i del Futbol Club Andorra, està lluny de les estrelles mundials contra les quals s’enfronta en les fases classificatòries per a Mundials i Eurocopes. No només no cobra un sou digne per fer de futbolista, sinó que de dia fa de repartidor per poder mantenir-se. Els últims anys ha anat canviant de feina per poder continuar jugant a futbol al màxim nivell, i ha fet grans sacrificis per no perdre’s mai ni una sessió d’entrenament.

“Abans entrava a treballar a les sis del matí, així que em llevava a quarts de cinc. Els dies d’entrenament, que són tres o quatre cada setmana, arribava a casa pels volts de les onze, i entre sopar i tot me n’anava a dormir passades les dotze”, explica Martínez, que diu que amb el canvi de feina ha guanyat en salut i hores de son. “Ara entro a treballar a les vuit, i em puc llevar, com a molt tard, pels volts de les set. En total puc dormir un parell d’hores més cada dia del que ho feia abans, i ho he notat molt”, diu.

En Cristian entén el futbol com una passió, però també com un compromís amb els seus companys. No s’ha perdut mai cap entrenament si no ha estat per una causa major, i explica que sempre intenta arribar puntual malgrat que alguns dies hagi de sortir tard de treballar. “Òbviament, no puc deixar de servir els meus clients, encara que se’m faci tard, però sempre intento planificar-me i fer-ho el millor possible per no haver de córrer”, comenta. Afirma que no ha tingut mai l’obligació de renunciar ni a la feina ni a l’esport, però que si en un hipotètic cas li sorgís aquesta situació, no dubta a admetre que “renunciaria al futbol, encara que amb el cor trencat, perquè el que em dona per menjar és la feina i no l’esport, i amb la meva situació actual no puc deixar de treballar”.

En èpoques classificatòries per a competicions internacionals, com Eurocopes i Mundials, en Cristian ho té relativament fàcil. “Normalment els calendaris de les rondes de classificació surten publicats amb uns dos anys d’antelació, i això em permet planificar-ho bé, avisar els de la feina i poder disposar de dies necessaris per a poder anar amb l’equip nacional”, explica. En Cristian està acostumat a jugar contra professionals que cobren grans fortunes per ser futbolistes. No és partidari que els esportistes cobrin aquests sous astronòmics, però també admet que “és una pena que els jugadors d’una selecció no ens puguem dedicar a temps complet al futbol”, diu, conscient que per les estructures que té el Principat és difícil professionalitzar l’esport al nivell que ho fan els altres països, i recalca que “tot i que estem millorant molt, quan no et pots dedicar plenament a una cosa tampoc pots arribar mai al màxim rendiment i igualar-te a ells”.

Laura Sallés
Mestra i judoka

La Laura Sallés, guanyadora d’una medalla d’or i tres de plata representant Andor­ra als Jocs dels Petits Estats, i abanderada d’Andorra als Jocs Olímpics de Rio, és un cas diferent als dos ja comentats, perquè la seva vocació professional era ser mestra, però una oportunitat única a la vida li va arribar mentre estava cursant la carrera a Lleida. Va començar a rebre beques pels bons resultats esportius obtinguts en Campionats de Catalunya i als Jocs dels Petits Estats. “Eren beques petites per començar a entrenar a bon nivell i poder tenir algun ingrés mentre estudiava”, explica. Quan va acabar la carrera li van proposar entrenar al centre d’alt rendiment de València, una oportunitat de professionalització que va acceptar sense pensar-s’ho.

Sallés explica que “sempre he intentat estudiar mentre em dedicava al judo per no quedar-me sense fer res. He procurat no estar aturada per culpa de l’esport en cap moment”. Mentre era a València cultivant la seva carrera de judoka, va estudiar Psicologia per completar la seva formació acadèmica.

Laura Sallés, doncs, ha pogut practicar sempre el seu esport sense la necessitat imperiosa de treballar. Tot i així, quan va anunciar la seva retirada de l’esport d’elit després dels Jocs Olímpics del 2016, sabia que no podia deixar-lo de banda i des de llavors no ha deixat d’entrenar, i fins i tot ha començat a provar altres disciplines com ara l’escalada o el rugbi, esport on ja ha debutat com a jugadora amb el VPC, al triangular organitzat per l’equip andorrà.

Sallés destaca que “quan practiques un esport d’elit el desgast físic i psicològic és més gran. Hi ha dies que t’aixeques del llit i et fa mal tot, no tens energia per a fer res”. Parla per experiència, ja que durant un temps, la Laura va tenir algunes feines esporàdiques i també va fer de professora de judo per a nens. “L’energia que necessitava per als meus entrenaments la gastava a la feina, i després anava als entrenaments cansada i tot em costava molt més”, admet. És per això que va decidir dedicar-se completament al judo i no exercir la seva professió fins que assolís els seus objectius esportius.

Ara, un cop retirada de l’alta competició, ha començat a fer de mestra, una feina que li ha fet canviar la manera de viure. “Estava acostumada a unes rutines molt estrictes i el canvi de vida al principi és dur. Després de tants anys fent el mateix i controlant tant el meu cos, ara he notat com tot canvia”.

Malgrat tot, la Laura no vol deixar de practicar esport i admet que tot i el desgast que li suposa haver entrat en el món laboral, quan entrena o competeix encara hi posa les mateixes ganes que en el judo.

Marc Casal
Hoteler i corredor de muntanya


Marc Casal també ha compaginat l’esport d’alt rendiment amb la feina, però d’una manera més senzilla que altres esportistes. Juntament amb el seu germà Òscar són les puntes de llança del trail andorrà, formen part de l’equip nacional, competeixen a la Copa del Món de curses de muntanya, però s’han de guanyar la vida gestionant dos hotels familiars. Han treballat d’això tota la vida. “Els meus pares van començar amb el negoci i des de petits hem crescut en aquest ambient, ara ens n’estem fent càrrec entre tots quatre”, explica Marc Casal. El fet de tenir el seu propi negoci els ha facilitat molt les coses en l’aspecte esportiu, ja que com argumenta en Marc, “sempre dins uns límits, ens podem organitzar com vulguem. Si un dia tenim reunions, per exemple, podem posar-les en hores que ens vagin més bé per poder entrenar quan les acabem”.

Els germans Casal entren a treballar a primera hora del matí a l’hotel, i aprofiten les estones de menys feina per fer els seus entrenaments. Normalment ho fan al migdia. “A l’hivern és més complicat que a l’estiu, perquè és la temporada més forta i hi ha més gent, per això intentem sortir a entrenar en horaris on hi pugui haver menys clients a l’hotel.”

Normalment entrenen junts, i tenen la seguretat de no desatendre la feina perquè, en cas d’emergència, sempre hi ha els seus pares pendents del que passi a l’hotel. D’aquesta manera sempre poden entrenar amb tranquil·litat i ben concentrats.
Per als esportistes el descans és vital, i els germans Casal també tenen temps per recuperar-se. “Intentem descansar un dia a la setmana, però això ens ho marca el nostre entrenador, que és qui ens planifica les càrregues físiques i els períodes de recuperació”. Admet que en el seu esport s’han de basar molt en les sensacions que tenen. De moment, aquestes sensacions i els resultats esportius estan essent favorables per als germans hotelers.

En Marc destaca que per a ell el primer és la família i que és gràcies a la seva capacitat d’organitzar-se que poden trobar temps per a tot. “Si en tens ganes, treus temps d’on sigui. Hi ha vegades que ens llevem a les sis per fer entrenaments específics, i després anem a treballar. A les tardes, intentem estar amb els nens quan surten de l’escola o de les activitats que fan, i així podem gaudir de tot.”
 
  • #3 Ex esportista
    (15/11/17 13:31)

    Em sembla molt bé reinvindicar que és molt difícil dedicar-se professionalment a l'esport en aquest país, però l'exemple del futbol no em sembla el més adient. Al menys els futbolistes no han de posar diners de la seva butxaca per representar la selecció, van molt ben equipats i inclús cobren per jugar els partits. A altres esports, esportistes, pares i entrenadors han de fer mans i mànigues per representar el País 

    Respondre
  • #2 Totalment d'acord Xevi
    (15/11/17 08:06)

    Si, cal tenir bona feina per poder anar al Dakar, hi vagis com hi vagis, no no podré mai.

    Respondre
  • #1 Ciutadà
    (12/11/17 15:22)

    La vida és així... primer treball i després oci!!! I pel que primer és oci i després treball és que no necessita treballar i que ho té tot arreglat i li cauen els cuartos del cel... Al privat no es poden canviar guàrdies, etc. I la gent fa com pot. És un mèrit fer el que feu... SI, però tampoc és per felicitar perquè n'hi ha molts que per obligació es queden amb treballar + família i punt.

    Respondre
3
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477