Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Aquesta setmana

Passió per fer cims

Nani Duró al cim del makalu amb l'Everest i el Lothse de fons. Va ser la primera dona andorrana a coronar un vuitmil.

Passió per fer cims

Nani Duró al cim del makalu amb l'Everest i el Lothse de fons. Va ser la primera dona andorrana a coronar un vuitmil.

Nani Duró
Oriol ribas al cim del Broad Peak (8.047 metres) l'any 2014.

Passió per fer cims

Oriol ribas al cim del Broad Peak (8.047 metres) l'any 2014.

arxiu
Actualitzada 10/07/2017 a les 10:13
Si pensem en alpinisme ens traslladem directament als cims més alts del món de la mà d’aventurers intrèpids. Amb els nous mitjans que ofereix el segle XXI, no cal ser alpinista per pujar una de les muntanyes més altes. L’ajuda tècnica, els guies, l’oxigen i totes les possibilitats que es poden aconseguir amb diners fan que coronar l’Everest, per exemple, sigui una opció per a persones que no s’haurien acostat mai a una muntanya i que busquen viure una aventura única i passatgera. Amb aquesta premissa cada dia són més els que fan expedicions per coronar alguns dels catorze vuitmils, però segueixen sent pocs els que ho fan per passió. Persones que han desafiat la falta d’oxigen, que s’han jugat la vida en condicions extremes o que han assolit gestes gairebé inhumanes per amor a un espai i als reptes que ofereix. L’alpinisme és un esport extrem que consisteix, gairebé sempre, a posar el cos al límit per accedir als racons més inhòspits del planeta.

No hem de confondre mai muntanyisme i alpinisme. El primer és el terme genèric que engloba tots els vessants dels esports de muntanya, des del senderisme fins a l’esquí, i també fins a l’alpinisme. Parlar del segon, en canvi, és fer-ho d’activitats d’alta muntanya amb una dificultat tècnica considerable i per les quals s’ha d’estar preparat i capacitat físicament i mentalment. No és només pujar muntanyes de sis, set o vuit mil metres, sinó que també hi ha activitats com l’escalada, el pas per glaceres, crestes, corredors o canals. Totes aquestes activitats, en altitud, comporten una dificultat tècnica considerable i s’ha de conèixer bé l’entorn per poder anticipar possibles perills.

Andorra no és un paradís pels alpinistes, més aviat li falten condicions. Jordi Iglesias, president de l’Agama (Associació de Guies i Acompanyants de Muntanya d’Andorra), defensa que “a Andor­ra s’hi pot fer alpinisme. Hi ha crestes, passos complicats, escalada de nivell alt, pics difícils... però ens falta altitud. Si vols progressar has d’anar als Alps o a l’Himàlaia”. De fet, Iglesias diu que només hi ha mitja dotzena de guies d’alta muntanya, que són els que estan més capacitats tècnicament. Carlo Ferrari n’és un. A més és formador en muntanyisme a l’Efpem i alpinista. Es refereix a Andorra com un país amb un gran nivell d’escalada i d’on surten grans escaladors, però on hi falten llocs més tècnics per fer alpinisme tradicional.
Centrant-nos en el Principat, sabem que és un esport que s’ha practicat sempre. Molts coincideixen en l’opinió que hi ha pocs alpinistes en relació amb els habitants que té i les condicions que hi ha per entrenar. Podríem considerar que a Andorra ha quedat eclipsat per els altres esports de muntanya. No va ser fins a final dels anys setanta que uns quants andorrans van provar sort enfrontant-se a les condicions extremes de les muntanyes més altes del món, a l’Himàlaia.

Els primers vuitmils
Del Principat han sortit grans alpinistes i hi ha constància de la primera expedició amb andor­rans a les muntanyes més altes del món l’any 1979. A la primera, Alfred Martínez, Manyo, va formar part d’una expedició al Kanchenjunga. No va poder fer el cim (8.586 metres), però va poder pujar per sobre dels 8.000 metres sense oxigen artificial. Era el primer pas de l’alpinisme del Principat. L’any següent, en les mateixes condicions, un altre andorrà, Jordi Muntané, va participar en una expedició al Makalu (8.463 metres). Tampoc va tenir èxit a l’hora d’atacar el cim. Després d’altres expedicions, amb noms importants com Jacques Soulié, Gerard Olm, Nadia Aleix, Gerard Montestruc, Isabel Rogé, Jaume Espunyes o Marcel Uriguen, entre d’altres, Oriol Ribas va aconseguir ser el primer andorrà a coronar un cim de més de vuit mil metres. Va ser al Cho-Oyu, la sisena muntanya més alta del món (8.201 metres), l’any 1996. Nani Duró, Ramon Rossell i Domi Trastoy van seguir els passos de Ribas i són els quatre andorrans que han fet cim en un vuitmil.

Nani Duró ha coronat tres vuitmils. Va participar en aquella primera expedició d’èxit, tot i que no va poder arribar al cim amb el seu company. Tot i això, mig any després, el maig del 1997, seria la primera dona andorrana a coronar un vuitmil, també el Cho-Oyu. Dos anys més tard completaria el seu triplet pujant amb èxit el Makalu (8.463) l’any 1998 i el Gasherbrum 2 (8.035) l’any 1999. La Nani també va participar en la primera expedició andorrana a l’Everest. No és de posar-se medalles i considera que abans de l’expedició a la muntanya més alta del món hi ha hagut expedicions més importants i amb més èxit. Manifesta que “l’Everest no és ni el més difícil, ni el més maco, ni el que hi ha menys gent. En aquest sentit és horrorós. Ara no hi tornaria”.

L’alpinisme és un esport que es viu d’una manera molt personal. Si bé molts cims es conquereixen amb expedicions, que poden estar formades per més o menys persones, el que fa únic l’alpinisme és la manera que té cadascú de viure l’entorn. I la Nani té una manera d’entendre la muntanya per gaudir-la des del respecte, al seu ritme. “No m’agrada anar amb tot de xerpes i altra gent que et vinguin a supervisar i a controlar que tot estigui bé. Tot el que he fet és sense xerpes ni oxigen artificial. Si veig que no puc fer el cim no passa res, faig mitja volta i ja està.”

L’efecte Kilian Jornet
És impossible definir de manera senzilla Kilian Jornet. En els últims anys, moltes persones s’han llançat a la muntanya seguint les passes d’un ídol amb unes condicions excepcionals. Jaume Esteve, president de la FAM (Federació Andorrana de Muntanyisme), no sap on situar-lo dins del mapa del muntanyisme. “En el moment en què ha pujat muntanyes com el Montblanc o l’Everest ja se’l pot considerar alpinista, però ho fa amb l’estil i la tècnica d’un corredor de muntanya.” Carlo Fer­rari ho matisa. “És un alpinista que puja muntanyes amb vambes”, diu. “Per sort, cadascú ho viu a la seva manera, i aquesta és la manera que té en Kilian d’entendre la muntanya.”

Sobre la massificació que ha generat, Ferrari opina que “en activitats de més risc no es nota tant la major afluència de persones. En l’alpinisme hi segueix havent poca gent. Excepte a les munta­nyes més famoses, diria que hi ha menys gent que fa vint anys”. En aquest sentit, Ferrari recorda les seves expedicions al K2 i al Lothse. “El K2 em va encantar, però del Lothse vaig tornar molt decebut perquè hi havia massa gent. Massa xerpes. Massa mitjans artificials.”

Com també apuntaven Nani Duró i Jaume Esteve, el creixement del muntanyisme s’ha notat més a les curses de muntanya i en les activitats del dia a dia. “Ara et trobes gent corrent per la muntanya, fa uns anys no passava”, apunta Duró. Jaume Esteve admet que a les curses de muntanya hi ha hagut un augment considerable de participants. “Suposo que la gent que comença a participar-hi busca precisament aquestes activitats perquè hi ha més seguretat, totes les rutes estan marcades i hi ha menys peu a al risc. La gent no es vol perdre i no ho vol passar malament, i a mesura que l’activitat requereix més tècnica es van quedant els que realment estan preparats.”

Nou material
Com en molts aspectes de la nostra vida, l’alpinisme ha canviat molt ràpidament en els últims temps. Els seus materials també ho han fet des de les primeres expedicions fins a dia d’avui. L’evolució en els últims vint anys ha estat rapidíssima i els nous materials estan a anys llum dels que s’utilitzaven abans. Ara podem trobar tot tipus de material, des de cordes, roba o calçat, fins a tendes i estris molt més resistents, lleugers i econòmics. Això també propicia que els alpinistes que no són professionals puguin accedir-hi amb més facilitat i puguin fer certes activitats amb més garanties i seguretat.

Nani Duró recorda les primeres tendes de campanya que va fer servir: “Anàvem carregats amb molt de pes. Havíem de portar les tendes amb tots els ferros. Després el vent se les emportava perquè era més difícil clavar-les a ter­ra... Ara, tenim tendes que són superfàcils de muntar i desmuntar i a més són lleugeres i resistents. Ara és més difícil que se t’emporti el vent, però hi ha cops que he estat amb la tela a sobre la cara tota la nit.”

Sense por al risc
El risc és inherent a la muntanya, i l’alpinisme és un dels esports més arriscats que hi ha. Tots ells coincideixen que un petit error et pot costar la vida, i és molt fàcil cometre’n estant en les condicions més extremes. Els que el practiquen solen ser uns grans coneixedors de l’entorn. Saben interpretar el que els envolta i com pot reaccionar el terreny a les seves accions. És un esport de risc malgrat que cada cop hi ha més mitjans per a la seguretat. “Un pilot de Fórmula 1 comet un error i xoca contra una tanca. També s’hi juga la vida, és clar, però està envoltat d’ambulàncies, helicòpters i metges que el poden ajudar al moment. Si un alpinista comet un error no té ningú que el pugui ajudar, està sol en un entorn inaccessible i en condicions extremes”, comenta Jaume Esteve. A més de poder conèixer el paisatge i tot el que el forma, els alpinistes coincideixen que “el risc potser és un dels factors que fan atractiva la muntanya”.

NOMÉS UN ANDORRÀ AL SOSTRE DEL MÓN
Domi Trastoy (Sant Julià de Lòria, 1981) va descobrir el muntanyisme gairebé de casualitat. S’hi va enganxar després de fer un ascens al Montblanc i actualment és l’únic andorrà que ha coronat els 8.848 metres de l’Everest. La seva relació amb la muntanya, però, li ve marcada per genètica. El seu avi va ser qui va obrir el primer refugi de la Rabassa.

La data en que la bandera andorrana va tocar el cim més alt del món va ser el 23 de maig de l’any 2013, a l’última de les tres expedicions amb presència andor­rana a la muntanya més alta del planeta (les anteriors van ser els anys 2000 i 2011). Domi Trastoy va aconseguir culminar l’ascensió per la cara sud, des del Nepal, després de quedar-se als 7.800 metres en el seu primer intent no culminat, un ascens fallit per la cara nord el 2011.

NO HI HAN ALPINISTES PROFESSIONALS
A la Federació Andorrana de Muntanyisme no hi ha cap departament dedicat a l’alpinisme. “Des de la federació no fem gaires coses relacionades amb l’alpinisme perquè és un esport que no és competitiu per naturalesa. És una disciplina per gaudir de la muntanya i qui en fa només vol assolir els seus reptes. Des de la federació no li podem donar mitjans perquè l’alpinisme no és una competició, no es pot regular, no se’n pot fer competició. Qui en fa per competir és perquè vol ser el primer en alguna cosa”, diu Jaume Esteve.

Queda clar que és un esport amateur. Al món hi ha molt pocs professionals i els que ho són treuen els seus ingressos dels patrocinadors o de la presència en mitjans de comunicació. A Andorra no hi ha professionals. Tot i això, tots els alpinistes del Principat estan federats sota el paraigua de la FAM. Jaume Esteve creu que aquesta situació és difícil de solucionar. “A la federació ajudem en la formació dels esports de muntanya des d’un vessant competitiu. Ens centrem en la competició. També és cert que aquesta formació va enfocada al muntanyisme i curses de muntanya, l’escalada i l’esquí alpí. En aquestes disciplines es treballa la tècnica, també, però no és la mateixa que s’utilitza en l’alpinisme.”

Aquesta formació, segons Esteve, també ajuda a formar futurs alpinistes, ja que molts dels esportistes de muntanya acaben fent el pas endavant buscant nous reptes amb més dificultat i més altitud.
El president de la FAM ho remata: “Els Pirineus, en si, ja el limiten una mica i a Andorra no tenim les mateixes possibilitats que a d’altres llocs. Ni tan sols estem al punt més alt dels Pirineus. La gent que té un nivell tècnic més elevat es veu obligada a marxar, sovint als Alps, o a l’Himàlaia o als Andes, on hi troben més recursos i més tipus d’entrenaments.”

Tot i això, Esteve no descarta poder ajudar d’alguna manera, puntualment, a donar un impuls a expedicions andorranes que segueixin un objectiu concret i les condicions siguin favorables per fer-ho.
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477