Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Aquesta setmana

Malalts imaginaris

La hipocondria consisteix en una preocupació excessiva per la salut
Els hipocondríacs acostumen a visitar amb freqüència el metge i a realitzar-se moltes proves de diagnòstic.

Malalts imaginaris

Els hipocondríacs acostumen a visitar amb freqüència el metge i a realitzar-se moltes proves de diagnòstic.

Actualitzada 17/05/2017 a les 18:38
"Llevo varios días con un dolor en la espalda. Arranca en las cervicales y sigue, en diagonal, hacia el omóplato izquierdo, donde se pierde. Puede que esté provocado por mi silla de trabajo, pero me extrañaría. Mi silla no sólo es ergonómica, sino que además me la vendieron en una tienda especializada con un certificado de la Organización Mundial de la Salud y de la Campaña Mundial Contra las Enfermedades de la Columna”. Així comença el llibre Me temo lo peor, del periodista espanyol Manuel Hidalgo, un hipocondríac confés. Ell forma part d’aquest gruix de gent que té pànic a patir una malaltia i a morir, i que els experts coincideixen a afirmar que, degut a la gran quantitat d’inputs mèdics i de salut que rebem, va en augment.

“La hipocondria és una preocupació excessiva per la salut del propi pacient i a vegades també per la de familiars”, explica el psiquiatre Joan Obiols. El matís d’excés és important perquè estarem d’acord que preocupar-se per estar sa és normal i, valgui la redundància, saludable. Quan és, doncs, excessiva la preocupació? “En el moment que genera problemes en l’activitat diària de la persona”, assegura el doctor. Si un per certificar que no està malalt ha d’anar al metge cada quinze dies, o s’ha de prendre constantment la temperatura o la pressió arterial, és possible que pateixi aquesta patologia reconeguda dins la classificació de malalties mentals i lligada al trastorn de l’ansietat.

Els hipocondríacs solen ser, per tant, gent ansiosa, nerviosa. La personalitat obsessiva, el pensament rígid i la tendència a la depressió són altres trets que dibuixen el seu retrat robot. Ni més homes ni més dones. “La patologia afecta per l’estil als dos sexes”, apunta el psiquiatre. Pel que fa a l’edat, la psicòloga Sònia Bigordà comenta que “generalment podem trobar persones entre 30 i 50 anys, tot i que també pot aparèixer en nens”. Tant ella com el doctor, però, coincideixen a assegurar que la hipocondria acostuma a manifestar-se en l’edat adulta primerenca. “També hi ha casos propis de la tercera edat, que s’inicia quan la persona veu que les cames li comencen a fallar, que les anàlisis li surt el sucre alt, etcètera”, exposa Obiols.

MAGNIFICANT ELS SÍMPTOMES
“Estoy empenzando a pensar que esto es algo de más envergadura, ya que también siento los brazos flojos y las piernas pesadas. Puede que sea el Síndrome de Cansancio Crónico, una enfermedad muy rara y de muy difícil tratamiento”.

Hidalgo, com tot hipocondríac, presta molta atenció a qualsevol sensació o senyal corporal (mareig, mal de panxa, batec cardíac, suor, tos...), i interpreta els símptomes, reals –sovint somatitzats– o imaginaris, de manera catastròfica, atribuint-los a una malaltia temuda. “La hipervigilància a qualsevol símptoma, l’amplificació a l’hora de valorar-los, i la por excessiva i injustificada a patir una malaltia greu són les tres característiques principals dels hipocondríacs”, afirma la psicòloga clínica Nathalie Garcia Manitz.

CERCANT L’AUTODIAGNÒSTIC
“Me ha salido una mancha blanca, grande, en una uña. Me extraña. De pequeño mi madre me decía que las manchas blancas en las uñas eran mentiras. Cada mancha, una mentira que yo había dicho. Pero he leído un suplemento de salud que cuando ya se es adulto las manchas blancas en las uñas pueden ser síntoma de algunas enfermedades. Me preocupo.”

El periodista Hidalgo explica que té un bon nombre d’enciclopèdies i llibres de medicina, i que al mínim símptoma que li resulta xocant comença a navegar per ells a la recerca del seu propi diagnòstic. En l’actualitat, però, la majoria d’hipocondríacs, i també els que no ho són, recorren al mar sense fons d’Internet (hi ha qui a aquesta pràctica li ha posat el nom de cibercondria). Allà es perden entre pàgines i fòrums mèdics, i molt sovint acaben veient com la seva ansietat augmenta després de confirmar que pateixen una malaltia, la més greu. I no és estrany: si busquen a Google “mal de cap”, trobaran 346.000 resultats, i ja a les primeres pàgines llegiran “tumor cerebral” i “esclerosi múltiple”. Si googlegen “dolor al pit”, els apareixeran 5.480 entrades, moltes alertant d’un imminent atac cardíac.

Internet, com diu el doctor Obiols “pot ser molt útil per estar informat, cuidar-se i prevenir malalties, però intensifica la hipocondria”. A més, “hi ha molta informació fiable i científica, però també molta que no ho és”, ressalta. Per aquests motius, Garcia Manitz aconsella als hipocondríacs, i també als que no ho són, evitar fer consultes mèdiques virtuals.

CARRERA DE METGES
–“Y quién te ha dicho a ti que tienes bronquitis, según tú? (Marcela, la dona d’Hidalgo)”. –“El médico me lo va a decir!
“Voy al médico y me encarga una radiografía de tórax.”

En efecte, les visites a urgències i al metge de família són una altra pràctica habitual dels malalts imaginaris. “Es diu que entre el 2 i el 7 per cent de les consultes al metge de capçalera són d’hipocondríacs.” Ho corrobora el metge de família Josep Pons, qui veu passar per la seva consulta aquests pacients amb “relativa freqüència”.

Sens dubte, el paper del metge de família és cabdal. “No li podem dir d’entrada que té hipocondria, primer hem de descartar que no hi hagi una patologia real”, assenyala Pons. Moltes vegades la visita al metge de capçalera dona el tret de sortida a una cursa d’especialistes i de proves de diagnòstic (anàlisis, radiografies, etc.). “Hi ha hagut casos en què fins i tot s’ha arribat a la cirurgia”, apunta el doctor. Com explica Pons, a banda de verificar que el problema que planteja l’hipocondríac no és real, el metge de família sovint ha d’intentar ajudar-lo a nivell psicològic, ja sigui xerrant o derivant-lo al psicòleg o al psiquiatre. “I dedicar-los temps”, afegeix. I és que aquests pacients són difícils de tranquil·litzar i, convençuts de la malaltia que pateixen, desconfien dels metges perquè no els hi detecten. Potser al principi d’escoltar el diagnòstic se senten alleujats, però aviat els dubtes els tornen a envair. “I si no m’ho han mirat bé?” “I si s’han equivocat?” Normalment, però, l’única malaltia que tenen es troba a la seva ment.

Els hipocondríacs es preocupen, s’obsessionen i pateixen. Pateixen molt. Fins al punt que un bon nombre acaba desenvolupant depressió, assegura el doctor Obiols. Quan el trastorn és molt persistent, el psiquiatre també afirma que pot derivar en un trastorn obsessiu compulsiu (TOC). Per posar un exemple, la persona podria pensar que si toca la maneta d’una porta pot contagiar-se d’una malaltia i per això netejar-se les mans constantment.

EL TRACTAMENT
Tot i que, segons el doctor Obiols, existeix un perill de cronificació de la malaltia, la hipocondria és un mal que es pot curar o, almenys, pal·liar. Com sempre, el primer que caldrà, però, és que la persona reconegui que té un problema. Després, serà el psiquiatre o psicòleg l’encarregat de fer el diagnòstic i d’establir el tractament. Si bé és cert que la teràpia psicològica que ha demostrat ser més efectiva és la cognitivoconductual (basada en la vinculació del pensament i la conducta), com diu Garcia Manitz, l’enfocament dependrà de la causa que origini el trastorn. “Si es tracta d’una fòbia a la malaltia, faríem una intervenció dirigida als pensaments que ho generen i a l’ansietat, mentre que si la causa és una mena de trauma arran de la mort o malaltia d’una persona propera, ens centraríem en el moment en el qual es desencadena”, diu la psicòloga.

En alguns casos, explica el psiquiatre Obiols, el tractament psicològic es combina amb el subministrament d’ansiolítics amb l’objectiu de baixar l’ansietat. Una ansietat que, com dèiem al principi, acostuma a ser l’origen del mal.

“He tingut tot tipus de malalties”
Ha tingut tot tipus de càncer i ha estat a punt de patir atac de cor. Tot això en la seva imaginació, és clar. L’Anna (pseudònim) té 25 anys i des dels 9 pateix hipocondria. Va ser aleshores, recorda, quan un dia li van venir taquicàrdies i punxades al cor, i va pensar el pitjor: que anava a patir un infart. Les visites continuades a urgències i els electrocardiogrames, afirma, solien acabar sempre de la mateixa manera, amb un diazepam, un tranquil·litzant. “Em deien que tenia ansietat i ja està, no li donaven importància a aquesta simptomatologia”, lamenta.

La hipocondria li anava a èpoques i corria d’una part del cos a l’altra. Ara al cor, ara al fetge... Durant una temporada es va centrar en el cap, “perquè em tremolaven els braços i em queien les coses de les mans i creia que tenia un tumor cerebral”, explica. El pitjor episodi, però, es va produir als 18 anys, la nit de Cap d’Any. “Vaig tenir un atac d’ansietat, em pensava que em moria, tot el cos em tremolava, i em van haver de portar a urgències", recorda.

L’Anna tenia por a morir i a patir. Es preocupava per ella, però també per la seva família, i s’anticipava als fets. “Pensava ‘pobre la meva mare, que ho passarà malament’, i m’imaginava fins i tot fent quimioteràpia, era molt angoixant”, assenyala. Com la majoria, Internet es va convertir en el seu manual de diagnòstic, i en un enemic volgut que el que feia era augmentar la seva angoixa. “Buscava per exemple ‘mal de cap’ i m’apareixia ‘tumor’, ‘ictus’... era fatal”, assegura.

Fa dos anys, però, la vida de l’Anna va fer un gir. “Vaig començar a anar a teràpia i vaig entendre que la hipocondria era una manera que tenia jo de canalitzar l’ansietat.” Gràcies a això, ara aquesta jove psicòloga és conscient que quan travessa un moment estressant, els pensaments hipocondríacs poden fer acte de presència. Com quan va morir la seva àvia d’un ictus, fa pocs mesos, i durant un temps li va rondar pel cap la idea que “tenia alguna cosa al fetge”. En aquella ocasió, però, l’Anna va saber reconèixer els pensaments, i els va poder controlar. “Ja no m’envaeixen com temps enrere”, diu satisfeta.

Està tranquil·la, sap que “tinc trets hipocondríacs i que això sempre serà el meu punt feble”, però ja no soc l’Anna d’abans”.
  • #2 Josep
    (14/05/17 17:25)

    La hipocondria també es una conseqüencia de la ansietat

    Respondre
  • #1 El rapte d'higea
    (14/05/17 11:02)

    El màrqueting que utilitzen la Big Farma sobre malalties i supòsits medicaments que les curen també causen por i hipocondriacs.Una societat sana no genera diners, la malaltia física i mental si que genera diners.

    Respondre
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477