Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Aquesta setmana

Les 'bones' addiccions

Estar enganxat a menjar sa, practicar esport i treballar està ben vist
Darrere d'un 'workaholic' hi sol haver una persona obsessiva, amb baixa tolerància a la frustració i perfeccionista.

Les 'bones' addiccions

Darrere d'un 'workaholic' hi sol haver una persona obsessiva, amb baixa tolerància a la frustració i perfeccionista.

Els ortorèctics dediquen moltes hores a planificar la seva alimentació i eviten els menjars socials fora de casa.

Les 'bones' addiccions

Els ortorèctics dediquen moltes hores a planificar la seva alimentació i eviten els menjars socials fora de casa.

Fernando Galindo
Mònica Bernaus va començar a fer esport perquè estava 'hiperacomplexada'.

Les 'bones' addiccions

Mònica Bernaus va començar a fer esport perquè estava 'hiperacomplexada'.

Emilio Garcia
Actualitzada 06/03/2017 a les 07:24
Si un fuma deu porros al dia és un yonkie, si beu dos litres d’alcohol, un borratxo, però si treballa 20 hores, diem que és molt treballador, i si en dedica 3 a fer esport o a planificar una dieta saludable, és una persona molt sana. Als tortolitos que no poden viure l’un sense l’altre, que van junts a tot arreu i no se separen mai també els acostumem a llançar floretes: “quina parella més unida”, “que enamorats”, “que ben avinguts se’ls veu”, etc. Ningú parla de yonkies de l’amor, de l’esport o del menjar sa, però n’hi ha que n’estan ben enganxats. Com qui ho està al tabac, a la beguda, o a les drogues. Amb una diferència: aquestes últimes addiccions són socialment rebutjades, mentre que les altres fins i tot són ben vistes.

En efecte, i com explica la psicòloga clínica Meritxell Camp, existeixen dos tipus d’addiccions: a substàncies (tabac, alcohol, pastilles…), i comportamentals (al joc, a les compres, a les xarxes socials, a l’esport, a la feina, al menjar sa…). Les primeres són les més conegudes i les que considerem més nocives. El motiu, diu Camp, és que “està molt clar que comprometen la salut física”. Un pot morir per coma etílic o sobredosi, però difícilment ho farà per fer un sobreús del mòbil o per cremar la targeta de crèdit a les botigues de forma compulsiva. Les addiccions comportamentals no posen tant en perill la salut orgànica, com sí “l’estabilitat emocional, la salut mental i la qualitat de vida”. I és que quan l’addicte no fa esport o no treballa, sent culpabilitat i angoixa, i per tal de fer-ho, deixa de fer altres activitats. Ja no surt amb els amics, no dedica temps a la família… “No és tant el que fan, sinó el que deixen de fer”, afirma Camp. Això podem dir que és així en tots els casos, menys en la ludopatia, l’única addicció comportamental reconeguda com a patologia. De la resta es parla de trastorns lligats a obsessions.

I per què es considera l’addicció al joc una malaltia i les altres no? “Perquè jugar és una activitat prescindible, i alimentar-se, comprar o treballar o relacionar-se, són funcionals, sense elles no podem viure”, diu Camp. Menjar sa, practicar esport i treballar, a més, estan ben valorades socialment. Aquestes bones addicions, no són més que el producte d’una societat competitiva, en la qual tot va molt de pressa i hi ha uns valors relacionats amb l’èxit, la salut, i la bellesa.

“Es tracta de bons propòsits portats al límit”, assegura la psicòloga. Si bé l’ús (treballar, fer esport, menjar sa) pot ser positiu, el sobreabús té conseqüències negatives. El mateix passa amb el consum de vi, una copa al dia pot ser fins i tot recomanable, però un excés pot acabar destrossant el nostre fetge.

Els comportaments excessius en els quals existeix una pèrdua de control, assenyala Camp, són només el “símptoma”, ja que “acostumen a tapar frustracions i mancances”. Darrere d’un workaholic, per exemple, hi sol haver una persona obsessiva, amb baixa tolerància a la frustració, perfeccionista, amb un pensament molt rígid, i poca autoestima. Com apunta el psiquiatre Joan Escoter, també hi ha “els que pateixen depressió o estrès i ho canalitzen a través d’això”.

‘SPORTAHOLICS’
I què hi ha darrere d’una persona que pateix addicció a l’esport? Una manca també d’autoestima i de seguretat en un mateix. Centrant-nos en la vigorèxia, l’obsessió per un cos musculat, la psicòloga Carme Ballesté, del programa de Trastorns de Conducta Alimentària del SAAS, indica que se sol donar més en homes joves (entre els 15 i els 45 anys), i que va associat a una distorsió de la pròpia imatge (mai es veuen prou prims o prou musculats). Per això últim, hi ha qui parla d’anorèxia inversa.

Virginia Antolín, a la tesi doctoral Adicción al deporte: estandarización de la escala de detección SAS, afirma que el 18% de les persones que practiquen exercici físic amb assiduïtat són addictes i que els esports aeròbics com el running, tot i que també el golf o el pàdel, són els que més dependència generen. També ressalta que el procés d’addicció consta de tres fases: 1) es fa per plaer; 2) es fa per millorar la bellesa física, el benestar, alliberar-se de l’estrès o relacionar-se amb altres persones; 3) apareix l’abús i la necessitat de fer esport sigui com sigui.

És en l’última fase, quan parlem d’addicció. En la vigorèxia, per exemple, quan la persona, dedica moltes hores al gimnàs, s’exposa a exercicis d’intensitat molt elevada, es mesura, es pesa, deixa de fer altres activitats, sent malestar o irritació quan no pot fer exercici... Normalment, a més, consumeixen suplements (vitamines, proteïna, aminoàcids) i anabolitzants per fomentar el desenvolupament muscular. Sense oblidar, és clar, el seguiment d’una dieta estricta basada en una alta quantitat de proteïnes i hidrats.

L’alimentació i el consum de substàncies és, precisament, el que genera més riscos físics en les persones que pateixen vigorèxia. “A llarg termini, tanta proteïna pot tenir un efecte a nivell de ronyó I fetge”, explica Alba Reguant, nutricionista esportiva. Pel que fa a l’excés de vitamines, comenta que “a la llarga pot generar toxicitat”, i sobre els suplements adverteix del risc de substàncies dopants i contaminants. “La regulació no és tan estricta com la dels medicaments, és laxa, i això fa que a vegades el contingut no es correspongui amb el que posa a l’etiqueta”, diu. Per no parlar dels anabolitzants, que són il·legals, i que si es consumeixen de manera prolongada i abusiva poden comportar problemes hepàtics, cardiovasculars, de producció de testosterona, d’irregularitats en el cicle menstrual, etc.

GOLA DE MENJAR SA
L’ortorèxia, l’addicció per menjar saludable, també té conseqüències negatives per a la salut física, com ara la desnutrició, l’anèmia, la pèrdua de massa òssia, la deficiència de vitamines, o la hipotensió. I és que, en l’intent exagerat per menjar aliments purs, ecològics, sense additius ni conservants, qui pateix aquesta addicció sovint elimina grups sencers d’aliments.

Segons l’OMS, el 28% de les persones dels països occidentals pateixen algun tret obsessiu al voltant del menjar saludable. No sorprèn gaire: estem exposats a una sobreinformació sobre les malalties, les dietes, els aliments, els seus beneficis i perjudicis, i a una major publicitat de productes orgànics. “És una sort que cada vegada hi hagi més conscienciació a menjar sa, això està bé, sempre que no s’oblidi que menjar és un plaer i no s’arribin a uns límits extrems de no poder menjar a un restaurant, de no anar a sopar amb els amics...”, apunta Reguant.

Els extrems que descriu la nutricionista són els d’un trastorn de la conducta alimentària. Tot i no estar encara reconeguda, en ells s’hi engloba l’ortorèxia (de fet, segons Ballesté molts casos d’anorèxia es recondueixen cap aquí). Els qui la pateixen, principalment dones adolescents, tenen una obsessió per la salut, dediquen moltes hores a planificar la seva alimentació, eviten els menjars socials fora de casa per por a saltar-se la seva dieta, mesuren les calories, pesen els aliments... A diferència de l’anorèxia o la bulímia, que se centren en la quantitat, l’ortorèxia ho fa en la qualitat. Un aspecte que a vegades fins i tot traspassa els aliments, i afecta els estris amb què cuinen (de ceràmica i no metall) o a la manera de preparar els menjars (crus, al vapor...). “Tenen un menú en lloc d’una vida”, ressalta Ballesté.

L’ortorèxia va ser descrita per primera vegada el 1996 pel metge estatunidenc Steven Bratman, qui va patir el trastorn en pròpia pell. “Em vaig imposar una dieta de verdures acabades de collir i que mastegava no menys de 50 vegades abans d’empassar-se-les”, confessa al llibre Health Food Junkies. Bratman també desvela que es va curar de la seva obsessió, perquè “em vaig adonar que era millor compartir un tros de pizza amb els teus amics que menjar cols de Brussel·les sol”.

Com dèiem abans, l’aïllament social és un dels senyals d’alarma més clars de les addiccions bones, uns trastorns que, en estar vinculats a activitats ben vistes, a vegades costen de detectar. En aquest sentit, el doctor Escoter exposa que “la frontera entre el que és saludable i el que és patològic és molt subtil”, i que perquè poguem parlar de l’últim “hi ha d’haver problemes a l’entorn”. Al comprometre les relacions amb els altres, sovint són aquests els qui detecten el problema i empenyen l’afectat, que normalment no n’és conscient, a demanar ajuda.

L’addicte sol arribar a la consulta d’un psicòleg o psiquiatre, o bé, per iniciativa de l’entorn, o bé per simptomatologia associada (estrès, ansietat, depressió...). Una vegada és diagnosticat, comença un tractament psicològic (complementat amb un treball dietètic, en l’ortorèxia), basat en la majoria de casos en la teràpia cognitivo-conductual, la que s’ha demostrat que resulta més eficaç (en l’ortorèxia s’hi afegeix un treball dietètic). Aquest tipus d’enfocament consisteix a trencar els pensaments automàtics i erronis, a donar sentit a les coses que un fa i buscar alternatives, diu Camp. La psicòloga, a més, destaca que una teràpia sistèmica, en la qual es treballa amb la persona i l’entorn (parella, família...) també dona bons resultats.

El millor tractament, no obstant, és la prevenció. I això és sinònim d’educació. Camp posa un exemple: “Si els pares treballen molt, ensenyaran als seus fills que el que s’ha de fer és treballar. I el que convé, és ensenyar-los a diversificar”.

"HE ANAT A ENTRENAR AMB FEBRE"
Ara llueix una figura esculpida i musculada, però no sempre ha estat així. A l’escola, Bernaus “era la més baixeta i grassoneta”. Estava “hiperacomplexada”, tenia l’autoestima molt baixa, i per això va començar a fer esport. El punt d’inflexió real, però, va ser quan va conèixer el que ara és el que l’ajuda a preparar-se per a les competicions de la categoria biquini fitness de culturisme. En poc temps, explica, va aconseguir el que mai hauria pensat que seria possible: guanyar el Campionat d’Espanya. “De la nit al dia, l’addició va ser brutal, perquè em vaig començar a veure bé físicament”, assenyala. Això, sentir que té un bon cos, és el que enganxa aquesta jove andorrana de 27 anys a l’esport.

Bernaus, que fa de monitora de fitness als Serradells, passa tantes hores al gimnàs que “hi ha qui em diu ‘ves-te’n a casa teva, que sempre estàs aquí’”. I és que a part de la feina, acostuma a entrenar més d’una hora al dia, de dilluns a dissabte. “Diumenge no ho faig, perquè recomanen que un dia a la setmana descansem”, aclareix. El gimnàs és tan important a la vida de la Mònica que quan es va traslladar a Mèxic per viure-hi quatre mesos, “abans vaig tenir gimnàs que casa”. Assegura que gaudeix fent exercici, que “he anat a entrenar amb febre i tot”, i que si algun dia, pel que sigui, i sense tenir-ho previst, no practica esport, “no tinc la consciència tranquil·la”.

“La meva vida és això”, diu Bernaus. Entrenar molt i seguir una dieta variada, i molt estricta. Afirma que la seva alimentació s’allunya del mite del pollastre i l’arròs, que menja de tot, i tot tipus de carbohidrats i proteïnes. També explica que cada matí pren suplements (un multivitamínic, vitamina C, etc.) i que no fa ús d’anabolitzants. Fins aquí tot correcte. Els problemes sorgeixen quan ha de calcular el pes del que menja, “perquè cada gram compta”. La seva bossa de mà, podríem dir, són les carmanyoles. En porta quatre, i “allà on m’enganxi, les agafo i menjo”, perquè té uns horaris molt marcats. Tanta disciplina a l’hora de menjar, comenta que ha afectat en la relació amb alguns amics, ja que els costa entendre-ho. “A vegades no quedo per sopar pel tema del menjar”, assenyala.

La Mònica reconeix que és addicta a l’esport, i que en ocasions ha pensat a deixar-ho, però també admet que “no puc”.

 
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477