40 anys d'esquí a Ordino

Estem a la Setmana Santa del 1983. La posada en funcionament de tres teleesquís i un telecadira marquen l’arrencada (extraoficial) de l’estació d’Ordino Arcalís, que no obriria les portes de manera definitiva fins a la temporada d’hivern 1983-1984. Una fita que acaba de complir el 40è aniversari sense grans celebracions, però que es manté viva en la memòria de persones com Marcel Urigüen, excap de pistes del camp de neu i vinculat a l’estació durant més de 30 anys.

“De fet, vaig començar a treballar-hi força abans de l’obertura, primer com a delineant de l’avantprojecte al despatx d’arquitectura de l’Albert Pujal, aleshores cònsol, i després, l’estiu del 1982, muntant els primers telesquís”, recorda. L’experiment de la Pasqua de l’any següent va ser un primer assaig que només va durar “un parell de dies”. El motiu? “El Govern ens va obligar a tancar perquè allò funcionava d’aquella manera, sense gaires mesures de seguretat.” En tot cas, Urigüen ressalta que va ser més “una obertura simbòlica de cara al poble d’Ordino que no pas una inauguració oficial”.

Els inicis no van ser fàcils. “El primer any érem una vintena de persones treballant a l’estació, però tothom a la parròquia s’implicava perquè tot funcionés bé”, apunta l’exresponsable del domini. “Per exemple, quan hi havia problemes de neu algú pujava amb palla per cobrir les zones pelades. La gestió era molt parroquial”, exposa.

A poc a poc les instal·lacions van anar creixent, fins a convertir-se en tot un referent en determinades disciplines, especialment el freeride. “Es van anar creant pistes, instal·lant remuntadors i unint sectors temporada rere temporada”, apunta Urigüen. “Ens volíem distingir de la resta d’estacions del país i especialment de Pal, que havia obert un any abans i era el nostre competidor més directe.” En aquest sentit, recorda que “a l’encreuament de la Massana sempre ens fixàvem si els cartells que indicaven el camí cap a Pal o Arcalís estaven ben col·locats i eren ben visibles”.

Pal, mentrestant, també va anar expandint-se, i el 1992 va unir forces amb l’altre gran camp de neu de les valls del nord, Arinsal, que havia començat a funcionar el 1973 de la mà de l’empresari Josep Serra. La rivalitat entre Ordino i la Massana es va acabar definitivament el 2004, amb la creació del segell Vallnord, que englobava totes les pistes de les dues parròquies.

Sigui com sigui, la característica ubicació d’Arcalís va fer que de seguida obtingués prestigi per la qualitat de la neu i la dificultat tècnica dels seus traçats. “De totes les estacions d’Andorra, aquesta ha estat sempre la d’esperit més alpí, molt diferent de Pal Arinsal i també de les de Canillo i Encamp”. Urigüen reconeix que “tradicionalment nosaltres potser no hem gaudit de tants quilòmetres esquiables com la resta, però hem tingut la sort de disposar tot tipus de pistes: zones fàcils –amb la Megaverda de 8,5 quilòmetres que és la més llarga del Pirineu–, altres de més complexes, canals, forapistes, àrees ombrívoles, solanes... n’hi ha per a tots els gustos”.

Com a curiositat, cal dir que l’estació ordinenca –des del 2018 integrada a Grandvalira Resorts– es volia construir inicialment en un altre indret. “La primera opció va ser la vall de Sorteny, però es va descartar per oposició veïnal. A més, Arcalís ja tenia projectats una carretera i un túnel, i cap allà es va tirar”.