Conservant el medi
Els Premis Totxo d’or van ser una simpàtica proposta que va tenir tres edicions i reconeixia les iniciatives menys amigables per a la conservació del patrimoni natural, però també es va impulsar un altre guardó per a la millor.
La ministra Olga Adellach recollint el primer Totxo d'or.
El 17 de desembre del 2001, ara ja fa gairebé 20 anys, el grup ecologista P3M i l’Associació per a la Defensa de la Natura d’Andorra (ADN) van lliurar el primer premi Totxo d’or. L’originalitat del guardó és que estava pensat per reconèixer la pitjor iniciativa per conservar el patrimoni muntanyenc. “Més tard vam pensar que també calia reconèixer els més bons, que vam anomenar Marcòlic d’or”, explica Anna Riberaygua, que formava part del col·lectiu organitzador. “La idea era reflexionar en un moment en què hi havia molta preocupació pel medi ambient”, recorda Riberaygua, que afegeix que “era un col·lectiu amb molta força. Mai ens vam legalitzar, més aviat érem una plataforma amb molta gent i formes molt diferents de pensar”.
Aquell primer Totxo d’or se’l va endur el ministeri de Medi Ambient, que llavors estava dirigit per Olga Adellach, per les destrosses al paisatge per construir els abocadors de cendres del forn incinerador. Del miler de persones que van votar, 183 membres de la plataforma van escollir aquest projecte. “La sorpresa va ser que la ministra va venir a recollir el guardó, no ens ho esperàvem”, comenta Riberaygua. Per altra banda, el premi de bronze va ser per al comú de Canillo i les pistes d’esquí dels Planells del Forn i, finalment, el ministeri d’Ordenament i Territori com a responsable de la construcció del dic d’Arinsal contra les allaus va completar el podi. “Aquell any, el ministeri es va endur el premi i el va tenir exposat durant dos anys. Després el vaig anar a buscar jo personalment a les seves oficines perquè havíem preparat la segona edició i l’havíem d’entregar al nou guanyador”, explica Riberaygua, que afegeix que “el premi cada any era el mateix per tractar de reciclar-lo”.
“Els premis i els candidats els decidíem entre tots plegats”, comenta Riberaygua, que explica que “durant les reunions ens costava molt poc, teníem una llista molt llarga amb tots els projectes que destrossaven les muntanyes i el territori”.
Per altra banda, el premi a les millors actuacions per al medi ambient, el Marcòlic d’or, se’l va endur el comú d’Ordino per haver creat l’espai protegit de Sorteny que es va imposar amb un ajustat 194 vots a 169 al perseguidor més immediat, que en aquella primera edició va ser la recollida selectiva de vidre.
La simpatia que van despertar els premis en la primera edició va provocar que ben aviat agafessin més rellevància i despertessin més interès. Tot i això, no va ser fins dos anys més tard, el 2003, que van decidir celebrar la segona edició que va optar, a més, per donar un premi especial al Govern d’Andorra sota el nom de Totxana “pels retards d’anys que es van acumular en el tancament del forn incinerador malgrat les advertències de les plataformes ecologistes i de diversos informes tècnics. Aquell any, el guardó al pitjor projecte va ser per al telecabina de la Massana.
En aquest sentit, Anna Riberaygua es mostra orgullosa perquè “la feina i tota l’activitat que es feia llavors es continua fent ara”. Malgrat tot, lamenta: “Fa ràbia perquè hem tingut oportunitats per replantejar el model de medi ambient, com les crisis econòmiques o el coronavirus, però se segueixen fent les coses igual. Pel pont hi havia molts cotxes passant per la frontera, però anem parlant de vehicles elèctrics.” I reflexiona: “Potser el que passa és que al llarg del temps perverteixes el llenguatge, conceptes com sostenibilitat s’han pervertit i s’utilitzen per a tot i la definició es converteix en molt més ambigua, però el canvi de model el tenim al davant.”