Un salt a Europa

El VII Gran Premi d’esquí a Andorra, l’any 1974, es va celebrar amb una peculiaritat molt important respecte d’anys anteriors: era la primera vegada que dues de les modalitats passaven a ser puntuables per a la Copa d’Europa d’esquí alpí. “El 1965 vam ser reconeguts en l’àmbit internacional per la Federació Internacional d’Esquí (FIS), el 1967 vam organitzar la primera competició internacional andorrana i set anys després vam tenir l’oportunitat de començar a formar part de la Copa d’Europa”, recorda Josep Maria Cosan, qui va formar part de la junta de l’ECA durant més de tres dècades.

Aquesta nova cita internacional, organitzada per l’Esquí Club Andorra (ECA), va oferir dues proves: l’eslàlom especial, celebrat a Soldeu, i l’eslàlom gegant, que es va disputar a la Solana, a Pas de la Casa. A l’esdeveniment hi va participar un total de“92 esquiadors de 13 nacionalitats diferents”, apunta Cosan.

La primera prova que es va dur a terme va ser l’eslàlom especial, modalitat que comptava amb un recorregut format per dues mànegues de 414 metres de longitud cadascuna, un desnivell de 163 metres i 55 portes. “D’aquesta competició recordo que els delegats tècnics deien que la línia d’ar­ribada era massa curta i que no complia les mides reglamentàries”, comenta.

Un gran nombre d’esquiadors van quedar eliminats a la primera mànega a causa de caigudes o desqualificacions per passar incorrectament per les portes després d’intentar fer la millor sortida per establir grans diferències de temps amb els seus rivals. Els equips més potents en aquesta modalitat van ser Itàlia, França, Alemanya i Suïssa.

La segona volta va ser més accidentada, ja que dels quinze esquiadors que havien sortit vuit van haver d’abandonar la competició. Entre les dues mànegues només 28 esportistes van fer el recorregut sencer. “Al final, el guanyador va ser el francès Roland Roche, que va ser primer en les dues mànegues”, diu Cosan.

Durant les últimes jornades es va dur a terme la prova de l’eslàlom gegant amb una neu en perfectes condicions. Nombrosos espectadors es van congregar per presenciar el desenvolupament de la prova, que es va estructurar en dues mànegues de 50 i 54 portes, respectivament. El desnivell era de 311 metres i la longitud de cadascuna de 945 metres. “Era un traçat ràpid que donava un caràcter de “carrera oberta” en la qual qualsevol esquiador podia aspirar a la victòria”, assegura.

Segurament per aquest fet, les diferències finals entres els participants van ser molt ajustades. Els nou primers classificats van acabar amb un marge inferior a un segon entre ells, mentre que quaranta-un esquiadors van ser eliminats per caigudes o desqualificacions per haver tirat alguna porta del recorregut. “Crec que és una mostra inequívoca de l’emoció intensa que es va viure en aquella prova”, indica Cosan. De fet, les baixes durant aquestes jornades van ser de quasi un 50% dels participants, fet que demostra que va ser una de les edicions més dures de l’historial de competicions d’esquí alpí a Andorra.

La victòria a la prova de l’eslàlom gegant va ser per a l’austríac Othmar Kirchmair, que va fer una gran actuació durant la segona mànega i va aconseguir imposar-se amb poc marge als rivals.

L’èxit d’aquesta edició va fer que Andorra tornés a formar part de la Copa Europa l’any següent, organitzés els eslàloms femenins la temporada 1990-1991 i finalment s’integrés al circuit europeu l’any 2003. Un ascens que ara és un referent internacional en les competicions europees i mundials d’esquí alpí.