Si ets guapo tot va millor

Als guapos la vida els va millor. No t’escandalitzis que no estic dient res que possiblement no hagis vist o pensat alguna vegada. Quan veiem una persona bonica s’activa al nostre cervell tot un procés de pensament sense que puguem fer res per evitar-ho. És natural, freqüent i fins i tot normal.

Però abans d’entrar en matèria permet-me que t’expliqui d’on ve la idea de fer aquest article. Estava tan tranquil celebrant que ja he entregat el proper llibre. És una sensació estranya. No puc dir que sigui alliberador ja que gaudeixo molt mentre escric. De fet és una mica trist i amarg. Quan hi poses el punt final tens la constatació que s’està acabant una relació imaginària que has tingut amb els teus lectors. Durant moltes hores he escrit per a lectors imaginaris, tot fent de cada paraula un diàleg entre un lector i jo mateix. Però tot té un final i amb el darrer intro, amb el guardar i enviar s’esvaeix la figura imaginària d’un amic, d’un interessat lector, d’una persona a qui has volgut inspirar i ajudar.

El fet és que després d’enviar el manuscrit a la meva editora m’he posat a llegir. He agafat a l’atzar un dels llibres de la pila que tinc per llegir. Aquests no els tinc ben posadets a la llibreria, no. Els tinc en piles per diferents llocs de la casa. Al menjador, a la tauleta de nit, a diverses prestatgeries, a sobre de la taula del despatx i al pàrquing. Et semblarà caòtic però té la seva raó de ser.

El llibre agraciat ha estat de Blanca Busquets i es titula Constel·lacions. Conec personalment la Blanca i ja fa dies que tenia ganes de llegir-lo. Ara que ho penso potser no ha estat tan a l’atzar.

Doncs en un dels recessos de lectura –crec que he de demanar hora a l’oculista perquè em revisi la graduació– he vist una foto del Rafa Nadal i del Roger Federer agafats de la mà i plorant tots dos com dues magdalenes. Ara que ho penso les magdalenes no ploren. D’on deu venir l’expressió. Un segon que ho apunto a la meva llista de coses per mirar. Un contacte de LinkedIn compartia aquesta foto i deia quelcom com ara: “Si aquests colossos fossin els encarregats de prendre decisions importants tot aniria millor".

Doncs no, miri, ho sento però no. No dubto el més mínim que són grans jugadors de tennis, però ja està. Per jugar a tennis cal tenir un seguit de competències i prou. És possible que en tinguin algunes més que els podrien ajudar en el dia a dia. Potser són justos, potser prenen bones decisions i fins i tot potser són bones persones. Però el que no podem fer és creure que farien bé altres coses que no fan. Això que deia aquest contacte digital és un fenomen que passa molt i es diu efecte Halo, que consisteix a suposar un seguit d’atributs a una persona. Així doncs, sabem que a la gent guapa se li suposa que és més intel·ligent, més capaç, amb més èxit i tot més. Per contra, la gent malgirbada i lletja se suposa que pren pitjors decisions, que és més mala persona i que té menys èxit a la vida.

Doncs això és el que passa amb esportistes o persones a les quals pugem dalt d’un pedestal: que ens muntem unes pel·lícules dignes de rebre un Oscar i, és clar, quan no s’assoleixen caiem en una gran decepció. Així que si em permeteu un consell, quan analitzeu una persona intenteu ser objectius. Ah, i una cosa més. Vist el que passa, els que no som tan guapos ens hem d’ajudar. Ah, i una darrera reflexió, tot i que no puguem canviar la cara que ens ha tocat –teòricament– podem guanyar alguns punts extra si sabem vestir-nos bé.