Fugir

La Maria ha decidit no veure més la seva mare. Ja de petita sempre ha hagut d’escoltar com el seu germà era esplèndid i ella una pobreta desgraciadeta. Totes les gràcies eren per al germà i totes les culpes per a ella. De gran, gràcies a l’ajuda d’una teràpia, va poder entendre aquesta actitud de la mare, però això no significa que no li seguís provocant mal, un dolor sec, un dolor intens. Ningú hauria d’experimentar el rebuig dels pares. Amb la mort del pare tot es va agreujar. Finalment, va decidir posar distància i ja fa anys que no la veu ni en sap res. No es pot estimar qui et fa mal amb tanta crueltat, tingui el títol que tingui.

En Manel tenia una feina envejable, un bon sou, un bon horari... Era l’admiració dels seus amics. Poca gent, però, sabia que aquesta feina ja feia temps que no l’omplia. Cada diumenge a la tarda sentia aquella maleïda sensació d’opressió al pit. Cada matí es llevava a desgana. Intentava motivar-se amb un bon esmorzar, apagar la tristesa amb capricis, suportar l’horari de feina amb l’ajuda del tabac. Un bon dia, després d’una complicació de salut, va entendre que no podia seguir vivint així i va decidir deixar la feina per fer allò que sempre li havia agradat: cuinar. Sempre ha cregut que va esperar massa.

En Carles i la Joana tenen uns veïns insuportables. Van tenir molta mala sort. El seu veí del costat, de tota la vida, va marxar a viure al centre i va posar la seva casa en venda. Una família amb quatre nens s’hi va instal·lar ràpidament. El dia a dia es va convertir en un infern. Soroll a totes hores, discussions, la música a tot volum, cops de porta a altes hores de la nit. Un bon dia, tot estant en un hotel de cap de setmana, van decidir de vendre la casa i marxar a un altre lloc. La que havia estat la seva llar havia deixat de ser-ho. Sovint atenc persones que estan patint vergonya o culpa quan en realitat haurien d’estar orgulloses de les decisions que han pres, del seu valor i de ser capaces de fer quelcom que poca gent entén. Cap dels casos que he comentat han fugit, al revés, han pres una decisió molt intel·ligent, potser la més intel·ligent de les seves vides.

La vida és un continu de prendre decisions i aquestes decisions han de tenir un sentit per a nosaltres. Potser no ens entendran, potser ens criticaran, potser, fins i tot, ens jutjaran, però tant s’hi val. De vegades no prenem decisions fins que la situació s’ha fet insostenible, però creu-me, no cal arribar a tocar fons. No cal aguantar per aguantar. Naixem on naixem per atzar. La nostra parella por haver canviat, nosaltres podem haver canviat o, simplement, tenim ganes de veure noves realitats.

Hi ha moments a la vida en els quals una decisió intel·ligent et pot canviar, o fins i tot salvar la vida. Algunes persones diran que estàs fugint però no n’has de fer cas. No et coneixen, no coneixen la teva realitat, ni les teves prioritats. De vegades aquestes persones que t’acusaran de covard en realitat voldrien fer allò que tu estàs fent però no donen el pas definitiu.

No cal que donem explicacions del que fem o deixem de fer. No cal que perdem temps intentant guanyar-nos la comprensió o el recolzament de la gent que ens envolta. Prou has patit ja. Estimat lector, no ho dubtis, no estàs fugint, només estàs triant el teu camí i no hi ha res més bonic que decidir la vida que vols viure.

La vida és massa curta per perdre el temps, per no ser valent.