Amor i desamor

L’amor està sobrevalorat. Confonem l’amor amb la passió, és a dir, una descàrrega hormonal davant d’un estímul que ens ha cridat l’atenció. Confonem l’amor amb l’admiració, és a dir, ens deixem enamorar per un perfil narcisista que es presenta com molt més valuós del que realment és. Confonem l’amor amb la protecció, és a dir, necessitem algú que ens ajudi a donar part i seguretat a la nostra baixa autoestima. Confonem l’amor amb l’obra social i triem una parella a la qual ajudar i fer créixer.

Compte que potser l’amor és tot això o potser no és res de tot això. En tot cas l’amor, estimis qui estimis, estimis com estimis, l’amor no ens hauria de fer mal. Quan l’amor és com una droga, és a dir, que genera dependència, és millor que iniciem un procés de desintoxicació. De vegades el podem fer al costat de la nostra parella, de vegades no.

La veritat és que no sabem gaire d’això d’estimar. Aprenem com podem. No tenim una assignatura que parli de l’amor a l’escola. Hem après com hem pogut. Mirant pel·lícules, sèries o llegint. Però, és clar, tot això és ficció i després passa el que passa. Que si el meu príncep blau no ve, que si som massa dramàtics, que si la vida de parella hauria de ser com un musical tota la vida. I, és clar, quan les nostres expectatives no es veuen assolides ens frustrem i culpem l’amor d’allò que no té la culpa.

De vegades aprenem del que veiem a casa. Aquells pares que conviuen però que no se suporten ens fan creure que no val la pena això de l’amor, aquell pare que maltracta, aquella mare que parla malament del pare, aquella sogra que està tot el dia a casa, tot això són models d’amor que podem ignorar o, amb més freqüència, perpetuar.

I amb tot això, amb les pel·lícules que hem vist, amb les revistes que hem llegit i amb el que hem vist a casa intentem estimar i ser estimats. Creiem que sortirà bé a la primera i ens oblidem que per això d’estimar, com per tot a la vida, cal un procés d’aprenentatge, un llarg aprenentatge per assaig i error i un anar descobrint un terreny verge i per explorar.

I, és clar, els primers cops mai va bé i embotits pel dolor i pel fracàs acabem traient conclusions fora de lloc i fins i tot massa tràgiques. No es pot confiar en cap home, totes les dones són iguals, com el primer amor no n’hi ha cap, m’han trencat el cor, sentències nascudes del dolor que no ens ajuden a seguir gaudint de l’amor. Voler estimar sense patir és tan absurd com voler aprendre a anar en bicicleta sense caure. El risc és present a tots els aspectes de la vida, i com no també amb l’amor i el desamor.

Hem d’estimar intensament, sense cap mena de dubte, com si ens hi anés la vida, però tenint clar que quan s’acabi l’amor, no es compleixin les nostres expectatives o descobrim que ens han enganyat, és a dir, quan l’amor s’acabi, ho ha de fer sense drames, d’una manera elegant, pràctica i des del respecte.

Escolta l’amor s’acaba, no passa res. De vegades ens hem equivocat amb les nostres expectatives, de vegades hem volgut que una persona encaixés sí o sí, de vegades no hem volgut veure que no era la persona que volíem que fos, de vegades simplement s’acaba, sense drames, de vegades ens enganyen i de vegades volem ser enganyats. Però fins que això passi gaudim de l’amor sense reserves. Celebrem l’amor i no tinguem por del desamor.