“M'encantaria ser el primer andorrà amb estrella Michelin”

Volia ser arquitecte però no se li donaven gaire bé els estudis. En especial matemàtiques i geometria, “però al cap i a la fi tot ve a ser el mateix perquè és feina de crear”, reflexiona el cuiner, recalcant que un antic professor del Lycée li recorda que en dibuix era molt bo i “això ho plasmo en els plats i és veritat, perquè sempre busques els colors i les textures”.

Com va arribar a ser cuiner?

Vaig néixer entre peroles perquè els pares han sigut restauradors i aquesta feina no em tirava perquè des de petit l’havia viscut com molt esclava, molt sacrificada pels horaris, els caps de setmana. No m’apassionava perquè amb 6 o 7 anys ja sortíem per les taules, però l’ADN hi era i als 14-15 anys vaig entrar a la formació professional de cuina del Lycée i em va apassionar, vaig veure que hi havia un món.

Quan es va fer càrrec de Can Manel?

Em vaig quedar al restaurant a ajudar els pares amb 22 anys, després de formar-me. Ells sempre m’han donat molta llibertat per fer a la cuina i cap al 2010 vaig començar a gestionar-lo jo.

Com va l’estiu a la restauració?

Per a nosaltres molt bé. Ara tancarem el primer any d’aquest restaurant perquè vaig fer un pla de negoci perquè m’agrada tocar de peus a terra. A l’antic Can Manel fèiem entre 8.000 i 9.000 clients l’any i calculo que hem triplicat en creixement.

Es valora la cuina d’Andorra ara que la gastronomia és un valor a l’alça a tot el món?

Andorra en 20 anys ha fet un canvi brutal i en oferta gastronòmica penso que no hem d’envejar ningú i es reconeix aquest any amb el Jordi Grau, i quan hi havia el Cristian Zanetta, es comença a donar visibilitat i és una empenta per a tots, arrossega tot l’entorn. Tenim restaurants a tot tipus de preus, amb llocs amb menús a 14 euros que flipes el que t’estan donant, restaurants de tiquet mitjà entre 40 i 50 euros que menges molt bé, bordes que estan fent una oferta boníssima, llocs per fer fast food, arrosseries...

Com defineix la seva cuina?

Tradicional posada amb una mica d’avantguarda, donant-li tocs de modernitat i de tendències perquè el client també t’ho demana. El que no faig són nitrògens ni coses d’aquestes rares, faig la cuina del meu pare posada una miqueta al dia. Abans en un civet hi havia dos dits de greix i es deia: “Això és bo”, i no, no ho és, no és saludable. I m’encanta utilitzar producte de casa: la mel, la vedella, les trumfes, el que fa confitures, cerveses o ous, que ara estem començant a treballar amb ous ecològics que es fan a Montaup.

Es fixa algun sostre, li agradaria tenir una estrella Michelin, algun reconeixement, o està fora de les seves aspiracions?

Que em donessin una estrella no és una cosa que em tregui la son perquè a vegades és un problema. M’agradaria per una raó, perquè m’encantaria ser el primer andorrà que rep una estrella Michelin, se’m posen els pèls de punta perquè és un reconeixement en l’àmbit mundial. M’encanta promocionar la gastronomia i el meu país i donar de menjar a la gent de manera ben parida i amb bona imatge. Això em treu la son. Els reconeixements TripAdvisor i aquestes coses ni hi entro.

En aquella vida de sacrifici, com van ser els estius de nen, sempre treballant la família?

No, tancàvem 15 dies igual que ara. Al juliol fèiem entre 15 dies i tres setmanes de vacances i marxàvem molt a Sant Carles de la Ràpita, que érem petits i les platges eren segures.

Ara quan viatja es mou per la gastronomia?

Sí i no només jo. Aquest estiu hem estat de creuer als fiords a Noruega i només arengades i salmó, i mal cuinats.

On ha menjat molt bé?

A Mèxic. Tinc ganes d’anar al Perú perquè m’han dit que la cuina és brutal i molt rica. He menjat molt bé al País Basc, a Catalunya, a tot Espanya, a Itàlia. L’any passat vam estar a Mòdena a l’Osteria franciscana del Massimo Bottura, que és el tercer millor restaurant del món, i no hi vaig menjar malament però sense més. Martín Berasategui és el paio que m’ha posat els pèls de punta amb una degustació. També a Sardenya, a Portugal, però a la que sortim del radi mediterrani...

I el menjar d’Orient?

M’agrada, també. Al Japó vaig flipar, vaig menjar molt bé, però és molt car. També he anat als Estats Units i no hi vaig menjar bé, tenia il·lusió amb un frankfurt al carrer però només l’olor que desprenia no vaig poder.

CAN MANEL

Al nou restaurant a la plaça Príncep Benlloch perquè “havíem de fer un pas endavant qualitatiu d’espai per als que venen i per als que hi som i estem molt contents de l’acceptació”.