“Quan acabo un mural ja no és meu, és de qui el veu cada dia”

De formació és dissenyadora gràfica, però el 2016 va deixar la publicitat i es dedica únicament al món de l’art, on pensa que “sortir-se’n és complicat, però com a artista et vas fent el teu espai”.

Com ha anat l’estiu?

Una mica estrany, els murals m’obliguen a adaptar-me i tenim pocs mesos de bon temps, ja no és només per mi, sinó que la pintura per sota de quatre graus no funciona. Llavors acostumo a treballar els mesos de calor, però aquest any també ho he combinat i he anat a Pals i també he fet una escapada al Museu Soulages, al sud de França.

Per tant, no fa vacances?

Des que soc autònoma he perdut la percepció de vacances i caps de setmana, hi ha dies que he de fer l’esforç per pensar quin dia és.

No desconnecta de la feina?

Sí, perquè, d’una banda, tens la sensació que mai no fas vacances, però, de l’altra, tens una llibertat gran perquè si tinc molta feina la faig, però si per qualsevol motiu necessito parar, aleshores paro.

Quan ho sol fer?

Al setembre i després una setmana a l’hivern. Intento combinar les vacances amb temes de feina perquè el detonant per viatjar acostuma a ser anar a veure alguna exposició i llavors aprofito per fer turisme.

Com és un dia d’estiu?

No m’agrada gaire l’estiu, no suporto la calor ni les aglomeracions, sobretot des de la pandèmia. No soc gaire de platja ni de piscina.

I de petita, on els solia passar?

Anava bastant a la platja, a Roda de Berà, però a principi d’agost ja li demanava a la mare si havia arribat la carta de l’escola i ja volia començar perquè estava cansada de vacances. Devia ser una mica repel·lent (riu).

Algun viatge pendent?

Des de petita que vull visitar les escultures de l’illa de Pasqua, a la Polinèsia. Pensava fer-ho a final d’any, quan hi fa bon temps, però va arribar la pandèmia.

L’ha afectat molt la Covid-19?

Quedarà estrany dir-ho, però no del tot, no em van quedar plans estroncats i just estava preparant un nou projecte de pintura i no tenia cap mural pendent. Vaig estar un temps confinada aquí i un temps a Pals. En tenir l’estudi vaig pintar com no ho havia fet en molt de temps i em va ajudar a fer que fos més lleu mentalment.

L’artista neix o és la construcció d’un procés?

Potser quan ets petit tens inquietuds, jo no estava sempre dibuixant, de fet volia ser dentista. Suposo que el pare, que era pintor, hi va tenir certa influència, però no ve de sempre. Pots tenir facilitat per fer-ho, però crec que és un tema de decisió vital i si t’ho proposes crec que pots.

De què parlen les seves obres?

Les persones, els meus neguits personals o la recerca de la identitat són temes recurrents a la meva obra. En canvi, quan pinto murals m’allibero més perquè no és tan introspectiu i acostumo a parlar de coses més socials relacionades amb l’entorn. Sempre he pensat que són uns espais que els has de compartir amb la gent que hi passa o que hi viu, i m’agrada que vinguin i opinin. Quan acabo un mural ja no és meu, és de qui el veu cada dia.

Ha fet modificacions per opinions?

Realment, no, mai m’he trobat condicionada i sempre he tingut molta llibertat per ser jo, però m’agrada que la gent opini i que el mural estigui incorporat a l’espai on és. Quan ets a l’estudi estàs sola, en canvi al carrer ets molt accessible.

Li agrada aquesta solitud?

Sí, m’agrada estar sola encara que soc sociable. El meu procés creatiu no és només pintar, sinó preparar els projectes, i són moments de molta introspecció on llegeixo molt abans d’enfrontar-me al quadre en blanc.

Ara treballa en algun projecte?

Estic preparant dos murals i una exposició de la qual vaig fer una prèvia al desembre Crossing doors / Behind the windows, sembla que estigui fet expressament arran de la pandèmia, però feia dos anys que hi treballava.

En aquest món, és més difícil si s’és dona?

Crec que en tots ho és i sempre has de fer un sobreesforç. Una de les coses que sempre m’han encuriosit i que trobo totalment sexista és que em diguin: “No pintes com una dona”, i m’ho diuen per afalagar-me, sense mala intenció. I jo penso, què vol dir això? Com pinten les dones? Tampoc ha estat una obsessió reivindicar la defensa que soc una dona, ho ha estat més pintar, transmetre i que s’entengui el que tinc a dins.

La plana de Cal Bou

Tria la terrassa de casa seva, a Fontaneda, perquè “en un moment com aquest estar tranquil val moltíssim” i “és un lloc on m’hi sento molt còmoda, és la de casa i també la de l’estudi d’art”.