x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Conte d'estiu

Tot queda enrere

Tothom té un final. Tu també. Potser no és el que desitjaves, però és el teu. Saber que mai guanyaràs no treu valor a la teva lluita. Quan et toqui marxar, espera’m, alguna cosa quedarà per dir.
Tot queda enrere

Tot queda enrere

Tot queda enrere.

Actualitzada 26/08/2019 a les 10:21
    David Arrabal Andorra la Vella
Tot era confús. Sentia cops al cap, un anar i tornar frenètic acompanyat d’una sèrie de reflexos encegadors. Tot i això, una estranya pau envoltava el Manel. En posar-se dempeus, va veure el personal de quiròfan abaixant el cap. Tot era silenci, i a les pantalles les línies de colors corrien paral·leles. No hi havia gaire misteri: el tumor l’havia matat.
Només pensant-ho va arribar a la que havia estat la seva habitació. Al passadís esperava la seva dona, els fills i alguns familiars i amics més. Un metge s’hi va apropar portant la notícia. Alguns van plorar, d’altres se’n van anar al carrer per amagar la pena. Només el metge es va mantenir impassible.
—Ells sempre ploren per dins —va dir una veu, portada per un vent que va remoure els cabells del Manel, que es va girar i va veure la forma d’un encaputxat. L’estrany es va descobrir el rostre, el d’una jove de llargs cabells rossos. Era el rostre del principi de les coses, la flama d’Heràclit, però també el del coneixement i la veritat—. Es pot conviure cada dia amb el final de les persones, però està a la vostra natura la pena i el dol.
—Ets la Mort? —va preguntat el Manel.
—Qui més podria ser? —el somriure infantil d’aquella noia no concordava amb la seva mirada, freda, cansada, vella.
Com si s’haguessin posat d’acord, caminaren pel passadís d’aquella planta, la mateixa on es trobava Maternitat. Es van aturar davant del mirador dels nadons, on un pare celebrava la seva paternitat mirant el seu fill.
—Només quan el camí s’acaba pots observar el traçat de les noves vides —va dir la Mort—. Mira el fil que cada nadó estreny amb les seves petites mans. Aquestes són les seves vides.
El Manel va observar els fils de llum platejada que sortien dels punys dels infants. Era meravellós contemplar el lent moviment en l’aire de tots aquells destins, vides que tot just començaven a caminar.
Una infermera va entrar a la sala dels nadons i va llevar el fill del pare que mirava a l’altra banda del finestral. Ella animava el petit a saludar el pare.
—Porto mil·lennis sent testimoni de la lluita de l’home contra l’única cosa que et pot prometre la vida, que és el final de si mateixa —va dir la Mort, mirant als ulls el bebè; aquest li va tornar amb una rialla—. Tot i els continus fracassos, no deixeu de lluitar. Irònicament, us hi deixeu la vida. Els metges i infermeres dediquen gran part de la seva existència a preservar la dels altres. Els admiro, perquè la certesa que fins i tot ells vindran amb mi no els atura. Sempre em somriuen quan em veuen.
—Imagino que ells també volen viure més temps per dedicar-se a les seves famílies, a viatjar... a viure.
—Ells saben més de viure que molts altres, i són conscients que el destí és canviant. Un segon, una decisió, i tot es gira. No importen els béns materials, els coneixements, la fe o l’esperit de sacrifici que es tingui. Només els necis creuen que el destí és part de la voluntat d’un mateix.
—I no és així? Les nostres decisions marquen el camí que seguim a la vida —el Manel va mirar de nou els fils platejats dels nadons.
—Ets un neci —va riure la Mort—. El teu destí no és part de la teva voluntat. Tots depeneu de les voluntats dels altres. En nàixer subjectes el teu fil, que marca el límit de la teva vida biològica: vint, cinquanta, cent anys... no tothom neix amb les mateixes condicions físiques. La teva voluntat et diu que has d’esgotar tots els dies que tens assignats, però què passa si la voluntat d’un altre s’hi interposa?
El Manel no va saber contestar.
—Aquest pare ja sap quin nom tindrà el seu fill —va revelar la Mort—. Sap com vol educar-lo i a quin col·legi anirà. Ja l’hi ha comprat joguines, roba i una habitació amb els colors i els mobles que ell i la seva dona han triat.
—Bé, és normal, no?
—Sí, però això no deixa de ser dues voluntats imposant-se a la del nadó, nuant el seu fil. Més tard, si seguim les vostres metes actuals a la vida, altres voluntats desviaran el fil cap a un costat. Amb la seva voluntat ja condicionada, decidirà estudiar una carrera, buscarà una feina, es casarà amb la dona dels seus somnis... però res d’això serà ja part del seu destí inicial. Els pares el marquen amb un nom, una educació i una moral. Els professors apuntalaran uns coneixements, els amics li despertaran noves actituds i inquietuds, i alguna feina que no el satisfarà marcarà el seu caràcter social. Es casarà, perquè la seva educació diu que és el més correcte, però no ho farà amb el seu gran amor, perquè la voluntat d’altres han provocat que no el conegui. Triarà, doncs, la dona que més estimi. Potser sigui feliç, o potser no. La voluntat d’ella, que també arribarà amb el seu destí completament torçat, farà que ell es desviï novament. Amb tota probabilitat, caurà malalt. Més voluntats faran i desfaran tant com vulguin amb el seu fil.
El Manel va quedar mut. La vida que havia descrit la Mort era massa semblant a la d’ell. Es va negar a creure que no va ser amo del seu destí, tot i els moments difícils que va viure.
—Animals, plantes, pedres, mars, rius... els estels o els microbis, tot està sotmès al poder d’una voluntat aliena —va exposar la Mort—. Per posar-te’n uns exemples mundans: una persona pot conduir amb la voluntat d’arribar a casa per gaudir de la família, i un altre vol posar fi al seu patiment decidint envair el carril contrari amb el cotxe... o un animaló creua la carretera i l’atropella... o patina amb un bassal d’oli a l’asfalt... Allà hi seré jo. Voluntats enfrontades. Finals no desitjats, i inicialment no programats així en nàixer.
Els vostres metges i infermeres, amb les seves voluntats de ferro i una vida dedicada a postergar vides, no poden canviar més que mínims detalls —va somriure la Mort—. És a la vostra natura no ser naturals. Teniu por de morir, que és el destí de totes les coses; fins i tot de l’univers. Això fa que atresoreu coneixements i béns materials. Voleu que tot perduri, creieu en l’eternitat... necessiteu aquesta creença per tapar-vos els ulls; però quan cau la bena, ja és tard. Us trobeu al final del camí, comprenent que l’heu recorregut fent uns passos que no vau escollir... I, després, arribo jo.
—Es pot evitar una mort no predestinada?
—Mai. La mort és el destí. Podeu evitar certs finals, en tot cas.
La Mort va indicar una foscor que creixia al final del passadís de l’hospital. Anaven caminant quan el Manel, que va comprendre que no havia gaudit de la seva vida, es va aturar per fer una última pregunta:
—Tu estàs viva?
La Mort va riure.
—I tant.

A l’equip d’urgències del SAAS i a les infermeres de la primera planta de l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell, per la seva atenció durant la meva convalescència a l’habitació 137
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts