x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Conte d'estiu

Un conte lleuger

Les trobades amb les amigues són la millor teràpia. A totes les edats. I potser, a partir dels quaranta encara més. La Sara, la Meri, la Inés, la Rosa i la Joana no se salten mai la cita dels divendres.
Trobada d'amigues

Un conte lleuger

Trobada d'amigues

Actualitzada 08/07/2019 a les 07:21
    Mònica Bordas La Massana
Un imbècil va dir que les dones, cap als quaranta-i-pocs, estem en el millor moment de la nostra vida però que de cop i volta ens marcim i que això ja és per sempre. Irreversible. Com m’irrita aquest pensament, per déu. Segur que estàs pensant que jo estic en aquest punt. Doncs no, jo encara tinc marge de millora, seguint la teoria d’aquest imbècil, que no recordo com es diu. Potser hauria d’aclarir que aquestes paraules no són d’una persona real sinó del personatge d’un llibre. Però em van irritar igualment. I mira que el llibre m’estava agradant fins aquell moment.
A veure, no és que jo i les meves amigues siguem unes superficials obsessionades amb l’aspecte físic però hem de reconèixer que estem bastant bones. No sé què ho fa, però totes coincidim que, en general, les dones d’Andorra fem força goig. Com diuen alguns, ens conservem molt bé. Ai, quina ràbia aquesta expressió! Ens conservem molt bé, com si fóssim préssec en almívar. O botifarra confitada. Odio aquesta expressió i els que la fan servir.
Em miro al mirall de l’ascensor. Assajo un somriure. Només sortir al carrer em trobo de morros la Sònia, sempre tan ben posada, tan simpàtica, tan espavilada i tan de tot.
–Felicitats pel nou càrrec del teu home, nena –li dic, mentre li planto dos sonors petons.
–Ai, no me’n parlis, que això de la política t’absorbeix molt. Què t’he de dir, eh Sareta? Espero que no ens passi factura com a tu.
No sé si és una cabrona o és curta de collons. Em decanto per la primera opció.
–Doncs jo de tu contractaria un detectiu privat des de ja –li etzibo amb el somriure que acabava d’assajar.
Li canvia fins i tot el to de pell. Ara la trobo tan mona, tan fràgil, tan insegura.
–Que potser saps alguna cosa? –em demana amb un filet de veu.
–No, nena, no, només t’ho dic per prevenir.
M’acomiado amb un únic petó i un fins aviat, que ara tinc pressa, que he quedat i ja faig tard. L’after work de divendres a la tarda és un ritual inamovible. I avui la Meri ens ha d’explicar una cosa. Bé, jo ja sé què és perquè m’ho ha avançat per telèfon aquest matí. I jo només ho he explicat a la Joana, és clar, perquè sempre ens ho xer­rem tot. O sigui, que les altres dues no saben res de res. A no ser que la Meri li hagi comentat també a la Inés, perquè avui coincidien a la junta... I la Inés li haurà comentat a la Rosa, perquè treballen juntes. En tot cas, en una estona sabrem qui és el nou ligue de la nostra amiga, que això no ens ho ha volgut revelar.
La veritat és que jo no estic per sentir gaires alegries. Fa més d’un any que estic sola. Sola, solíssima. I no és per falta d’oportunitats perquè ja et dic jo que en tinc uns quants que em van al darrere. Però mira, estic penjada del Joan. No ens coneixem formalment però sé com es diu, de quina família és, on treballa, a quina escola va anar –a la mateixa que jo, però uns cursos per avall– i qui són els seus amics. Ah, i vaig a la mateixa perruqueria que la seva exdona. No soc una psicòpata ni res per l’estil però en aquest país ho sabem tot de tots, per a bé o per a mal. Tinc tota aquesta informació però, per algun fenomen estrany, mai no ens han presentat. Això sí, quan ens creuem pel carrer ens saludem amb un hola o un adeu perquè ens tenim vistos de sempre. Per anar a la meva oficina he de passar per davant del seu despatx, que és dos carrers més enllà. Coincidim un trenta per cent dels dies. El recorregut del cotxe a la feina és la meva taquicàrdia matinal. Aquest és l’únic secret que no he explicat ni a la Joana ni a cap de les altres. No vull que m’atabalin ni que s’hi fiquin, que quan volen són molt garses.
Sara, sigues sincera, Au, va, per què no els ho expliques? Tens por que no et faci ni cas, oi? Tu, l’amiga que sempre aconsegueix el que vol, la més llançada, la que té els homes als seus peus amb una simple caiguda d’ulls i resulta que se’t resisteix un paio tirant a normal.
Arribo l’última. Des de lluny sento que riuen com a lloques, amb els caps ben junts. Estan mirant el mòbil de la boja de la Inés.
–Mira això, Sara! –crida la Meri quan em veu– Que el teu ex és a Tinder!
–Però que fort, de debò. I mira que a l’insta se’l veu superenamorat d’aquella xoni –remarca la Rosa.
–Es pot saber què hi feu al Tinder? –els pregunto, posant els braços en nansa. Les quatre em claven la mirada.
–He decidit fer el pas. Se me’n refot el que pensin en aquest país ple d’hipòcrites puteros –diu, seriosa, la Inés.
I totes esclatem a riure.
–Ai, nenes, deixeu-me veure qui més hi ha per aquí –els demano, mentre m’amorro a la pantalla.
–Ja n’hem descartat uns quants –m’informa la Inés, que just passa el dit per la pantalla.
–A veure, Robert, arquitecte...
–Que va, nena, aquest treballa a la impremta de sota casa. Que trolero, fora –sentencia la Rosa.
La Inés continua passant. Aquest és més lleig que un pecat, aquest està casat, aquest és més curt que la cua d’un conill...
–Ahhhh –cridem totes alhora, quan veiem la foto del bomber més guapo del cos d’extinció d’incendis i salvaments.
–Like, like, like! –coregem totes.
–Ai, no ho sé –remuga la Inés. –Que sí, nena, que aquest apaga qualsevol foc –assegura la Meri.
Riallada general. Inclosos els de la taula del costat.
–Però a veure. La Meri no ens ha d’explicar alguna cosa? –pregunto.
–Sí, nenes, però com que diuen que una imatge val més que mil paraules li he dit que vingui –respon la Meri que, de cop, s’altera–. No us gireu, no feu res, no mireu, que ja ve...
Ens agafa un riure nerviós. Noto la seva presència a la meva espatlla i em frega lleugerament un braç quan s’ajup a fer-li un petó a la Meri.
–Nenes, us presento el Joan!
Abans de girar-me ja m’oloro la tragèdia. Estic blanca, descomposta, desencaixada, desfigurada. Per sort, comença a fer les presentacions per l’altra banda i tinc uns segons per refer-me.
–Amb tu ens coneixem de vista –em diu, quan em toca el torn.
–Sí, anàvem junts al col·le –dic, amb un filet de veu.
–I tant, ja me’n recordo... ara no sé quants anys més deus tenir –em deixa anar, mentre totes deixen anar un ui per sota el nas.
–Cinc anys –l’informo, tota digna.
-Ah, sí? Tants? Ningú ho diria, et conserves molt bé!
No responc, no cal. Només li dedico el meu somriure tantes vegades assajat al mirall de l’ascensor. Que em conservo molt bé? M’has tret un pes de sobre, imbècil, ara ja mai no sabràs com és estar amb mi en el millor moment de la meva vida.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts