Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Conte d'estiu

Sucre a la sang

“Aquell capvespre d’estiu vaig comprendre què significa tenir sucre a la sang. Però encara trigaria uns anys a entendre quantes ferides havia hagut de curar la iaia Maria al llarg de la seva vida”
Llimonada.

Sucre a la sang

Llimonada.

E.A.
Actualitzada 14/08/2017 a les 06:50
    Eva Arasa
La iaia Maria tenia sucre a la sang. Quan jo era petita, i per tal com en parlava la mare, ja ho entenia que es tractava d’un problema de salut. Amb tot, era incapaç d’imaginar quin tipus de dolença en deriva, d’un excés de dolçor.

Asseguda a la taula, berenava la meva llesca de pa amb oli i xocolata i me la mirava. Es movia atrafegada per la cuina, a punt de començar a preparar el sopar. Quan va tenir tot allò imprescindible –un grapat de mongetes tendres, l’escorredora i un ganivet acabat d’esmolar– es va asseure en una cadira baixa que hi havia en un racó i es va posar a triar i tallar les tavelles. Ho feia amb una destresa que em deixava bocabadada, literalment.

–Tanca la boca i menja.

–Sí, iaia.

Era el primer que em deia en tota la tarda. No em semblava pas una dona dolça. Tampoc em semblava l’heroïna de qui em parlava la mare.

La mare m’havia portat a casa la iaia Maria perquè m’hi estigués tota una setmana. Havien començat les vacances escolars i a la mare, que era mestra, encara li quedaven uns dies de feina. Després ens n’aniríem totes dues a un càmping de la platja.

–Iaia, vau tenir por quan la guàrdia mora va entrar a casa?

I llavors m’imaginava els soldats entrant en aquella mateixa cuina i la iaia, tot un manyoc de nervis, amenaçant-los amb el ganivet acabat d’esmolar a la pedra. Però allò no havia passat allà. Aquell episodi havia passat a ciutat i em coneixia la història de memòria.

La iaia, que llavors era una dona jove amb una criatura petita, els havia plantat cara. El seu marit era al front. El seu pare havia fugit. Vivia amagat ves a saber on, frontera enllà. En aquells moments ella no ho sabia, però cap dels dos no tornaria.

Els havia escridassat i, sense saber si l’entenien o no, els havia etzibat en català, que era l’únic que parlava, que eren uns pocavergonyes d’entrar d’aquella manera a les cases, espantant la nena que no parava de plorar i xisclar. Unes hores abans, quan havia sabut que els soldats desfilaven impunement pels carrers, havia cremat tots els papers que l’haurien pogut comprometre, els papers de la cooperativa, a l’estufa de llenya. Va mantenir intacta la dignitat, i va perdre tota la resta.

La iaia no m’havia contestat. S’havia aixecat a encendre els fogons. Havia posat una olla d’aigua amb sal a bullir i una paella per fregir-hi una mica de cansalada.

–Aviat hi haurà el sopar fet i encara no has acabat de berenar.

Vaig empassar-me el pa com vaig poder i vaig rosegar una mica de xocolata. Aquella nit gairebé no vaig dormir. Em vaig llevar quan tot just clarejava i vaig sortir al pati amb el meu pijama curt. Em vaig asseure al terra, mirant les flors que la iaia cuidava com una experta jardinera. Era tan d’hora que encara feia fred i em vaig quedar arraulida, abraçant-me ben fort les cames.

Quan la iaia Maria em va trobar al jardí, no em va dir res, però va anar a omplir la regadora. Me la va fer agafar i em va anar guiant a través de les plantes mentre jo hi deixava caure, tremolosa, aquell plugim sobrevingut. Es va posar a cantar suaument:

–Les nenes maques al dematí, s’alcen i reguen, s’alcen i reguen...

Quan tens vuit o nou anys, com jo tenia aquell estiu, els dies passen lents. Aquella setmana vaig regar les flors i vaig saltar a corda. Vaig fer els deures del quadernet i vaig beure les millors llimonades de la meva vida. La iaia me les feia només per a mi: aigua, llimona i sucre, en una gerra de vidre turquesa que prèviament havia omplert de glaçons.

Era una dona de poques paraules, però quan menys m’ho esperava, l’afecte la desbordava i es convertia, de sobte, en una cosa densa i palpable: cantant-me cançons o fent-me una llimonada que ella no podia beure pel sucre que hi posava; pentinant-me els cabells amb suavitat o agafant-me de la mà per fer una passejadeta curta fins al poble, on anàvem cada dia a comprar el pa i la fornera em regalava un rosegó.

Així, mandrosament, va arribar un altre dissabte. Diumenge vindria la mare a buscar-me i marxaríem a la platja. S’acostava l’hora de sopar i tornava a tocar mongeta tendra bullida, aquesta vegada amb patata, ceba i pastanaga.

L’endemà, amb el suc de la vianda, la iaia en faria un arròs. Sabia que a la mare li agradava aquell arròs: un plat senzill que les transportava a totes dues a uns anys difícils a través dels quals, malgrat tot, s’havien obert camí. Anys de penúria i també d’una complicitat perduda.

Quan va haver aplegat l’imprescindible –la verdura, l’escorredora i el ganivet– es va asseure a la cadira baixa que hi havia al racó i va començar a triar i tallar les tavelles que tenia damunt la falda. Encara no havia acabat que va anar a encendre el foc i hi va posar l’olla a bullir.

La iaia tallava les mongetes amb destresa. Fins que després d’un cop de ganivet, ni més brusc ni més fort que els anteriors, una llambregada de dolor li va travessar la cara. El ganivet va fer clinc contra l’escor­redora i la sang li va començar a brollar, espessa, del dit. Va inspirar fort, però no va deixar anar cap soroll: cap gemec, cap xiscle.

Es va aixecar amb una parsimònia que fins llavors no li havia conegut. Tot el nervi se li havia esvaït. Es va acostar als fogons, va destapar l’olla amb l’ajuda d’un drap i, sense pensar-s’ho, hi va sucar el polze. Tenia el front i la cara tots suats. Quan va semblar que es recuperava, em va mirar.

–És pel sucre. Si no m’escaldo les ferides, no deixen de sagnar.

Aquell capvespre d’estiu vaig comprendre què significa tenir sucre a la sang. Però encara trigaria uns anys a entendre quantes ferides havia hagut de curar la iaia Maria al llarg de la seva vida, amb aigua bullint o altres remeis.

Quan diumenge al migdia ens vam menjar l’arròs, la iaia, la mare i jo, no podia treure’m del cap el que havia vist el dia anterior. Aquell polze submergint-se, mecànicament, a dins de l’olla. L’hemorràgia, efectivament, s’havia tallat al moment. A la tarda, quan ens allunyàvem amb el cotxe, li vaig explicar l’anècdota a la mare.

–És una dona molt valenta– em va dir.
–Sempre ho ha estat.

I no va dir res més en tot el trajecte.

La mare, quan ha estat més gran, també ha tingut sucre a la sang. Deu ser cosa de família. Potser val més que jo mateixa me’n vagi fent a la idea, que algun dia la sang em brollarà de les ferides, i no sabré com aturar-la.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477