x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Amb cara i ulls

Sense vacil·lar

Un perfil de la ministra de Cultura i Esports, Sílvia Riva
Sílvia Riva

Sense vacil·lar

Sílvia Riva

Actualitzada 10/02/2020 a les 07:22
El futur arriba dia a dia. Ja t’ho diré demà.” Sílvia Riva (Andorra la Vella, 1979) es posiciona com una dona que s’ho pren amb calma, wait and see. Potser és per això que també és una persona de relacions llargues: es va casar i continua amb el xicot que va conèixer mentre estudiava –amb qui té dos fills– i va treballar durant divuit anys a la que va ser pràcticament la primera feina, la mateixa notaria. El desembarcament al ministeri de Cultura semblaria un rodeig en una trajectòria lineal i decidida, una incursió en nous terrenys. El futur s’ha d’explorar.
Que nasqués al Principat ja va ser fruit d’una exploració: la d’un barceloní, Pere Riva, el pare, que s’havia format com a rellotger i l’Andorra dels seixanta era aquell El Dorado ple de promeses de futur. Per cert, que el pare –i un oncle– van desenvolupar aquesta passió per l’orfebreria com qui diu des de zero: el seu pare, l’avi de l’actual ministra, treballava com a linotipista a La Vanguardia. Així que en Pere va agafar la muller –la Maria, una dona de Cartagena que havia conegut fent la mili– i es va plantar a l’aleshores naixent eix comercial del país: va obrir la joieria París a l’avinguda Meritxell, amb la sana intenció de vendre or a les riuades de turistes francesos que començaven a entrar al país. El negoci es va mantenir fins a final dels vuitanta, quan també van desaparèixer les galeries del mateix nom, ubicades davant de Pyrénées. En aquesta avinguda on tot encara era nou de trinca va obrir els ulls l’única filla del matrimoni, mentre ells s’afanyaven en un negoci on no hi havia més horari que el que marcava la gent entrant a la botiga. Comprava el berenar a ca l’Orelleta en sortir del col·le i de camí al conservatori, on va estudiar solfeig, harmonia i el grau mitjà de guitarra. Amb gust i interès però sense un do especial per a la música, confessa, i sense que fos cap mena de vocació: ni tan sols s’ha posat davant el públic més enllà d’ajudar en alguna missa a Santa Maria del Fener.
Els interessos de Riva van anar sempre per un altre camí: el Dret, la política, la cosa pública. Per què? Cap raó, cap antecedent especial, simplement era així. No va vacil·lar mai en el camí que volia agafar. Del col·legi Janer va passar a Aixovall –“en comptes del Sant Ermengol, com era més habitual, perquè em va semblar que sortiria més preparada, autònoma, i volia passar per diferents sistemes”– i d’aquí va saltar a la Universitat Pompeu Fabra. Barcelona, és clar, va meravellar els ulls d’una filla única fins aleshores hiperprotegida, reconeix. La seva vida es movia entre Santa Maria del Mar, el passeig de Colom i l’estació de França, on hi havia la facultat. “Era totalment normal trobar-te Carmen de Mairena mentre feies camí per anar a la biblioteca a estudiar”, recorda.
Però la gran ciutat no va exercir prou fascinació perquè desitgés quedar-s’hi. O potser és que aleshores ja havia conegut el que seria el seu home. Fos com fos, sempre va estar molt decidida a tornar i muntar-se la vida a Andorra. Va tenir una primera feina al sector bancari i de seguida, com dèiem, va entrar a la notaria, on s’hi estaria quasi dues dècades.
I la política? “Des de sempre m’ha generat molt d’interès el fenomen d’aquest país, on per les seves dimensions tothom hi pot aportar un gra de sorra” i des de sempre, diu, la va acompanyar el convenciment que tothom ho ha de provar. Va començar a les joventuts del Partit Liberal –al costat de gent com Jordi Gallardo o Judith Pallarés–, el 2005, encara que ja participava en reunions “a diferents nivells, de reflexió o del teixit associatiu”. Sense cap expectativa ni ambició de saltar a l’escenari, com en el cas de la música. Però s’ho va trobar: el 2011 va sortir elegida consellera per DA –“amb la integració natural dels liberals a Demòcrates”, considera– i allà va protagonitzar una de les fotos del moment: la d’ella i Meritxell Verdú amb el vestit tradicional dels consellers i els nadons als braços. La imatge més clara dels temps que arriben. Per fi.
El més...
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts