Recerca d'acció

Quan Carine Montaner (Tolosa, 1978) s’enfrontava al punt d’inflexió de la trentena, amanit amb algun canvi vital de certa importància, es va fer una d’aquelles llistes de coses a fer abans d’abandonar aquest món. Així és com va acabar llençant-se en paracaigudes -“però un cop i prou, ja està fet, ara ja estic més calmada”- o deixant-se agombolar pels corrents del cel en un globus, endinsant-se per Kènia en autobusos africans on humans i gallines competeixen per l’espai vital, o aventurant-se per les onades sobre una taula de windsurf. “És que quan veus que t’estàs equivocant has de tenir el coratge de deixar allò que no vols i trobar el que sí que vols, has de ser valent”, reflexiona la consellera general de terceravia. Se sent una dona d’acció, aplicat aquest concepte a tots els àmbits de la vida, també a la política: “No vull la cadira per la cadira, busco resultats.”
El marcat accent francès de Montaner es va començar a gestar amb l’emigració a França del padrí, Pere Montaner, de cal Jep de la Massana. Home emprenedor, va trobar la manera de formar-se com a forner i pastisser i d’acabar muntant negoci propi a la capital del Llenguadoc. Casat amb l’Emma, una tolosana d’empenta, els andorrans sempre van trobar un plat calent i un llit d’urgència. Ho recorda la neta, que assegura que, malgrat haver-lo conegut a través de les històries de l’àvia, ha inspirat fortament els seus valors. Encara que no tan directament com la padrina. “Ella és el meu pilar, el meu referent”: filla de pares separats quan només comptava tres anys, va passar amb l’Emma molt de temps. “Era una femme de tête, en el sentit positiu”, una dona que s’hauria de posar al capdavant de l’empresa en morir el seu home, “recta, dinàmica”, que va transmetre l’interès pels negocis al fill i, més endavant, a la neta, qui no s’ho va haver de pensar gaire a l’hora de decidir quina formació seguir i, així, després d'un batxillerat científic, es va llicenciar en Econòmiques, amb un màster en Enginyeria econòmica i social de les polítiques territorials. El seu concepte de com portar un negoci, explica, no està circumscrit al despatx impol·lut: quan li va agafar per invertir en immobles -compra i reforma- no tenia inconvenient en posar-se al volant de la camioneta per arribar-se al Leroy Merlin a buscar el material de construcció. Com quan viatja per selves i deserts, no li suposa cap drama canviar la manicura sofisticada i el rimmel per les trenes i les mans empolsegades.
Amb la mare, una dona italofrancesa -“és una mare jove, més una amiga que una altra cosa”-, comparteix la passió pel ball. Va ser la mare qui li va ensenyar a moure’s a ritme de rock de ben petita i juntes embogeixen amb els ritmes llatins, que les porten a participar en caps de setmana maratonians de salsa i quizomba en festivals celebrats en punts exòtics, com el Marroc. Tornant d’allà, confessa amb un somriure molt ample, va conèixer el seu home: a bord de l’avió, ho va veure tan clar que es va decidir a fer ella un primer pas.
Tolosana de naixement, es manifesta andorrana de tot cor: als 23 anys va deixar la feina -a la direcció de transports del Conseil Régional- per traslladar-se al país, va adoptar la nacionalitat i es va fer amb el català en quatre mesos en un centre d'autoaprenentatge. És clar que la decisió devia estar madurada des de sempre: als tretze anys havia començat a pujar amb molta regularitat, a passar-s’hi tots els estius i a conèixer el territori de la mà dels cosins i els tiets. “M’encanta Andorra, és el meu país del cor, adoro les muntanyes, l’esquí”. Tot i que massanenca d’orígens, hi afegeix, se sent més laurediana que una altra cosa: l’entusiasma “el caliu” de la parròquia, on es va instal·lar en començar a treballar a la Universitat d’Andorra, el 2003, on va impartir classes de màrqueting fins al 2015, quan la pràctica de la política la va portar al Consell.
“Tenia ganes d’aportar alguna cosa, de posar el meu granet de sorra”, argumenta per explicar per què es va afiliar al partit liberal. El 2015 va ser Josep Pintat, recorda, qui la va proposar per acompanyar Josep Majoral, un company d’escó amb qui assegura que la lliga una forta amistat: “La política m’ha aportat grans amics, i això és fantàstic.” També moments de dissensió, com l’escissió de Liberals i el naixement de terceravia: “A vegades són tantes les diferències que és com la maionesa quan no lliga. Aleshores t’has de separar, dins del respecte i l’amistat, i que cadascú segueixi el seu camí”. Una màxima que aplica tant a la política com a la vida. I sense amargures, que la llista de coses a fer encara és molt llarga.