x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Amb cara i ulls

Anatomia de l'esforç

Un perfil de l'esquiador Joan Verdú
Actualitzada 18/11/2019 a les 07:18
És un paio de gustos senzills, diu de si mateix: així que té alguna cosa per celebrar o acaba la temporada i es permet algun pecat venal es llança per una pizza o una hamburguesa. Però la resta del temps, és a dir, quasi tota la vida, Joan Verdú (Andorra la Vella, 1995) menja esport, inspira neu, exhala esforç i beu la suor de la competició i les llàgrimes de les lesions. “Per desgràcia n’he patit algunes de greus, de lligaments; són el punt feble, el pitjor que li pot passar a un esportista.” La part més dura, la mental: haver d’afrontar que malgrat tot l’afany esmerçat resulta que quedes fora de la competició. “Sort del suport que tinc al voltant i que aprofito per aprendre coses que em permetin estar al cent per cent.”

Els seus saben de què va la cosa: Verdú va néixer en una família d’esportistes. Aficionats, però irredempts. Així que devia ser cap als dos anys que li van calçar uns esquís per primer cop. “No és que tingui un record magnífic dels primers temps.” Pel fred, la incomoditat, fins i tot l’ensurt d’algú que se li va tirar a sobre mentre baixava entre els debutants. Encara que això li han explicat, no en té memòria. Però de mica en mica li va anar agafant el gust, va trobar la part divertida i ja després tot va ser lliscar pista avall per la vida.

Si algun record té fora de les pistes de Grau Roig és el dels temps de jugar a pilota amb els nens del barri antic, el del pare, les tardes que tornava de l’escola de Santa Coloma cap a casa dels avis. Però la vida quotidiana de seguida sortiria dels cànons de la, diguem-ne, normalitat: entraria a formar part de la primera promoció del programa esquí-estudi. “En aquell moment ho vam viure amb una mica d’incertesa, perquè encara que semblava ben fet, era una decisió molt important fer tot el batxillerat a distància.” Arriscat. Però aquell a penes adolescent estava tan segur del que volia que tot dubte es va esvair.

Ho recorda dur, no obstant això. Tot l’hivern esquiant i l’estiu dedicant els matins al gimnàs i passant les tardes al centre de tecnificació, fent classes per poder-se presentar als exàmens del setembre. Això quan tothom sortia cames ajudeu-me cap a les platges. “Però era un sacrifici que s’havia de fer.” I amb aquesta vida alterada “no és que em sentís millor ni pitjor, només diferent”. Per sort, no estava sol: va fer pinya amb altres participants en el programa, Barios i Ferrer. Tots tres van entrar després en el món de la competició. “Però ara ja soc l’únic supervivent”, bromeja Verdú, amb la bonhomia d’algú que suporta amb paciència l’entrevistadora que no distingeix un pal d’esquí d’una canya de pescar. La duresa del moment –més que a marxar o no de festa o de cap de setmana com la resta– la va tastar a les estades als Alps francesos, lluny de la família. “Ho recordo complicat, perquè jo era el més jove de l’equip i bastant tímid, així que ho passava malament.” Si més no al principi, després s’hi va acostumar.

En canvi, aquest transitar per la vida fora de les pistes li va deparar allò que pocs mortals viuen: l’emoció de participar en uns Jocs Olímpics (els del 2014). “És clar que és el moment més important. Va ser brutal, estar en aquell ambient on tots i cadascun dels que hi ha han dedicat la vida a arribar a aquell moment. És fascinant.” Més enllà, no obstant això, assegura que cada cop que se situa a la portella de sortida sent la mateixa sensació de nervis i satisfacció alhora, de veure tot el seu ésser concentrat en el descens. Són, potser, els moments que més clar té al cap el seu referent absolut al món de l’esquí: l’austríac Marcel Hirscher, “per a mi el millor de tots, com a esportista i per l’actitud, la humilitat”.

Una humilitat de la qual no sembla exempt. Els valors, diu: la perseverança, l’esforç, la capacitat per espavilar-se tot sol des de ben petit. Tants altres. Això és el que li haurà donat una vida dedicada a l’esforç. Ara, tot aquest periple l’ha convertit també en protagonista de llibre: l’encampadana Susanna Ginesta l’ha triat com un dels set protagonistes a Anatomia d’un somni.

I el futur? Absolutament segur que continuarà vinculat a l’esport: per això està a punt d’acabar a la Universitat d’Andorra Administració i Direcció d’Empreses. Amb això i l’experiència en l’alta competició no creu que s’ho hagi de rumiar gaire.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts