x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Amb cara i ulls

La vida feta música

Un perfil de Jordi Marquet, que va ser director financer de la Clínica Meritxell, conseller del comú d’Escaldes-Engordany i president-fundador de la Cambra de Comerç, Indústria i Serveis
Jordi Marquet

La vida feta música

Jordi Marquet

Actualitzada 11/11/2019 a les 07:42
És clar, xoca. Amb un titular així el lector s’esperaria un trompetista, un cantant, un afinador de pianos. Però resulta que Jordi Marquet (Canillo, 1942) ha dedicat la vida a tasques ben diferents, portat a ser una mena de demiürg (sí, avui ens ha agafat per exagerar un pèl) en projectes de creació d’un país modern, de la Seguretat Social a l’explotació de les aigües termals. I el Festival de Jazz d’Escaldes. “Ah! La música! Ha estat la meva eterna frustració. Sempre sento un punt d’enveja quan veig algú tocant.” Però una frustració molt ben portada: ha après a fer música cada aventura que emprèn. Ni que sigui ensenyar alguna cosa a una eminència com Eudald Carbonell: d’arqueologia en sabria un munt, però d’apreciar un bon vi, no, fins que no va conèixer l’andorrà. “He procurat exercir tots els meus oficis de manera artística. No ser un empresari pur i dur... amb la part negativa per a la butxaca.”
En la forma d’entendre el món, en qüestió de valors, el referent absolut és el padrí, el Ton de Cal Borró. “El meu millor amic, un home absolutament extraordinari, creatiu, generós, treballador”, recorda, i els ulls –creu el testimoni accidental– se li omplen d’emoció. De pas, un gra pedagog: el dia que el va empescar fumant d’amagatotis amb la canalleta –menta de gat assecada–, se’l va endur amb les vaques al prat i el va fer caragolar un cigarret. Com preveia: el xicotet va estossegar tant que se li van passar les ganes.
Quan al Ton els anglesos el van voler condecorar per tanta gent com havia aixoplugat durant la Segona Guer­ra Mundial, el vell canillenc ho va rebutjar: “Que potser em veieu rebent una medalla a palacio?”
El referent col·lectiu va ser la quadrilla de Canillo. Una dotzena de xicots que, capitanejats per Climent Palmitjavila –a qui tots votaven democràticament–, tenien el quarter general en una casa en runes, cal Passamaner, que conservava un celler intacte. Allà organitzaven festes –sense element femení: no havia arribat el moment–, com la crema del mai, i des d’allà sortien les expedicions d’esquí que van ser bressol d’un dels primers esquiadors de nivell internacional que ha donat el país, Josep Casas Rossell. “La quadrilla era una institució molt seriosa.”
Si ja aleshores, és a dir, des de sempre, la música era la gran dèria del net del Ton de cal Borró, la passió l’hi va acabar d’exacerbar Madame Du Planter, professora del Lycée. Va ser gràcies a ella que aprendria a escoltar. “Em fascinava, em posava la pell de gallina.” Llàstima que aleshores el d’artista no era considerat un ofici diguem-ne digne i hagués d’encaminar-se cap a l’Escola Superior de Comerç. Però a Tolosa l’esperava una descoberta definitiva: el jazz. A la capital occitana vivien –i tocaven– alguns dels grans: Bill Coleman, Guy Lafitte, Claude Guillot. “M’hi vaig impregnar.”
Però la música hauria de quedar en un segon pla novament. Era el 1966 i, just en arribar a casa un cop acabats els estudis, va rebre la trucada de Toni Ubach i en una taula del bar Trébol van començar a posar les bases de la futura Seguretat Social andorrana. Ell, com a segon d’Ubach, i amb Jean Moitrier, alt funcionari francès, com a “ànima” de tot plegat. “Érem joves i estàvem molt disposats a treballar, i no precisament pel salari, sinó perquè teníem el total convenciment de fer alguna cosa pel país.” Diria, matisa, “que era un acte de patriotisme si no fos que la paraula ha agafat connotacions massa pomposes”.
Va ser la primera vegada que assumia aquestes funcions quasi demiürgiques. Després, a final dels setanta, ho faria com a administrador de la clínica Verge de Meritxell, el primer hospital públic del país. O en el pas pel comú escaldenc (1983) com a membre d’aquella UCPA que, sortida dels debats nocturns del París-Londres i evitant tota adscripció política, va prendre mesures tan decisives com declarar l’aigua termal bé públic, obrint el pas a Caldea. Ell, per cert, va portar des de París, en una furgoneta, la delicada maqueta de vidre de l’edifici projectat per Jean-Michel Ruols. El van rebre a les portes del comú com si arribés el Tour.
I el Festival de Jazz. Per fi confluïen la realitat i el desig. “Vam fer filigranes” per sumar els diners necessaris. Però així van aconseguir aixecar aquell festival on el Modern Jazz Quartet sortiria a escena en mànigues de camisa per únic cop a la vida i on, mentre l’escenari s’enfonsava i Fats Domino al piano amb el seu contrabaix i el bateria seguien tocant com els músics del Titanic, un espectador exclamava: “Putain, quelle mise en scène!”
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts