x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Amb cara i ulls

Dos metres de carisma

Un perfil del jugador del MoraBanc Andorra, Moussa Diagne
Un perfil del jugador del MoraBanc Andorra, Moussa Diagne

Dos metres de carisma

Un perfil del jugador del MoraBanc Andorra, Moussa Diagne

Actualitzada 27/05/2019 a les 08:38
Els concretament dos metres i onze centímetres que alberguen la personalitat de Moussa Diagne (Senegal, 1994) responen amb alegria, afablement, l’aficionat que el saluda pel carrer. Encara que acostumi a caminar amb el telèfon enganxat a l’orella: passa hores al dia parlant amb l’oncle que viu a Madrid, a qualsevol moment, en qualsevol situació que li deixi temps lliure fora de partits i entrenaments. Normal: no deixa de ser un xaval de 25 anys que viu molt lluny de la família, suportant un clima que li resulta hostil: “Si neva, guanyem”, no és només la constatació d’una curiosa casualitat, és un mantra per enfrontar-se al que per a ell sí que és la neu adversa.
L’humor és l’altra arma: s’ha enganxat a La que se avecina, on un personatge masclista i racista com Recio és el que més el fa riure. I si ell ja no en tingués suficient, d’humor, ja s’encarrega d’amplificar-lo el cap de comunicació del MoraBanc, Gabi Fernàndez, fent-lo gravar aquells vídeos on, enmig d’una tremenda nevada, el senegalès confessa apenat: “Lo estoy pasando muy mal”.
El fred és el primer record del Diagne que va desembarcar a Torrejón a penes postadolescent. Fill d’una família humil, havia deixat d’estudiar per posar-se a treballar en una fàbrica de sabates, ha explicat en alguna ocasió, fins que David Sanz, director esportiu del Torrejón de Ardoz, el va fitxar. A l’equip debutaria el 21 de setembre del 2012, per passar després pel Fuenlabrada i el Barça.
Amb tot, al bàsquet va arribar com qui diu per casualitat. En realitat ell jugava a futbol com a porter. Quan explica això comença a riure assegurant que era millor que Casillas. Cosa que sembla estar allunyada de la realitat. Algú, veient la seva envergadura, va proposar-li que ho intentés amb el bàsquet, encara que d’entrada no li cridés l’atenció. Finalment, però, es va trobar en el seu element.
A Andorra va recalar fa dues temporades, temps en què s’ha convertit probablement en el jugador més estimat. De l’equip, de l’afició, de qui es creua amb ell en tota circumstància. És el que més destaca de la seva personalitat: la capacitat per desplegar bon rotllo al seu voltant –a penes va protagonitzar mai més que aquella explosió contra Joan Peñarroya per la qual va demanar immediatament perdó i tot va quedar més que oblidat–. Sembla una necessitat inapel·lable, la d’oferir estima a dojo. Probablement per la mateixa necessitat de rebre’n. Així, ha convertit en un ritual de cada final de partit regalar les sabatilles a la canalla. Ho fa de tot cor: li agrada proporcionar aquesta alegria. Una demostració, també, de l’agraïment que sent cap a l’aficionat que es fica la mà a la butxaca per pagar l’entrada o l’abonament. Que li causi tant de respecte té a veure probablement amb una infantesa en què la família tenia les necessitats cobertes, sí, però poques comoditats.
En aquests anys de periple per la península troba a faltar la família, sobretot la mare, que va ser qui el va empènyer a marxar del que qualifica com “el país més maco i més tranquil de l’Àfrica”. Una nostàlgia que combat a través de la música: Yossou N’Dour, Ismaël Ló i Omar Pene són la seva banda sonora quotidiana. “Em recorden on vaig néixer, em recorden qui soc”, argumenta.
Allà per on ha passat han destacat la seva capacitat d’esforç i de treball continuat. Als equips espanyols, és cert, va arribar bastant verd, i ell mateix va admetre públicament en moltes entrevistes que havia d’aprendre molt dels companys. La capacitat de sacrifici no l’ha abandonat, com ha demostrat aquest període de ramadà: arribava als entrenaments curt de forces pels prolongats dejunis, però per treballar amb la mateixa intensitat.
A Diagne l’acomiadaven del Fuenlabrada des del bloc Área 18 (d’on hem recollit algunes frases seves) dient-li “torna quan vulguis”. Quan arribi el moment possiblement l’afició del MoraBanc li dirà el mateix.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts