x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Amb cara i ulls

La descoberta constant

Un perfil de l'editor de Límits, Marc Miró
L'editor de Límits, Marc Miró

La descoberta constant

L'editor de Límits, Marc Miró

Arxiu
Actualitzada 22/04/2019 a les 07:44
Editor de vocació tardana, a Marc Miró (Andorra la Vella, 1961) li agradaria capbussar-se a la immensitat dels paisatges de Paris Texas, de Wim Wenders. Carreteres infinites per les quals conduir cap a horitzons molt llunyans. Mentre el destí no el porta cap aquí, però, se centra a fer avançar el segell que li va caure a les mans el 2003, Límits. Tot molt insospitat: va ensopegar pel carrer amb Maria Àngels Vilana, que es volia jubilar i la deixava. S’ho va rumiar, ho va consultar amb el soci probable, Miquel Clua, i poc temps després estava aprenent l’ofici d’editor. Més per gust que no pas per negoci, puntualitza. I potser seguint les pròpies inclinacions a l’escriptura. “Hi deu haver tants escriptors frustrats per causa dels editors”, ironitza.
Però si el món de l’edició se li va tirar a sobre com qui diu, la seva autèntica vocació és, de moment, inabordable. Ja li ho van fer saber de petit quan amb convicció va dir a la família que ell de gran voldria treballar en una gasolinera. Perquè el que de debò l’ha fascinat tota la vida és l’olor a benzina, el soroll dels motors, el joc per imposar-se a la màquina per carreteres plenes de revolts. Més que no pas la velocitat. Encara que reivindica –agafem-nos-ho com una altra ironia– l’estereotip del conductor andorrà mig boig i prement a fons.
El primer record és el d’un marrec de quatre anys que ja es posava a la falda del pare per agafar aquell immens volant. Era la materialització dels somnis que atresorava en forma de cotxes de joguina i Scalextric que omplien caixes a vessar. Per descomptat que abans de l’edat reglamentària ja portava el cotxe de la família: així els van enxampar en una carretera francesa. El gendarme els va perdonar la vida.
Qui sap si aquest gust pel viatge no s’arrela en l’imaginari subconscient d’algú que ve d’una família convertida en viatgera accidental: el pare, de casa Quim de Santa Coloma, va ajudar a enfonsar les arrels, però la mare venia d’una família sabadellenca emigrada a Orà i des d’allà traslladada a Besiers. A la localitat francesa –segona pàtria dels cabalers andorrans– es van conèixer tots dos. Ell havia exercit l’ofici de sastre i una vegada casats van decidir tornar a Andorra i obrir una botiga de moda masculina. Adam, just davant de l’església d’Escaldes. Prêt-a-porter però en clau chic: s’hi vestia gent com l’alcalde Porcioles.
La botiga –que va estar oberta quasi quaranta anys, fins als noranta– era una mena de suplici per a un infant tímid i reservat a qui els clients feien nosa. No sabia, reflexiona avui, que d’adult s’embarcaria en una activitat necessitada d’esperit comercial. En aquells moments li agradava més rumiar ell solet sobre els llibres que llegia o els cotxes amb què somiejava. Però no era un infant reclòs: aleshores Escaldes era un paradís on jugar al futbol o córrer amb la bicicleta.
Format des de bon començament a l’Escola francesa, i un cop admès que les expectatives parentals no coincidien amb el seu desig de servir benzina als conductors, va estudiar el batxillerat a Besiers per després encaminar els passos cap a Tolosa. Psicologia. Ho havia decidit després de llegir La interpretació dels somnis, de Sigmund Freud. Tota una revelació en un curs de filosofia per a la resta plumbi, recorda. “Uau! Quina manera d’entrar en el subconscient!”, es va prometre.
L’expectativa d’entrar en ment aliena via psicoanàlisi va quedar d’altra banda ràpidament frustrada en començar la carrera. I tampoc va ser el seu futur professional, que es va acabar encaminant als recursos humans. Això després de passar per la Biblioteca Nacional com a becari estiuenc i per una oficina bancària. “Enviat al Pas com els pardillos”, un temps que, no obstant això, recorda amb plaer. Després seria director del centre d’acolliment d’infants a Prada Casadet (de l’any 1989 al 1991) i passaria pels departaments de personal de Govern i l’STA, fins finalment instal·lar-se pel seu compte.
L’edició entra en el terreny d’allò que es fa per devoció. Encara que potser no tant com conduir per carreteres plenes de revolts –quin disgust quan van arreglar la d’Oliana, tan temptadora– o participa en algun ral·li. Mentre, espera el moment d’embarcar-se en una volta al món. En cotxe, per descomptat.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts