x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Amb cara i ulls

Aires de llibertat

Un perfil de l'escriptor Iñaki Rubio
El perfil d'Iñaki Rubio

Aires de llibertat

El perfil d'Iñaki Rubio

Actualitzada 04/03/2019 a les 13:38
Comencem amb un teaser que es diria en termes cinematogràfics. O un botó de mostra, com s’ha dit tota la vida. El cas és que Iñaki Rubio (Barcelona, 1974) ens ha obert una escletxa perquè fem una ullada al que en el futur convertirà en un conte. La vivència és real, tot i que, reconeix, viscuda en la inconsciència de la pubertat, havia caigut de seguida en l’oblit: per alguna raó –induït o castigat– l’havien enviat a passar algunes tardes a llegir en veu alta a un malalt que, hospitalitzat, patia una greu malaltia degenerativa. Així li va caure a les mans Cien años de soledad. Un llibre en el qual, pensa ara, pels seus propis mitjans no hauria aconseguit aprofundir com ho va fer de la mà d’aquell home intel·ligent amb qui amb el pas dels dies es va teixir una valuosa amistat. Que, com és propi de l’adolescència, es va esvair així que va acabar aquell voluntariat.

Històries personals com aquestes posen els fonaments a les narracions amb què Rubio ha anat confegint una obra literària amb títols com Trencadís. L’últim llibre de Frederic Picàbia (2012) o L’altre costat del Mirall (2014). Amb les vivències i invencions, també, que es mesclen al seu cap en acabar cada viatge. Perquè si un dia Rubio es perd caldrà possiblement anar-lo a buscar a un lloc remot, com Trollstigen (l’escala del trol), un paratge rocós molt al nord de Noruega, tant que el poble més proper és a centenars de quilòmetres. “A mi aquesta sensació de solitud m’atrapa”, confessa un home que, d’altra banda, diu que també li encanta tenir ben a prop llibreries, escenaris de teatre i cines. Per això, assegura, Andorra li escau.
La infantesa de Rubio es va moure entre els barris de Gràcia i Sant Gervasi. Però també pels estius canillencs: el pare va ser un d’aquells que als seixanta ja començaven a pujar a esquiar a les primeres pistes i als germans –li va tocar ser el germà del mig, entre dues noies– ja els venien bé aquests aires de llibertat amb què voltaven pel poble. D’estiu en estiu recorda haver vist transformar-se Canillo: jugar a futbol al solar on ara s’aixeca el Palau de Gel, on també havia vist un camp de trumfes i de tabac. Eren aquells, també, temps d’excursions per la munta­nya, una manera d’insuflar oxigen als pulmons que segueix considerant vital.

Finalment, els pares havien acabat instal·lant-se a Andor­ra: van tancar els negocis a Catalunya i en van obrir de nous al Principat. Allò va ser, –ho reconeix amb un somriure maliciós– una boníssima notícia per a un xaval de divuit anys que iniciava així una etapa de vida universitària plena de promeses. “No només estaríem en un pis d’estudiants, és que a sobre era casa nostra!”, es meravella encara. Tot i que l’Iñaki és un paio judiciós, ja ho era aleshores, i malgrat la festa, les sortides a la filmoteca, les excursions per fer escalada –com tothom, ensurts inclosos: un dia l’aiguat es va endur la tenda i es van quedar xops i amb mil peles a la butxaca–, malgrat la diversió, ell va acabar la universitat (Humanitats a l’Autònoma barcelonina, al curs 1996-1997) amb el premi extraordinari de llicenciatura.
Amb un expedient acadèmic com el seu tot apuntava que s’instal·laria a la vida universitària sense problemes, fent un doctorat i quedant-se al departament. Però, com sol passar, l’imprevisible es va creuar pel mig. En forma de Teresa, una andorrana a la qual va conèixer a la festa major d’Encamp, “on per cert cap dels dos no hi anàvem habitualment”. La que és avui la seva dona, doncs, li va regirar la vida. Bé, reconeix, això i que es tiraven a sobre els anys de precarietat de l’era Aznar. Així que va preferir incorporar-se a l’Escola andor­rana. D’això fa vint anys, els que s’ha passat ensenyant literatura –“i m’encanta, estic pagat si desperto en algú l’interès pels llibres”–.

El seu, d’interès pels escriptors i les històries que expliquen, va néixer a la ben nodrida biblioteca de l’avi. On, per aguditzar la curiositat, hi havia llibres que no li deixaven tocar. I, és clar, una cosa porta a l’altra i llegir molt fa néixer la necessitat d’emular els autors admirats. Llegir, escriure, viatjar. Tres fórmules, conclou, per desaparèixer. És a dir, per ser lliure.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts