x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Amb cara i ulls

Sense filtres

Un perfil de Xavier Llovera
Xavier Llovera

Xavier Llovera

Xavier Llovera

Actualitzada 30/12/2018 a les 11:33
Jo no soc un home de gaires filtres. Per què hauria de filtrar el que penso quan soc lliure de dir-ho? Si m’ha provocat problemes? Per descomptat que sí!” Xavier Llovera (Andorra la Vella, 1959) s’encongeix d’espatlles davant els inconvenients que li hagi pogut reportar deixar pas franc al pensament a través de la llengua.
Als Llovera d’Encamp l’aiguat del 1937 els va arrossegar a la capital. L’avi havia estat un cabaler que després de formar-se com a forner a Barcelona va pujar a Andorra per obrir un forn, atret per la promesa econòmica que aleshores suposava la construcció de Fhasa. Van ser els de cal Forner d’Encamp fins que les aigües es van emportar el negoci. Van posar peu temporalment a Escaldes, a casa Xurrina, fins que van comprar una parcel·la a Meritxell, al número 30, on es van posar novament a fer pa, primer, i van acabar aixecant un edifici de quatre plantes, “el primer d’Andorra amb pisos de lloguer, que aleshores els deien si estaven bojos”. Allà va néixer gent com Marc Forné, futur cap de Govern.
També en Xavier mateix va néixer en aquell edifici. Amb llevadora, com corresponia a l’època, i com els dos dels tres germans que el segueixen. El petit, l’Albert, ja va arribar al món en l’ambient controlat d’un hospital.
Dels interessos artístics de la mare –la pintora Carme Massana– va rebre la influència per encaminar-lo cap a l’arqueologia. Tot i que ella l’hauria empès a l’arquitectura. Al pare el recorda com una figura quasi absent, de tan absorbit per la feina, “però que sempre ens implicava en experiències fortes: si s’havia de pujar al Roc d’Enclar calia que fos pel camí més difícil”. Això, considera, l’ha portat tant a ell com als germans “a ficar-nos en els projectes més difícils i sense garanties d’èxit”.
Una altra influència decisiva, és ben conegut, va ser Pere Canturri, des que amb catorze anys va fer el primer forat a terra. Un camí quasi en línia recta fins que, el 1983, va fitxar com a arqueòleg de l’aleshores servei de Patrimoni Artístic. Gràcies, recorda, a Antoni Ubach, aleshores amb responsabilitats a Educació, “però que era l’home amb la millor agenda del món cultural internacional de tot Andorra”. I a Patrimoni va anar fent feina Llovera –molta, en l’àmbit dels museus, on va assolir responsabilitats– fins que el 2008 va decidir fer les maletes. “Per què vaig voler marxar? Doncs sincerament, perquè ja no suportava treballar ni cinc minuts més amb Minoves.” Les dissensions profundes amb el pentaministre el van decidir a lliurar currículums i el que va arribar a les mans del director general de Patrimoni de la Generalitat, Josep Maria Carreter, va fer fortuna. Ara que torna al país, llest per integrar-se de nou al servei – com a cap d’àrea de Patrimoni Immoble i Arqueologia–, té un bagatge divers.
Com a director del Museu d’Arqueologia de Catalunya va tenir l’oportunitat, diu, “d’aprendre a portar coses molt grans, aquí, amb una plantilla de vuitanta persones”. Després va ajudar a definir la que hauria de ser l’Agència Catalana del Patrimoni. I finalment es va fer càrrec de coordinar la política del patrimoni de Tarraco. “El meu gran, perquè vaig ser capaç de coordinar tres administracions que no s’aclarien.”
Sense circumloquis relata que en els últims passos professionals a Catalunya els seus superiors van rebre fins a tres denúncies sobre “què hi feia a la Generalitat un andorrà antiindepe”. I no és que ho sigui. Ni el contrari. Però sí que es confessa fastiguejat, o si més no, allunyat, de la política. Un vessant que sempre havia estat vital per a ell. Ni que fos per influència familiar: si comença a esmentar parentiu amb acció política de primera línia els noms surten com a cireres d’un cistell. Però ara “no em sento estimulat, seguiré al PS però no em sento gens polític”, assegura. “Hi ha eleccions a la vista? I què?”
La vida personal no ha dibuixat una línia tan recta. O només es pot dir això mirant-s’ho des de fora i amb prejudicis. “Jo ho visc tot amb una absoluta normalitat i aquesta és la meva militància.” Això ho diu en explicar com va fer el pas de passar d’una família diguem-ne convencional, amb dona i fills, per enamorar-se d’un home. “El que he volgut és que tothom ho accepti amb absoluta normalitat, i diré que la meva exsogra truca a casa per parlar amb els meus fills i després demana a la meva parella, que és actor, consell sobre quina obra de teatre anar a veure.” Tot un “procés normal” que assegura que pot explicar sense cap embut.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477