x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Amb cara i ulls

En peu de guerra

Un perfil de Carles Iriarte
Carles Iriarte

Carles Iriarte

Carles Iriarte

Actualitzada 19/11/2018 a les 07:46
Puc ser molt imperfecte o destraler, però en canvi no em resigno a acceptar allò que no m’agrada o considero injust. No em sento pas un justicier, però lluito, i així puc anar a dormir amb la consciència tranquil·la.” L’activisme social de Carles Iriarte (Barcelona, 1976) es presenta com una part indissociable del seu tarannà i, per què no dir-ho, de la consciència i les formes de ser i de fer que li van ser inoculades per via materna: ja l’àvia, una dona nascuda al 1910 a Castelló i que després aniria a parar a Eivissa, era una d’aquelles dones molt avançades per al temps que li va tocar, una persona decidida que un dia demanaria a un joier que li confeccionés un didal com a mesura contraceptiva, avançant-se dècades a la difusió de la píndola. Aquest inconformisme li transmetria a la filla, una de les primeres a matricular-se a l’Escola Industrial del Clot per estudiar per a delineant, un ofici tan reservat als barons en un moment en què al centre hi havia 80 homes i només quatre dones. I va ser ella, recorda el fill, qui es va implicar en la protesta política, “corrents davant dels grisos... amb el pare darrere, seguint la mare”.

I en Carles va néixer a Barcelona –que és on neixien molts andorrans a l’època– però ben bé podia haver nascut a Austràlia, que és on al pare, un barceloní del barri de Gràcia, li havien ofert feina de mecànic. A l’últim moment el matrimoni no va fer aquest viatge sinó un de molt més curt, el que els traslladaria a Andorra, on van obrir el restaurant El Bon Racó després de treure les bèsties de la borda que era en origen.
Al Carles petit ja li apuntaven les dèries que encara avui el mantenen hiperactiu: atresorava exemplars de Natura, Conocer i Muy Interesante o es gastava la paga en col·leccions diverses que detallaven la vida animal; jugava a rugbi; esquiava; col­leccionava monedes que rebuscava al mercat de Sant Antoni; volia ser egiptòleg, bé, això encara no ho ha materialitzat, però està convençut que arribarà a cursar Història algun dia.

On va arribar més per casualitat que per una altra raó és a la seva professió: Tècnic Superior en Audiopròtesis. Just acabava d’engegar el cap del lloc on treballava com a monitor d’esquí dient-li que si volia esclaus se’ls busqués, recorda, en aquells moments en què havia de plantejar-se la formació i vida futura. Tirava cap a veterinària. Però hi havia poquíssimes places a la facultat barcelonina i va quedar fora un parell de cops, com qui diu pels pèls. Mentre es plantejava rutes alternatives –fent un rodeig per la universitat de Jaén i Biologia– va entrar en contacte amb una noia –amiga de la xicota– que li va explicar per sobre de què anava això de les audiopròtesis i ell s’hi va llançar. “Si he de ser sincer, van haver de passar tres mesos abans que tingués del tot clar què estava estudiant”. Però quan ho va assumir li va quedar perfectament dibuixat i el va entusiasmar. Tant que es va entestar –la tossuderia sembla un tret important del seu caràcter, i el no arronsar-se davant del primer no– a ser el primer alumne de la seva especialitat en fer pràctiques en un hospital: va marejar tothom fins a entrar a l’hospital Sant Pau.

Acabats els estudis, també a la barcelonina escola del Clot, Iriarte va iniciar un periple per completar la formació que el portaria als Estats Units i França. A l’altra banda de l’Atlàntic, en aquella època en què lluïa cabells fins a la cintura, treballaria a la bugaderia d’un hotel, envoltat de russos, bielorussos, macedonis, serbis, gents de totes les nacionalitats que, com ell, es guanyaven uns calerons que els servien per pagar-se les taxes universitàries. Ell seguiria la formació a la universitat de Worcester, a prop de Boston, i d’aquí saltaria cap a una primera feina, a Bordeus, amb postgrau universitari en audiologia. I pensant si establir-s’hi definitivament, el doctor Martínez Vecina, a qui havia conegut a Sant Pau, el va convèncer per tornar a Andorra i obrir el gabinet on treballa des de fa 17 anys.

“Just en tornar a casa hi teníem al davant tots els fums de la incineradora”. Això el va posar en peu de guerra. I a la seva salsa. Era d’esperar en qui encara recorda com el millor regal de Nadal el carnet de soci de Greenpeace.
  • #1 Josep
    (18/11/18 07:33)

    Força Carles! Força Carles! Ens falten lluitadors. Amb les seves qualitats i defectes, com tots en aquesta vida.

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts