Maverick Viñales Imprès al nom
Hi ha noms que imprimeixen caràcter, que empenyen a seguir una línia en la vida. Maverick Viñales (Girona, 1995) no podia –amb aquest nom– portar una vida ordinària, ser un oficinista anònim que s’ocupa dels seus afers i com a molt somia pilotar motos potents i jugar-se la vida a cada revolt. Vaja, que algú que porta l’inconformisme, la gosadia, al nom de cristià, no podia fer res més que pujar a les dues rodes a tan tendra edat com els tres anys, com a futur col·leccionista de títols de Moto GP.
L’any passat Viñales va fer el pas d’establir-se a Andorra. Decisió que a alguns companys havia espantat explicar en públic. Ell, que en realitat es diu que és un paio discret i més aviat tímid, relatava un rotatiu espanyol que va decidir donar explicacions a pit descobert: en un món on cada dia les figures públiques tendeixen més a escudar-se en assessors de premsa presents en l’entrevista, el cronista de El Mundo lloava que es presentés sense escolta i sense ànims d’eludir cap pregunta. Ni l’espinosa del trasllat al Principat per eludir impostos. “Mai no vaig pensar en els diners”, li va respondre tranquil·lament, sinó en les opcions d’entrenar en alçada, la calma que li ofereixen les muntanyes i estar a prop de la seva companya, la velocista olímpica Cristina Llovera.
Al país porta una vida discreta i reservada. La gent, percep, el reconeix i de tant en tant hi ha algun admirador que li demana la ineludible foto. Però més enllà d’això no l’atosiguen. I sí, les muntanyes tenen un paper important al seu dia a dia: ha passejat sovint pel Casamanya i ha atacat ja en diverses ocasions el Comapedrosa, acompanyat per la seva gosseta. I si no s’està enfilant als pics, probablement estigui fent randonnée o raquetes. I si algú se’l vol guanyar per l’estómac, que sàpiga que és un devot del menjar japonès. Especialment si l’hi serveixen al restaurant del seu amic Aleix Espargaró, on és un assidu.
També la bicicleta s’ha convertit en companya habitual en els recorreguts pel país del pilot gironí. Algun cop havia comentat públicament que li agradaria participar en alguna competició, si no fos pels impediments del contracte. No és estrany, doncs, que acabés decidint que patrocinarà un equip ciclista al país. On probablement pugui acomplir finalment aquest desig de participar en alguna carrera.
De Viñales, en diuen els que l’envolten, és un home introvertit, humil i transparent. També tímid i reservat, un home a qui costa d’apropar-se i aconseguir que s’obri. Reserva a banda, però, al país s’està forjant tota una xarxa de relacions que el fan sentir-se cada dia més integrat. Relacions que van més enllà del ja molt ben nodrit cercle de pilots que s’han establert al Principat.
I si prenem inconformista com a sinònim de lluitador, tornem a trobar el caràcter imprès al nom. No podia ser menys, és clar, en algú que es dedica a l’alta competició. On ha aconseguit fites com ara situar-se com a líder del Mundial de MotoGP durant el 2017 (malgrat no aixecar-lo) o haver guanyat el Mundial de Moto3 al 2013.
I en aquesta muntanya russa emocional de guanyar i perdre que suposa la competició, com es comporta Viñales? Doncs no és un home gaire explosiu quan les coses li surten bé. I quan es torcen, millor no acostar-se gaire.