Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Amb cara i ulls

Jordi Barceló, un músic de viatge

Jordi Barceló (Tarragona, 1972) se’n va a fer les Amèriques: està a punt de sortir de gira per Argentina amb el trio Latin Stride Piano.
Jordi Barceló, un músic de viatge

Jordi Barceló, un músic de viatge

Jordi Barceló, un músic de viatge

Actualitzada 23/10/2017 a les 07:15
Jordi Barceló (Tarragona, 1972) se’n va a fer les Amèriques: està a punt de sortir de gira per Argentina amb el trio Latin Stride Piano. Se’n va en avió, com manen els cànons. Però si per ell fos, hi aniria en vaixell, perquè va ser a bord d’un creuer precisament on es va enfrontar per primer cop al públic: a penes tenia dotze anys i es va convertir en el pianista que acompanyava els aperitius dels turistes. A edat tan tendra, confessa, se li va fer un nus a la gola. Però els vaixells de recreació s’acabarien convertint en part important del seu camí.

Barceló és fill d’un clarinetista reciclat en director de creuers i que havia trobat en la música la manera de deixar enrere les obligacions de la vida rural: la família, assentada durant generacions a Vandellòs, es dedicava al conreu de garrofes i oliveres. La música el va ajudar a conèixer món, de gira amb l’Albert Band pels cabarets de mig Europa fins a assentar-se a Sant Cugat del Vallès i deixar l’espectacle per muntar empresa pròpia. I a la localitat vallesana va créixer qui és avui un pianista establert a Andorra i director de l’Escola de música de les Valls del Nord. Allà era “el fill de la perruquera” perquè la mare regentava l’establiment més popular de la localitat.

En un d’aquells estius passats a la masia dels avis, amb prou feines quatre o cinc anys, el pare li va posar per primer cop un teclat a les mans. Avui, una relíquia de museu que encara conserva. Va quallar, i de seguida va començar a fer classes de manera seriosa. La primera mestra, Pilar Roig, amb una escola que encara avui funciona, a Sant Cugat.

Als dotze anys, dèiem, el pare el va fer embarcar per primer cop, a treballar com un homenet. Però si allò va ser un tràngol, l’experiència es convertiria en molt més plaent quan ja estava en condicions d’apreciar-la. No ja per la part musical, sinó per les possibilitats que a un músic postadolescent amb hormones desbocades podien oferir els estius a l’estil Vacaciones en el mar. “Recordes la sèrie? Doncs tal qual”, diu. I després de fer-se una mica l’interessant i deixar-se pregar “explica, explica”, acaba contant com anava la vida a bord: un músic jovenet tenia bones oportunitats, però no tantes com els uniformats, molt més lluents als ulls de les turistes desenfeinades. “Tu, o pillaves el primer dia o quan venien els voltors ja ho tenies difícil perquè contra un oficial no podies lluitar.” I com més galons duia, menys opcions a presentar batalla per cap noia.

Qüestions romàntiques a banda, a Barceló l’any que es va passar de creuer recorrent el món –hauria d’haver estat el de la mili, però va tenir la sort de quedar-ne exempt– li va servir per treure’s setè de piano estudiant tot solet. I en posar peu a terra es va enrolar en una “orquestra de patxanga” i es va fer, de bolo en bolo, “els pobles de l’Espanya profunda”.

Però el destí sempre truca a la porta i a ell li va arribar el moment d’assumir-lo amb la mort del pare i l’obligació d’implicar-se en el negoci familiar. Uns anys apartat de la música fins que, ja casat i amb la primera filla al món, va decidir que prou –“em vaig dir: jo soc pianista”– així que es va vendre l’empresa i es va tornar a matricular a l’Esmuc. “Allà estava, com a alumne, i de professors, els mateixos músics amb els quals pujava als escenaris.”

El destí va tornar a trucar-lo a la porta quan la seva dona d’aleshores es va traslladar a Andorra. Ell la va seguir. I des d’aleshores, fa més d’una dècada, s’ha anat construint la vida al país. El primer a donar-li una oportunitat, explica, Oriol Vilella: va trucar a la porta de la seva escola i el guitarrista li va passar tres o quatre alumnes, a veure què. Després, un any de bolos diaris –365 dies, sense parar, recalca– a l’hotel Canut. L’escola massanenca i la presidència de la societat d’autors, l’Sdadv –“un embolic, tot i que m’ho vaig agafar amb il·lusió, jo no estava fet per això”–, són els passos més recents en un país que s’ha fet seu: “jo ja no soc de Sant Cugat, ara soc d’aquí”. I des d’aquí, diu, partirà en breu per, com dèiem, fer les Amèriques.
  • #3 Un altre músic del país
    (24/10/17 23:49)

    Tambè dic: Adéu !

    Respondre
  • #2 Joana Tizón Ragel
    (23/10/17 11:49)

    Orgullosa del meu fill, gràcies al seu pare que de ben petitet li va ensenyar a tocar el piano, per això està on està ara.

    Respondre
  • #1 Un músic del país !
    (22/10/17 13:10)

    Adéu !

    Respondre
3
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477