Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Amb cara i ulls

Jordi Guillamet: el segon pla i l'humor

Un perfil del director de l'Institut d'Estudis Andorrans
Actualitzada 01/05/2017 a les 07:18
Amb aquest sentit de l’humor, una ironia un punt corrosiva, que aplica sobre si mateix, Jordi Guillamet (Ripoll, 1955) compara amb Forrest Gump la seva figura durant els anys que, com a cap de gabinet, va acompanyar Marc Forné en els desplaçaments internacionals: sempre fotografiat en segon terme darrere Clinton, darrere Ieltsin. Fent la feina que li pertocava –sempre s’hi pot comptar, diuen d’ell–. I observant: l’antipàtica altivesa d’Aznar, l’encant de Zapatero en la distància curta i, sobretot, la qualitat humana de Chirac.

Guillamet va néixer en una família d’“exiliats econòmics”, que és com considera els pares, gent d’aquella que va aconseguir llaurar-se una vida a força de doblegar l’esquena i suar, ni que sigui metafòricament parlant. Però tot i que els pares s’havien establert a Escaldes, els germans Guillamet havien de veure la llum a casa, al poble, a Ripoll. Circumstància gens gratuïta en el futur: l’avui director de l’Institut d’Estudis Andorrans i durant el Govern de Marc Forné cap de gabinet va haver de xupar-se any i mig de mili perquè els nascuts a l’estranger no podien encara accedir a la nacionalitat andorrana. És clar que el destí tampoc no va ser especialment dur: unes oficines del cos d’aviació a Lanzarote, una plaça que va aconseguir per no caure en cap parany en escriure la frase Ahí hay un hombre que dice ¡ay! Una proesa ortogràfica.

La mili havia interromput una carrera universitària a Barcelona amb la qual, d’altra banda, tampoc no se sentia molt compromès: les jornades solien lliscar en un dolce far niente que es traslladava des de la cantonada del Zurich a les nits de Zeleste. Tampoc és que Magisteri exigís molt esforç intel·lectual per a un paio espavilat. Més atracció tenia la descoberta musical: Santana, Jethro Tull, el rock galàctic del moment. Que probablement li va deixar per al futur –o és això o un insondable problema freudià en què millor no aprofundir– un marcat interès pels instruments de vent: n’atresora uns 800, bona part dels quals va arreplegar assetjant els amics quan marxaven de viatge. A banda dels seus periples de viatger impenitent: ha recorregut països en tren, en autobús, en mercant, en Zodiac, endinsant-se algun cop allà on no era benvingut i de miracle que no va acabar segrestat. De viatges, el primer gran va ser el de després d’acabar el servei militar: una furgo més o menys habitable i uns quants peluts rumb a Turquia. Després, tornaria a Barcelona, a posar seny per acabar la carrera, i seguint la guia de Pere Canturri –que als estius l’havia enviat a regirar pedres per les muntanyes del país–, enganxar-se amb la història i matricular-se en aquesta segona carrera: a la facultat acabaria coneixent la dona, la Mariona, i posant punt final al que ell defineix sense circumloquis com vida de capullo.

A les línies inicials del currículum professional de Guillament hi ha un temps com a professor en una escola privada del barri badaloní de Sant Roc: la dirigia un comissari de policia amb tot l’aspecte d’aquells franquistes de bigotet i la poblaven majoritàriament nens gitanos. Amb els quals algun cop el seu humor sorneguer va gaudir arribant d’excursió a localitats benestants.

Després vindria ja el temps de treure la pols a l’Institut d’Estudis Andorrans (un encàrrec de Lídia Armengol) i convertir-lo en el que és avui. Més tard, els anys entre bambolines a Govern i tornada a l’Institut. Quan passi el testimoni, seguirà gaudint amb l’esperit del bon vivant: els puros havans, la música, la muntanya i els viatges. Fer el gos al sofà. I, per què no, alguna partideta de Candy Crush. Que es prepari Villalobos.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477