Vicenç Alay: suc per esprémer

Diu algú que se l’estima bé, que de Vicenç Alay (Andorra, 1954) el país n’hauria de treure més partit, que és un home prou lúcid i intel·ligent com per aprofitar més les qualitats de qui avui és president del Partit Socialdemòcrata, després d’haver estat conseller general i (per un curt període), ministre d’Ordenament Territorial, Medi Ambient i Agricultura. Conversador brillant i bon improvisador, reflexiu i dialogant, analista i intel·ligent, ara que ha tornat a la docència són sobretot els alumnes els que tenen l’oportunitat d’extreure’n el suc.

Precisament va ser a l’adolescència escolar on al jove Vicenç se li va despertar la consciència social, la de la necessitat de canviar el món on vivia: amb setze anys (o poc més) va orquestrar amb altres companys una campanya de protesta i pamflets a l’institut –el centre de secundària a Andorra que inaugurava la seva promoció– perquè a un company el van obligar a tallar-se les grenyes. Van assaltar la sala de professors per penjar-hi el manifest, acció que els va reportar un expedient disciplinari. Al grup hi havia gent com Miquel Clua, amic sempitern; o Jaume Bartumeu, amistat malbaratada per les vicissituds de la política.

Fins aquí la vida de l’estudiant –brillant en matèries científiques: es decantaria per estudiar Química i Veterinària– havia transcorregut plàcida, tot i que ja es perfilava el jove contestatari del futur: durant el primer any de batxillerat, a la Seu, el mateix nucli, la mateixa pinya d’amics, havia protagonitzat alguna desfilada de protesta. Hi ha qui es recorda de per què.

També va ser el curs a la Seu, deslliurats de la vigilància familiar, el de les primeres discoteques, les anades i vingudes pel Passeig a veure què fan les de l’altre sexe, i les tardes a la cafeteria Tabola. Tardes innocents: escacs i Coca Cola. I el bàsquet, sobretot el bàsquet. S’hi va iniciar aquell any i al següent, en tornar al país, es creava el Bàsquet Club Andorra. El van fitxar, una incorporació que calaria més encara en el seu pare Joan Alay, que s’hi va implicar de manera absoluta, i no sols en tasques burocràtiques i de direcció: veterinari de professió també tractava algunes lesions si calia o no hi havia un altre remei. Un compromís que li va ser reconegut amb la imposició del seu nom al pavelló esportiu de la capital.

Els anys de joventut van culminar amb un viatge de quatre joves peluts arreu del món: tres mesos a bord d’una furgo de vuitena mà que s’havien comprat, recorrent carreteres fins arribar a l’Índia, l’Afganistan, l’Iran. 1973: un altre món.

Les inquietuds polítiques juvenils es van plasmar, ja adult, en l’entrada a IDN. Una irrupció en la qual tindria bastant a veure Vicenç Mateu: els vicentets els deien, i van donar molta guerra al Consell. IDN es va dissoldre i els camins ideològics se separarien. Alay es va incorporar al PS i, empès potser per la mateixa motivació que de jovenet assaltava el reducte dels professors, va crear un corrent propi (PS 2005) i es va enfrontar a l’establishment.

Afers públics a banda, a l’Alay més concentrat en si mateix li agrada escriure poesia. I no ho fa gens malament, apunta qui ha fet una ullada als seus versos. Inèdits tots: només als anys setanta s’havia llançat a presentar-se a uns Jocs Florals.

Enmig de tantes coses serioses, els que l’envolten asseguren que és un catxondo: ho va deixar ben palès en un memorable duet que va compondre amb l’actual síndic, tots dos disfressats com Los Manolos. O, en la mateixa línia, quan amb el seu germà participa en la processó de Verges (terra de la mare) fent de lladres.