Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Amb cara i ulls

Ester Nadal: entremaliada

Un perfil de la directora teatral Ester Nadal
Ester Nadal

Ester Nadal

Ester Nadal

Actualitzada 02/01/2017 a les 07:46
Diuen aquells que se l’han trobat pel camí que una de les coses que més els sorprèn és aquesta cara de nena entremaliada amb què Ester Nadal navega per la vida. Un somriure perenne que li va valdre el sobrenom de la castanyoles. I dues qualitats més sobresurten en la seva personalitat: la creativitat i, lligada amb ella, la capacitat de renovació permanent. Per començar, Nadal –que va completar la formació artística a l’escola de teatre parisenca Jacques Le Coq– havia volgut des de ben petita ser actriu. Però com que la vida li va dir altres coses, es va arremangar per centrar-se en els camps de la direcció escènica i la confecció d’espectacles.

Nadal (Sant Julià de Lòria, 1969) va venir al món en una família d’empresaris, sí, però en la que ja es respirava molta afició per l’art: el pare, Joan Nadal, de Nagol, va fer els seus pinitos al teatre en companyia de Daniel Areny: una peça de contingut moralista, El plat de fusta, que encara dona per parlar-ne. Tots dos són els pals de paller d’aquesta gran tribu dedicada al món de la faràndula i lligada per llaços de parentiu que són els Nadal-Areny-Cartes. No és estrany que entre ells es recordi una “infantesa dolça” on cada trobada familiar es convertia en un espectacle. Literalment. Sobretot després que hi hagués la caseta de cap de setmana a Artedó. Molta carn a la brasa i molta escenificació amb els que són més cosins de cor que de sang.

L’afició familiar al món de les arts no va impedir, no obstant això, que la decisió de l’Ester adolescent d’estudiar teatre fos una sorpresa per als pares, vençuda no sense resistència. El moment de la gran decisió va venir en els últims anys al Lycée: des de la conselleria d’Educació i Cultura es van fer uns cursos de teatre en els quals Nadal va participar, amb gent una mica més grandeta, com Marc Cartes o Maria Lanau. Van escenificar Les amargues llàgrimes de Petra von Kant i l’aleshores encara indecisa adolescent ho va viure com una revelació (tot i que el paper no tenia ni una frase a l’escenari).

Però d’aquí a l’Institut del Teatre no hi va haver més que un pas. Encara que al centre barceloní no va acabar de trobar el seu lloc: la filosofia artística que compartir l’acabaria trobant a la parisenca escola Le Coq. La filosofia creativa i molt més: tot allò que li va deparar una escola freqüentada per alumnes d’ar­reu del món (i on per cert va coincidir amb gent com Sergi López i Jorge Picó), molt d’intercanvi, tant en hores lectives com en farres amb segell internacional. Gens estrany, així, que arribat el moment de marxar anés a fer unes llagrimetes a la terrassa del Pompidou. Amb un xic de posada en escena, probablement, perquè la Barcelona postolímpica del moment atreia com un imant.

Aleshores va començar la trajectòria professional, decantada més a la direcció –de la mà de Calixte Bieito primer i Joan Ollé a continuació– que a la interpretació. Un camí que la portaria el 2007 a posar-se al capdavant de l’Escena Nacional d’Andor­ra, d’on va dimitir, sense embuts ni dubtes però amb elegància, quan va veure que les coses no rutllaven per on ella volia. També la docència forma part de la seva activitat. Sigui com a professora al Col·legi del Teatre, sigui per la facilitat i generositat –li reconeixen des de les generacions més joves– per compartir i ensenyar. Una altra manera de plasmar allò que va veure per primer cop des d’un escenari: que el teatre no seria sols una professió, sinó una manera de viure.

I com que la creativitat la desborda, asseguren els més propers, ha de trobar altres vies de sortida: no sols segueix cosint i fent ganxet (cada estiu dedicava una part de les vacances a anar d’aprenenta amb l’àvia, una artista de l’agulla), ara s’ha convertit en una urban sketcher. Tot i que d’habilitat pictòrica ja n’havia donat proves: un dia que a l’actor sobre escena li feia falta una ploma que no apareixia, ella, sense dubtar-ho, va pintar-ne una i assumpte resolt.


 
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477