Cristian España: somni acomplert

Cristian España (Escaldes-Engordany, 1980) és un home que veu com es compleixen els somnis. El primer, participar en el Dakar. Un somni que l’acompanyava des de petit, més encara, un somni que també va somiar el pare i que ell ha convertit en realitat. Però un somni que va començar a prendre forma el setembre del 2014, recorda clarament, amb la complicitat de Blai Jané, un dels amics més propers. “Vaig baixar al seu poble, a Montferri, per entrenar, i em va fer entrar a l’església i pregar” perquè el somni es materialitzés. És clar que a banda de pregar el que van iniciar és un dur programa de preparació, que va desembocar en la participació al ral·li d’enguany.

España és fill d’una família motard. També el pare, Javier España, havia competit i és el seu germà, Xavi, qui gestiona el circuit de motocròs on es formen joveníssims pilots. Ara mateix té un alumne d’edat tan curta com tres anys. “És una qüestió d’empatia: de petit jo no tenia on entrenar”, argumenta el pilot. Ell va rebre la primera moto –una QR50– als cinc anys, quan encara ni sabia anar en bici. I als vuit, un altre dels records que romanen inalterats: la Yamaha de 80 centímetres cúbics esperant-lo a dins de l’habitació. Així que la seva infantesa va ser una mica diferent a la d’altres nens pel que fa a relacionar-se i trobar amics: no hi ha tants petits en aquest ambient. La seva colla estava a la Federació Motociclista. “Fèiem pinya i, com que era el petit, em protegien.” Especialment Carlos Bazán, que era qui circulava a les curses al seu costat i que, encara molt jove, va morir en una esllavissada.

Va participar per primer cop en una competició amb tan sols cinc anys, una pujada pel coll d’Ordino on es va trobar amb un Albert Llovera que tot just començava a competir després de l’accident. Es va mirar amb sorpresos ulls infantils com el lligaven amb cordes al vehicle. I com Llovera, en un gest típic, va respondre als ulls encuriosits amb un somriure.

És clar que tanta afició als vehicles de dues rodes li va acabar comportant algun problema que el pare va tallar d’arrel: els estudis –EGB al col·legi Sagrada Família– anaven de capa caiguda i en la preadolescència van optar per separar-lo de l’objecte dels seus anhels perquè s’hi apliqués més. “Un pal molt dur”, recorda. Després acabaria BUP i COU al Sant Ermengol i un mòdul d’electricitat que li reportaria la primera ocupació laboral.

Durant el parèntesi allu­nyat de les dues rodes se les va empescar per continuar vinculat a l’esport. El bàsquet: en diverses categories del Festina Andorra. Fins que als divuit, amb majoria d’edat i carnet de conduir a la butxaca, va tornar al món de les motos.

Competir –“Sóc molt competitiu, ho necessito per saber on sóc, quina és la meva posició”, confessa–, dedicar-se al màxim al motociclisme, es va convertir en el seu leitmotiv. Així que es va buscar una feina que fos més compatible amb les carreres i que, de pas, lligués amb el seu tarannà esportiu i de servei. I el 2006 va entrar al cos de policia. Va començar patrullant i el 2008 va accedir a la unitat especial, la que ofereix protecció a personalitats (ha estat escorta de Sarkozy, de Cavaco Silva o de Ban Ki-moon) o s’ocupa de rescats de muntanya. Gratificant i encoratjador, explica, veure els ulls dels que se senten salvats i segurs quan els veuen arribar per fi.

Del Dakar diu que el va enamorar com la competitivitat i la solidaritat es donen la mà. Amb horaris terribles i jornades extenuants. I tot i així, destaquen al seu cercle més proper, ell encara és dels que sempre troben el moment per acostar-se al públic. És “un ésser humà”, el descriuen, un home d’aquells que van de cara, franc i transparent.

Home amb talents per ser líder i que sempre pren la iniciativa, però mai sense escoltar-se abans els bons consells dels amics. “Si s’ha de saltar d’un helicòpter, serà el primer a fer-ho”, però no per prepotència, adverteixen, sinó perquè és “competent i polivalent, i el primer a venir corrents per canviar-te una roda”. Algú que sempre serà el primer a formar part d’una cadena de favors. Aquesta setmana mateix va tornar especialment des de Sardenya per presentar el primer llibre d’un amic, Marc Romera, per al qual va escriure un pròleg. “He après molt en els últims anys: que les coses les has de fer amb el cor, han de venir de l’interior”, conclou.