Dues vides solitàries

La gran finestra donava a la platja. Durant aquells dies vaig començar a observar, com mai havia fet amb ningú fins aleshores, un captaire. A l’inici de la meva estada amb prou feines me n’havia adonat, però un bon matí, en despertar i anar cap a la finestra a fer un cop d’ull al cel i a l’estat de la mar, com cada dia, em va cridar l’atenció un para-sol que s’obria allà baix, en un banc del passeig marítim. Era ell.

A partir d’aquell dia, em vaig passar hores senceres observant el rodamón, però no tantes com les que l’home podia romandre assegut en aquell banc de fusta, impertèrrit, canviant de tant en tant la posició de l’escanyolit para-sol o l’emissora d’una petita ràdio.

El captaire era un ésser solitari, però tenia assumida la seva forma de vida i tot el que portava associat. Havia après que la solitud no era símptoma de cap desordre mental, sinó que l’esperit humà és per naturalesa així. Una filosofia estranya, però l’única que el podia salvar de la precària situació en què el va deixar la vida després de l’aparició d’una malaltia.

Perquè, com vaig assabentar-me poc després, patia una estranya malaltia de la pell, que va contreure en l’època en què treballava en un restaurant del poble. Quan ja no va poder ocultar més les taques de les mans, el gerent del negoci va considerar que no podia seguir de cara al públic amb aquell aspecte, que era un repel·lent per als turistes, i el va acomiadar.

En aquell precís moment va quedar atrapat per sempre més en una teranyina que el va paralitzar, abocant-lo a la més absoluta indigència. El seu únic passatemps era la mera contemplació. Els moviments i complexitats humanes eren tot el seu aliment espiritual. Perquè el rodamón era, per damunt de tot, un observador.

Tots els matins acudia sense falta al banc. Hi arribava de manera lenta, llastimosa, tirant del carret de supermercat on guardava tots els estris i possessions d’un cert valor. Una petita taula, una guitarra embolcallada en una malgastada funda de quadres, un matalàs enrotllat... Després d’una primera hora en què observava el mar i els primers moviments del matí entorn d’aquell banc, l’home col·locava a terra, davant seu, una petita caixa, i al costat un cartó amb un breu text demanant ajut.

El vagabund vigilava atentament el passeig marítim, des de l’alba fins al capvespre. Amb els anys havia estat testimoni de moltes cares, de moltes converses, de moltes trobades entre amants. Aquestes eren les seves preferides. Havia desenvolupat un sisè sentit per detectar l’amor i el desamor. Pels gestos, les mirades o la forma de tocar-se, sabia si una parella començava una relació o era a punt d’acabar-la.

El transistor també li feia la vida més suportable. Les desgràcies alienes en certa manera el consolaven. Les bones notícies li donaven esperances d’un món millor. El govern, els robatoris, els acords de pau, els cotxes bomba, les guerres, la compravenda de jugadors de futbol, les dones que moren a mans dels marits... tot allò ho sentia una vegada i una altra davant el pas despreocupat de la gent de vacances.

A l’hora de dinar apagava la ràdio, agafava un moneder i hi afegia els diners que els vianants li havien deixat. Llavors desapareixia durant un parell d’hores, les úniques de la jornada en què s’absentava de la seva particular talaia, tot i que a l’inici de la tarda, quan el sol es mostra més inclement, ja tornava a ser-hi, i s’hi estava fins que els últims raigs del dia s’extingien.

De casualitat, vaig assabentar-me d’on passava les nits. Era en un parc proper, a només tres carrers de l’apartament. Aquella nit vaig sortir a fer un passeig i al parc només hi quedaven alguns adolescents asseguts a la gespa, fumant marihuana entre riures i bevent cervesa. Em vaig asseure en un banc proper, vaig encendre una cigarreta i, en qüestió de minuts, va aparèixer el vagabund. No venia sol, sinó amb un altre captaire que es movia per una zona diferent del poble, menys turística. Van preparar els matalassos, sobre dos bancs, van pixar darrere uns arbustos i es van disposar a passar la nit.

Vaig decidir quedar-me encara una estona més, i quan ja tornava cap a casa, sortint del parc vaig veure com tres nois llançaven pedres en direcció a la zona on dormien els vagabunds. Quan vaig reaccionar ja era massa tard: havien sortit corrent. Vaig acostar-me als improvisats llits, només per comprovar que els homes roncaven indiferents al desagradable episodi.

L’endemà vaig corroborar que, efectivament, tot havia estat un ensurt. Els captaires van aparèixer de bon matí. Era la primera vegada que els veia junts de dia, un a l’habitual banc i l’altre assegut de qualsevol manera sobre el paviment del passeig. Escoltaven la ràdio i de tant en tant deixaven anar algun comentari.

Més tranquil, em vaig oblidar d’ells durant uns dies, fins que un migdia, mentre preparava el dinar, vaig sentir a la ràdio local que la nit anterior havien trobat mort un sense sostre amb signes de violència. La meva primera reacció va ser córrer a la finestra, però era l’hora en què el vagabund solia desaparèixer del banc per anar a dinar. Vaig esperar impacient que comencés la tarda. La possibilitat que aquella nit al parc hagués presenciat el preludi d’un crim m’esparverava. L’agitació per aquests pensaments em va impedir menjar. Però l’home va arribar puntual a l’hora de sobretaula.

L'endemà, com de costum molt d’hora, vaig baixar a comprar el pa i el diari. I va ser quan vaig sortir de la fleca per dirigir-me al quiosc que vaig adonar-me que al banc no hi havia ningú. Inquiet, vaig passar la resta del dia enganxat a la finestra. “Potser avui se n'ha anat a recórrer la zona del seu company”, pensava per mirar de calmar-me a mi mateix. Finalment, ja de nit, vaig decidir acostar-me al parc, només per descobrir que els bancs on acostumaven a dormir els dos vagabunds havien estat precintats per la policia.

De tornada a casa, vaig caminar pel passeig marítim. Ho necessitava, i al mateix temps em costava caminar. La resta de vianants gaudia de la plàcida nit d’estiu ignorant el que a pocs metres d’allà li havia passat a aquell ésser solitari i anònim. Em vaig asseure en una terrassa, i quan ja tenia el whisky a la mà vaig adonar-me que jo també era algú solitari i anònim. Quan el murmuri de la gent que passejava va apagar-se, les onades, que fins a aquell moment havien restat inaudibles, començaven a dir alguna cosa. Però a mi ja no em deien res.