Cultura

Viusà i Galí: art, amor, exili i pas per Encamp

El museu de Terrassa acull fins a principis d'Abril de 2024 una exposició retrospectiva dedicada a l'obra de Manuel Viusà i Gertrudis Galí

Una de les peces més conegudes dels anys quaranta de Manuel Viusà.MUSEU DE TERRASSA

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

El magnífic Castell Cartoixa de Vallparadís, seu del Museu de Terrassa, acull aquest 2023 i fins ben entrat l’any vinent una exposició de caràcter retrospectiu d’una parella d’artistes –Manuel Viusà i Gertrudis Galí– que va tenir un paper molt rellevant per la ciutat vallesana i que també va deixar petja al Principat d’Andorra, especialment a la parròquia d’Encamp.

Val a dir, però, que amb el pas dels anys el seu record a casa nostra ha tendit a difuminar-se, tot i que es conserva gràcies a obres ben visibles per a la ciutadania, com l’escultura de grans dimensions de Gertrudis Galí Dona d’ales obertes que cap al cel se’n va, originalment ubicada a la sala de sessions del Comú d’Encamp i que actualment presideix el tanatori de la parròquia, i és visible passant per la carretera de les Riberaigües.

Tal com ens explica el comissari de l’exposició, Carles Sánchez, la retrospectiva s’ha pogut dur a terme amb obres que configuren el fons del museu. D’una banda, les que històricament ja en formaven part, i, de l’altra, les rebudes amb la donació que va fer la família el 2021: en total 112 peces més (81 entre dibuixos, escultures i gravats de Galí, i 31 entre gravats i pintures de Viusà) que van fer veure als responsables de cultura de la ciutat la necessitat de valorar tot aquell patrimoni.

A la present retrospectiva s’exposen una cinquantena d’obres que permeten donar a conèixer la trajectòria d’una parella que, segons Sánchez, si bé va tenir una trajectòria política coneguda a Catalunya i a l’exili, amb correspondència fins i tot amb Tarradellas, no van fer carrera artística al Principat, i això els va deixar fora dels cercles que han quedat en la memòria col·lectiva. “Viusà i Galí són un tàndem artístic que encara cal donar a conèixer i que mereixen ser coneguts per la societat –afirma–, ja sigui a través del camí futur que pugui fer l’exposició, ja sigui a través de publicacions”.

Viusà va néixer a la Barceloneta el 1917. Amb tot just vint anys va lluitar al Front d’Aragó durant la Guerra Civíl Espanyola. Al final del conflicte, ingressà en un hospital de guerra a Barcelona, on rebia visites d’antics companys amb els quals havia compartit estudis de Belles Arts a la Llotja de Barcelona. Entre les persones que el visitava hi havia Gertrudis Galí (Terrassa, 1912), una de les poques dones que aleshores va estudiar aquesta disciplina malgrat l’oposició paterna.

Viusà i Galí es van casar el 1940, moment a partir del qual traslladaren per motius polítics la seva residència a Terrassa, d’on ella era originària. Durant els anys que hi van residir (entre 1940 i 1948) van tenir un paper molt actiu en l’ambient cultural i artístic de la ciutat: mentre Galí es dedicava a retratar membres de la burgesia benestant egarenca, Viusà (aleshores es feia dir Ausià Camps) va encarregar-se de dur a terme les pintures murals de l’Altar del Sant Crist de l’Església del Sant Esperit de Terrassa, devorades per un incendi l’any 1978.

Aquests foren anys intensos per la parella, amb exposicions individuals i conjuntes tant a Terrassa mateix com a la ciutat comtal. A partir del 1948, les circumstàncies polítiques els obligaren a marxar a l’exili, ja que Viusà era investigat per les autoritats franquistes per les seves activitats clandestines vinculades al Front Nacional de Catalunya. De primer la família, formada per la parella i les filles (en travessar la frontera Galí estava embarassada d’un fill), van exiliar-se a Canet de Rosselló, prop de Perpinyà, i a partir del 1956 s’establiren definitivament a París.

Començaren aleshores els seus anys de major esplendor artística, amb pas inclòs per Nova York i exposicions a Washington, Miami o Londres, entre d’altres. Un nou exili, aleshores a Veneçuela entre el 1979 i 1981 truncà la seva carrera.

L’estreta vinculació de la parella amb Andorra fou en part conseqüència de la desgràcia: des dels anys setanta dues de les filles del matrimoni havien establert la seva residència al Principat, i arran dels tràgics aiguats del 1982 van perdre la seva filla Núria i la seva neta Meritxell a Encamp.

Va ser a partir d’aquell moment quan Viusà va començar a donar forma a la idea de crear un centre de gravat a Encamp que havia de dur el nom de la filla i la neta desaparegudes. Tal com recorda Josep Dallerès, aleshores cònsol de la parròquia, Viusà li va proposar inicialment de dur a terme unes conferències sobre gravat a l’estiu, però el projecte va prendre envergadura amb la creació d’un taller sobre gravació que tingué lloc l’any 1986. L’èxit fou tal que les parts decidiren repetir-lo l’any següent. No va ser fins passades dues o tres edicions que Galí va proposar la possibilitat d’utilitzar els espais de la Valireta per a dur a terme treballs d’escultura, camp en el qual feia anys que destacava, sobretot des de la seva arribada a París el 56, quan va començar a treballar decididament el metall.

La proposta inicial de conferències i tallers sobre els gravats es va consolidar en el que va anomenar-se Centre de Gravat d’Encamp. Al llarg de l’estiu el centre estava obert a alumnes de tot el món i l’activitat es complementava amb xerrades d’especialistes de cada temàtica i fins i tot una col·lecció de llibres, pensada per finançar el centre, de la qual només es van publicar dos volums a principis dels noranta.

Fou aleshores quan la idea de crear una fundació que gestionés el centre amb activitat continuada es va posar sobre la taula, tot i que no va arribar a bon port. En aquell moment, Andorra no disposava d’una legislació que regulés les fundacions, i Dallerès creu recordar que el Govern demanava una aportació de 100.000 pessetes, de la qual Viusà sol·licitava al Comú que es fes càrrec, malgrat que el projecte no estava del tot definit. El plantejament inicial era replicar amb el Centre del Gravat l’aposta que es va dur a terme amb una entitat emblemàtica com és el Cor de Petits Cantors.

Les dificultats de finançament, la manca de definició del projecte i el pas de Dallerès del Comú al Govern van acabar amb les expectatives inicials. Finalment, poc més d’una dècada després de veure la llum per primera vegada i per manca d’acord de com calia gestionar-lo, el Centre del Gravat d’Encamp va acabar la seva trajectòria.

Fruit de la col·laboració amb tots els artistes i participants que hi van passar al llarg de la dotzena d’anys que va estar actiu el centre, va quedar en mans del Comú una col·lecció de més d’un miler de gravats que des d’aleshores no ha vist la llum, però que sens dubte és un patrimoni artístic de primer ordre.

Viusà i Galí van traspassar amb pocs dies de diferència, i reposen a Encamp des del 1998. Si volen saber-ne més i gaudir de l’obra (a l’espera que l’exposició pugui arribar potser un dia a Andorra), fins al 7 d’abril a Terrassa en tenen l’oportunitat.

GERTRUDIS GALÍ CREANT AL MIG DEL CARRER A ENCAMP

L’escultura Ocell que obre les ales i se’n va fou una creació que l’artista va dur a terme al mig del carrer l’estiu de 1989. L’obra, feta de ferro, coure i bronze, es va fer davant la mirada de passavolants que també deien la seva en el procés creatiu de l’artista. A la nit, quedava la peça a mig fer i els metalls i el soldador repartits a l’espera que l’endemà l’artista reprengués l’activitat. La parròquia encampadana es va convertir per un estiu en un taller a cel obert.

L'obra de Galí en metall té una gran importància.

L'exposició al Castell Cartoixa de Vallparadís de Terrassa.

tracking