Dos estudis alertaven d'esquerdes a la torre de Sant Vicenç

La pluja no hi va fer cap bé, per descomptat, però tampoc va ser determinant ni de bon tros el detonant de l’enfonsament del campanar de Sant Vicenç d’Enclar. Això és el que plantegen des de la Fundació Marcel Chevalier, que ahir va exposar a les xarxes de manera gràfica el deteriorament patit per la torre en els últims anys, amb esquerdes que es van engrandir darrerament i que la intervenció realitzada el 2017 no va servir per frenar. La fundació, que treballa en l’àmbit de la geologia, posa en relleu en el post a la seva pàgina de Facebook que el 2012, amb motiu d’una sortida guiada, van veure que “la precarietat de la torre era ja una evidència”. La qüestió és que l’estat de la torre d’Enclar era ja una preocupació a Patrimoni Cultural el 2000, any que encarreguen al geòleg Valentí Turu un estudi sobre els fonaments. Tres anys després demanen un nou informe, en aquest cas a l’arquitecte Enric Dilmé, que va efectuar un càlcul de resistència. Ambdós alerten ja d’una problemàtica a la torre del campanar. No en els fonaments, de penya, que semblaven suficientment ferms per poder suportar la pressió: és una estructura no gaire esvelta, on el pes està ben repartit per una superfície ampla. Així que l’estudi arquitectònic també conclou que la pressió que suporta la base de la torre i els fonaments està prou dimensionada. No obstant això, sí que va posar de manifest una altra problemàtica que afecta la part inferior de la torre: la falta de pedres o l’absència d’argamassa entre elles. Això sí que podia suposar un problema perquè no hi ha continuïtat en les càrregues cap a baix, fent que el pes quedés descompensat i se centrés en punts concrets (pensem en una construcció feta amb escuradents on falten elements al mig). A la base hi havia forats i era urgent consolidar aquesta part. Això, com s’ha exposat, el 2003. Però la intervenció del ministeri de Cultura, segons la informació que des d’allà van facilitar, no es va produir fins al 2017. L’ensorrament de divendres passat, apunten ambdós experts, difícilment sembla atribuïble només a la ventada o l’aiguat. Tot apunta més aviat al fet que aquella part malmesa en les quasi dues dècades abans de la intervenció va acabar cedint. Ho diu la manera com es va esfondrar, amb la coberta en un extrem. Com un gegant amb peus de fang.