Reportatge
Meritxell, l'avinguda sense nom
Capbussats historiadors i arxivers als llibres d’actes del comú i el quart, s’han adonat que no hi ha constància de quan, com o per què es va batejar l’avinguda Meritxell. Un nom que, a banda, va trigar molts anys a quallar entre els habitants.
Meritxell, l'avinguda sense nom
És el 1951 quan l’avinguda Meritxell apareix així designada en un document oficial. Si més no que hagin trobat en aquest buidatge. Al llibre d’actes del quart i per abordar una qüestió referent al clavegueram. Ho va explicar la historiadora Maria Jesús Lluelles, que és qui signa l’estudi històric que contextualitza Memòries de la construcció de l’avinguda Meritxell, ambiciós projecte abordat entre l’Arxiu Nacional (de la responsable de l’Arxiu d’Etnografia, Isabel de la Parte, va sortir la primera espurna de la idea) i el comú d’Andorra la Vella, que l’ha capitanejat. I finançat: uns 190.000 euros, va explicar la cònsol, Conxita Marsol, per a qui són uns diners “ben invertits”. Els primers resultats visibles de la recerca es plasmen en l’exposició que s’inaugurarà a la fira i que es traslladarà després a l’aparcament de la Vinyeta, per tenir una ubicació definitiva a les dependències comunals de la plaça Lídia Armengol.
Però l’exposició –amb fotografies i documents, presentada en contenidors: “ara que estan de moda, aquí també els aprofitem”, Marsol dixit– és només una part; també hi ha el catàleg, amb textos de Lluelles, De la Parte i David Mas, i previsiblement un documental del qual, de moment, també s’exhibirà un avançament. Els tècnics implicats en el treball van recollir una setantena de relats d’aquella gent que “van abocar tot un esforç”, segons De la Parte, per fer de l’antiga carretera general la principal artèria comercial del país. Gent com Joana Molné Armengol, nascuda el 1919, testimoni dels temps previs a Fhasa i la construcció de la carretera.
La recerca es va acotar precisament entre la dècada dels trenta i el 1977, moment en què l’artèria comercial està totalment consolidada –arriba a tenir cinc grans magatzems a la part baixa i un a l’alta–.
Narrar la història de l’avinguda és narrar la història del creixement del país al segle XX, “és baixar del que és general al que és concret, el paradigma del canvi”, va argumentar Lluelles. “I on més passa això? Només al Pas.”
Lluelles desconeix quan va rebre el nom actual, designació que des del 1951 no torna a aparèixer per escrit fins al 1960, en una relació de carrers de la capital. Sap, no obstant això, que la designació va trigar molt a ser acceptada i emprada per la població, per a qui va continuar sent la carretera d’Escaldes. Ni tan sols tenia un ús diguem-ne oficial: el correu se seguia enviant i rebent amb el nom de la casa.
La configuració del gran carrer comercial “va ser fruit d’accions públiques i privades”, va destacar la historiadora; “neix del no-res a la que era una carretera general i en poques dècades es converteix en artèria comercial”, adaptant-se també al ritme i necessitats del turisme que arriba ja massivament.
La iniciativa seria extrapolable a d’altres zones? Si sorgeix la voluntat, l’Arxiu Nacional posa els recursos a disposició, va oferir la ministra de Cultura, Sílvia Riva.