'Nefer 2.0', la mirada còsmica

Amb El trànsit, un camí d’escultures que l’estiu passat es va desplegar per diferents punts de la parròquia, Díez va mostrar per primer cop la seva escultura pública al país. I ja aleshores el conseller de Cultura, Salomó Benchluch, havia fet palesa la intenció de quedar-se alguna peça. Finalment desig i oportunitat s’han donat la mà i Nefer 2.0 ocupa el seu emplaçament. “Ja fa dies que pensàvem que a la plaça li calia algun element”, va justificar Josep Ramon Tudel, conseller major i responsable de Serveis. Ara “hem tingut la grandíssima sort que aquesta obra estigués disponible, perquè és un artista molt sol·licitat, que gaudeix d’un gran reconeixement internacional”.

L’escultura és una clara referència, va explicar l’autor, a una de les obres capitals de la història de l’art, el cap de Nefertiti procedent de l’antic Egipte que custodia el Neues Museum de Berlín. Una peça que “a banda de ser d’un rigor formal exquisit sembla proposar-nos un enigma: com era possible aquell grau evolutiu tan elevat, cosa que ens porta a reflexionar sobre l’evolució humana”, va argumentar l’artista. La peça ara propietat d’Escaldes-Engordany va ser concebuda també amb una mirada a les obres llegades per l’antiguitat, aquells bronzes grecs que han arribat al present amb les conques dels ulls buits: en origen, va recordar Díez, tenien ulls, però representats per pedres precioses, “el temps els els va arrabassar”. Igual que va mutilar altres obres molt famoses, com la Venus de Milo: tindria avui la mateixa potència de conservar els braços?, s’interroga l’escultor.

Amb aquestes referències al cap, va optar per deixar buida la mirada de la seva Nefer 2.0. Ofereix així “una pseudomirada, una mirada cap a l’interior, cap a l’eternitat, que em sedueix, és com si ella fos capaç de percebre el buit còsmic”.

El mínim material necessari

Nefer 2.0 és una peça de dimensions considerables: 1,8 metres d’alçada, realitzada amb 200 quilos d’acer que s’emplacen sobre una base de granit –d’Andorra, com ja va fer en l’exposició temporal de l’any passat–. Díez procura “treballar amb el mínim material indispensable per definir la forma, és com treballar amb l’aire, utilitzant el menor material necessari per empresonar l’aire”. I entre els materials és l’acer un dels predilectes perquè torna el color d’allò que l’envolta: a l’hivern pot esdevenir blau i en una posta de sol, del color del foc. Això dota l’obra “de certa immaterialitat”.