Soldeu: més fils per estirar

Benet, impulsor de la recerca de les restes de l’aviador nord-americà, i Remolins van presentar els resultats preliminars de la recerca a la Facultat de Geografia i Història (UB), al Congrés Internacional sobre Postguerres, on van participar experts en el tema i joves investigadors procedents de tot el món. Una recerca que no va arribar al port esperat –cap dels dos cossos exhumats en l’excavació feta a la tardor del 2017 no era el de l’aviador, com va determinar de matera taxativa l’anàlisi dental– però que igualment deixa en l’aire l’enigma de qui eren aquestes persones.

No eren locals. Això també sembla clarament determinat. I novament per l’anàlisi de les peces dentals d’un dels cossos, el que es va trobar en un estrat superior i, per tant, enterrades en dates més acords amb la segona guerra mundial. L’individu, explica Remolins, porta tres pròtesis que només li haurien pogut posar durant el primer terç del segle XX en algun país de l’est d’Europa: Alemanya seria una possibilitat clara. Seran les dents les que potser ajudaran a identificar-lo, si més no, en això confia Benet, que ja ha posat en marxa la recerca per demanar fitxes dentals. La seva expectativa d’identificació passa perquè coincideixin amb les característiques d’alguns registres de defuncions de la parròquia de Canillo. Encara que, puntualitza l’arqueòleg, presenta dificultats, perquè les anotacions no segueixen uns criteris molt ferms: cada capellà inscrivia les dades d’una manera diferent i, per exemple, no queda gens clar si quan anoten un enterrament a Canillo es refereix només al poble o potser inclou altres cementiris de la parròquia.

Un altre dels aspectes de la recerca que Benet i Remolins van explicar davant els congressistes a la UB va ser l’examen de les pertinences de l’individu i la investigació realitzada sobre els materials. Per començar, les botes. Malmeses òbviament després de tants anys, però de les que encara s’ha pogut conèixer el fabricant: Fils de A. Charel, una empresa situada a prop de Lió i que va subministrar material –no militar– a l’exèrcit alemany, entre el qual aquest model de calçat.

El cos també duia a sobre unes monedes, foradades perquè ja no estaven en curs i que cròniques de l’època es refereixen a elles com un element sovint utilitzat com a símbol de rebel·lió contra els alemanys: sovint es cosien a les solapes. També es diu que es guardaven perquè el metall no servís per alimentar la indústria de guerra de l’enemic. L’individu portava a sobre, doncs, elements contradictoris sobre la seva personalitat. Més enigmes a desxifrar.

I a Peacock, el seguiran buscant? “El que està clar és que ha d’estar en algun lloc, però potser les restes van quedar a la intempèrie, a l’alta muntanya” i això fa altament improbable que mai no aparegui.