Seria d’esperar que no fos excessiu l’optimisme de l’arquitecte Enric Dilmé en confiar que per fi “sembla que la lenta agonia” de l’antic hotel Casamanya arriba a la fi. En tot cas, la prioritat de donar-li un ús està damunt de la taula.
Dilmé fa un temps que està enfeinat a recuperar les –probablement petites, però a la mida del país– històries dels edificis singulars o de les persones, sovint d’alta volada, que relacionades amb l’arquitectura i l’edificació han passat pel país. “És si vols una rebel·lia individual i de poca alçada”, diu. En aquesta ocasió és a l’antic hotel ordinenc que dedica l’última recerca que publica al bloc. Un bé inclòs a la llista de Patrimoni Cultural com a bé inventariat per uns valors que, bàsicament, resumeix en ser “un exemple viu de la transició entre la construcció tradicional i la tecnologia
El Casamanya en mig d'una "troupe" de mals hereus incapaços de habilitar-lo i que encara el deixaran caure. Trist i penós
Respondre