“Molts pallassos sostenien que les dones no serveixen per fer riure”

Doncs som-hi: què és ‘Veus que no veus’? El va presentar com un espectacle per trencar motllos i estereotips.

Com sempre: la lluita continua. Era una idea que tenia fa molt, molt, molt, de temps, explorar què canvia quan és una dona qui fa de pallassa en l’humor. Tenia ganes de revisar els números clàssics dels pallassos: què canvia quan en lloc d’un August i un Carablanca són una Augusta i una Carablanca. Doncs ens n’adonàvem que moltes coses no funcionaven igual, no les podíem fer.

Per exemple?

Les clàssiques bufetades. Vam pensar què fem? ens estirem dels cabells? No, no funcionava, no trobo que ens entressin els clàssics castanyots. Ens vam trobar que havíem d’adaptar moltíssim els números clàssics per fer-los en femení. De pas, ens preguntem què hauria passat si les nostres àvies, besàvies, haguessin pogut fer de pallasses.

Per quin motiu al circ estaven vedats els papers còmics a les dones?

I és curiós perquè tenien molta importància al circ: al trapezi, fent de lleugeres en números acrobàtics o de doma d’animals. Però la maroma del ridícul que en diuen, la comicitat, aquesta fragilitat patètica del pallasso, era un gran hàndicap. També és cert que les dones al circ, a banda d’actuar, s’ocupaven dels xiquets i per això no podia fer de ximple. No es trobava prou ètic. Una altra teoria que sostenien molts pallassos, entre ells Charlie Rivel, és que les dones no servien per fer riure.

També tenien la funció diguem-ne ornamental.

Bé, al circ precisament tenien molt paper a les disciplines acrobàtiques: havien de ser fortes, lleugeres, valentes. Les trapezistes volaven més que els homes. Però és cert que també havien de portar un vestit que ensenyés la cuixa, amb lluentons... També hi ha, és cert, l’ajudant del mag o del malabarista, que decorava.

Tornant a l’espectacle, a ‘Veus que no veus’, com heu resolt la dificultat de traduir els acudits clàssics?

Primer hem buscat el recull de totes les entrades clàssiques i hem fet una lectura, una cerca. Però a l’espectacle no ens limitem a fer números un rere l’altre sinó que van embolicats en una dramatúrgia. Tot l’espectacle gira al voltant de la idea que volem fer-nos visibles, que volem treballar.

És concebut per al festival?

No sols: llarga vida, llarga vida. Estarem al festival Grec de Barcelona al juliol. Es va estrenar al festival de Cornellà i hem fet algun bolo i esperem que tindrà més vida. A banda, m’entanta treballar amb la Noël, que som companyes de l’Institut del Teatre però no ens havíem trobat mai pel camí. Ella no havia fet mai de pallassa. És tan generosa, i està genial.

Ara, com a directora artística del festival, com està veient aquesta nova època?

Home, des de l’any passat, que va ser corre corre que t’enxampo, doncs molt bé, tot i el pressupost limitat i que no és ja aquell festival tan gran. Però fer-lo renéixer va ser una gran notícia. Es tracta de consolidar-lo i fer-lo créixer. Era una necessitat recuperar el festival mare de les pallasses. Ara, hi ha d’haver un esforç, i per a mi era important tota la part també de formació, de trobades i xerrades.

Això tornarà?

El festival és vostre, d’Andorra. S’hi poden implicar les escoles i grups de teatre, el públic... Però espero que l’any vinent segueixi anant més enllà, que hi hagi capacitat de promoció al país però sobretot fora.

Una data somiada perquè torni a ser com era?

Home! Per mi l’any vinent. Però no depèn de mi. Tampoc no passa res per anar a poc a poc. Millor això que que es torni a engegar tot a la porra.

Està a expenses dels vaivens polítics.

Sí. És clar. Però crec que en l’àmbit artístic ja ens hem acostumat a dependre de la política, com marca tota la cultura.