x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Vicenç Villatoro

“La necessitat d'explicar la societat s'ha refugiat en la novel·la negra”

‘Escriure Andorra’ és una exploració dels autors i els textos que han contribuït per crear un imaginari literari al país i que han protagonitzat una eclosió com poques s’han vist
Actualitzada 23/04/2019 a les 06:57
Podia haver estat una antologia o un recull, però Vicenç Villatoro va optar per un assaig, molt il·lustrat amb textos, per explorar i interpretar com la literatura contemporània en català ha anat creant imatges del Principat, com s’han consolidat i com, segons el periodista i escriptor, han passat a formar part d’un imaginari col·lectiu. Així va sorgir Escriure Andorra, que coediten Editorial Andorra i el Govern.

Un llibre de “naturalesa especulativa”. Què vol dir?
En literatura i en humanitats dos i dos no són quatre: lectors diferents veuen coses diferents en els mateixos textos. El que jo faig és una proposta de lectura que és la meva. Firmada i argumentada, no sé si sòlidament, però pensada i treballada. Permet enfilar un nombre considerablement gran de textos de manera diferent i atreure l’interès per llegir-los.

Diu que és una literatura coneguda frontera enfora. No és molt optimista?
Jo crec que la literatura feta a Andorra es coneix força en l’àmbit lingüístic català. De manera desigual. També és rellevant el pas del temps: un autor que va publicar als vuitanta ha tingut més marge per ser conegut que qui publica des de fa cinc.

És una literatura ben nodrida?
Si miréssim només volum, pes, demogràfic, és immensament gran en relació amb altres comunitats de població semblant però amb característiques històriques i polítiques diferents. Els escriptors andorrans no són coneguts? Però mirem-ho així: ho són els de les Terres de l’Ebre?

Recull aquesta eclosió a partir dels cinquanta, d’una literatura fins aleshores quasi inexistent. I brutal l’última dècada.
És un fenomen que mereix ser subratllat. Quantitativament i qualitativament. Hi ha uns precedents il·lustres, amb una figura clau. Intento no donar noms, però el d’Antoni Morell sí l’he de donar: marca un punt d’inflexió en la literatura andorrana i en la percepció exterior que es té sobre aquesta. I ara hi ha aquesta eclosió de la novel·la realista contemporània en forma de novel·la negra: és un fenomen d’acceleració important.

Per què Antoni Morell és aquesta pedra fundacional?
Perquè posa damunt de la taula el que permet construir imaginaris andorrans molt diferents: la relació entre el passat mític i diguem-ne la contemporaneïtat. A Set lletanies de mort i La neu adversa sobretot. Fan el pont, posen en relació, en contrast, en tensió, la vocació d’un passat mític i la nova Andorra accelerada, on la neu ja no és adversa. Obre el catàleg que permet a la gent que ve al darrere fer coses sobre un terreny sòlid. El seu era el moment dels macondos. Ara tothom vol tenir el seu Carvalho.

Això: com interpretem aquesta explosió de literatura negra? És només una moda?
Penso que és un fenomen interessant i complex i val la pena no esclafir-ho en el terme moda. L’antic realisme social va quedar molt contaminat per la seva hiperideologització. Era gairebé l’estètica obligatòria en un moment determinat i un cert àmbit polític, però tenia un problema de manca de tensió narrativa. I la necessitat d’explicar la societat s’ha refugiat en la novel·la negra. Quan Vázquez Montalbán crea Carvalho a Barcelona no és per homenatjar Dashiell Hammett posem per cas sinó per descriure la societat barcelonina.

Interessant reflexió.
Després hi ha hagut una segona onada, que és la de situar-la en paisatges sorprenents. Històricament se situa en paisatges suburbials, que ja són violents. La nova novel·la negra se situa en llocs relativament idíl·lics: una ciutat sueca o islandesa. El missatge és: el mal està associat a la naturalesa humana, o a l’estructura social, es produeix arreu. La novel·la negra andorrana pertany a aquest subgènere.

Enguany es reivindica la figura d’Isabelle Sandy i aquí ha quedat fora.
Un treball com aquest corre el risc de l’enciclopedisme, així que calia acotar-lo. No tinc cap hipòtesi sobre quina pot haver estat la seva influència, però és cert que les seves temàtiques haurien entrat perfectament en alguns capítols del llibre, com el de l’acceleració de la modernitat. Els seus textos, si no ho haguéssim limitat a obres escrites en català, haurien pogut encabir-se perfectament.

Alguna descoberta personal?
En l’àmbit de la poesia, semblava que hauria estat l’últim reducte de la idealització d’Andorra rural, o salvatge, i resulta que en els últims anys ha sabut evolucionar i té unes veus enormement interessants.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts