x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Mariano García

“El saxo té un so camaleònic que agrada a tothom, sedueix tothom”

Valencià de naixement, i ara professor del conservatori superior de l’Aragó, està lligat al Sax Fest des de l’edició zero. L'ha vist créixer i consolidar-se com a docent i com a concertista
Mariano García en una de les aules de l'IM al Sax Fest.

“El saxo té un so camaleònic que agrada i sedueix tothom”

Mariano García en una de les aules de l'IM al Sax Fest.

Actualitzada 21/04/2019 a les 07:03
Acaba la setena edició del Sax Fest, un esdeveniment que sembla arrelar a la capital i més enllà: enguany ha viscut la competició més disputada, amb intèrprets de més nivell, de les celebrades fins al moment. El saxofonista valencià Mariano García, responsable de la càtedra de saxo del Conservatori superior de l’Aragó, ha estat present en totes les edicions, com a concertista i com a docent a les classes magistrals. Bona opció, doncs, per avaluar el recor­regut del certamen.

Comencem per aquí: com ha anat veient l’evolució del Sax Fest?
Jo recordo haver estat, amb Nacho Gascón, a l’edició zero. Que no era ni festival i no hi havia ni competició: érem uns quants amics. De forma molt petita, familiar, amb un grapadet d’alumnes, vam passar tres dies. I d’allà va sorgir el germen d’organitzar el concurs.

Una feinada.
Sí. Uf! Quin follón!, vaig pensar. Però ja des del principi es va prendre amb il·lusió, amb més professors cada cop, i és realment increïble el que ha aconseguit aquí l’Efrem [Roca, el principal impulsor i organitzador], involucrant tanta gent. Ara mateix és possiblement el concurs de saxo més potent al món pel que fa a premis i reconeixement pels alumnats. Hi ha una burrada de participants, entre concursants i els que venen a seguir les classes. I de tants països: s’ha convertit en un esdeveniment mundial. Tot el món del saxo coneix ja Andorra. És una setmana esgotadora però molt maca. I projectes com aquest ajuden a desenvolupar l’instrument.

Vostè, que a banda és jurat del concurs, com ha vist la qualitat dels participants?
Jo tinc la sensació que és molt alta. Cada cop més. Enguany hi ha hagut gent dels millors conservatoris del món, gent ja professional. Hem passat molts moments de gaudir mentre els escoltàvem al concurs.

Diu que cada vegada es coneix més a fora? Hi ha interès pel saxo?
És bastant popular. Potser hi ha més gent que toca el violí, però a països com França o Espanya no crec que la diferència sigui gaire gran perquè hi ha molta tradició de bandes. Aleshores vol dir que hi ha molta gent que l’estudia i el practica ni que sigui a un interès mitjà, encara que poca gent vulgui ser professional. L’altre dia em deien que a la Xina creix a un ritme exponencial i em vaig espantar perquè em van dir quants saxofonistes xinesos hi ha.

Quants?
Són vint milions de xinesos tocant el saxo! I de tots els instruments clàssics –s’associa al jazz, dels inicis, però aquí parlem d’un festival de clàssica–, és el més versàtil, té una capacitat camaleònica per canviar el so: jazz, rock, clàssica. Pot arribar a molta gent. Jo crec que a tothom el sedueix.

Dona també més opcions a qui vulgui professionalitzar-se?
No desgraciadament. Perquè tenim una carència històrica: no forma part de l’orquestra simfònica, perquè es va inventar molt tard, el 1841 Adolphe Sax el presentava, i en aquella època ja havia mort Beethoven. Érem al romanticisme però a l’instrument encara li va costar uns anys desenvolupar-se tècnicament i que hi comencés a haver els primers professors. El saxo és un instrument contemporani. Aleshores un flautista, per exemple, acaba i pot optar a places en orquestres, però de saxo no n’hi ha. Nosaltres hem d’anar a la pedagogia, que és maco, perquè viure tan sols de concerts gairebé ningú no ho aconsegueix.

Necessiten la complicitat dels compositors actuals.
La tenim, per aquest so camaleònic que li permet fer coses que són meravelloses, pots executar centenars de sons i als compositors els excita molt. De fet ja fa dècades que està assentant el repertori.

O sigui que és qüestió de temps que sigui part fonamental de les orquestres.
Jo no ho crec, perquè les orquestres són del segle dinou. Encara es programa un Xostakòvitx, totalment consolidat, i hi ha gent que es queixa d’això de la música contemporània. La música es va desenvolupar molt entre les guerres mundials i després va perdre el contacte amb el públic. Beethoven va ser el més arriscat del seu moment, la Simfonia núm. 3 va canviar la història de la música, la gent no l’entenia. Però al segle XX s’ha distanciat del públic. I la gent, quan li dones una petita explicació prèvia, queda meravellada.
Etiquetes
8
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts