james rhodes
Sensació ambivalent
Per atansar la música al públic potser no cal referir-se a chopin com “an asshole”
James Rhodes és el pianista del moment. L’estrella del rock que interpreta Bach, Chopin i Beethoven. Però que és el pianista del moment fora dels escenaris de la clàssica s’ha de puntualitzar. Perquè: tindria cabuda en un cicle com Ibercàmera? Compartint cartell amb intèrprets consagrats o nous valors, com Jan Lisiecki, que el va precedir a l’escenari ordinenc, obrint fa a penes uns mesos l’Ordino Clàssic? El cert és que no. Per quina raó? Perquè ha fet professió de fe de subvertir els codis del concepte de concert de música clàssica i tota la litúrgia que l’envolta? O perquè (i alguns ho consideren així, d’altres tot el contrari: és un tipus sempre controvertit) en realitat les seves qualitats com a intèrpret no estan a l’alçada? Fem un exercici de comparació: busquem a Youtube la interpretació de la Sonata en Re Major Núm. 15 ‘Pastoral‘ de Beethoven interpretada, posem per cas, per Daniel Baremboim. Voilà la resposta. Si va ser remarcable, no obstant, la molt energètica interpretació d’En la gruta del rei de la muntanya, del Peer Gynt d’Edvard Grieg. Que va introduir avisant: “Això és el que passa quan penso en el Brexit.”
En tot cas, el britànic és indiscutiblement el pianista rocker del moment i, per tant, un punt a favor per al cartell de la temporada de Govern a l’Auditori Nacional. En la línia del que l’any passat va suposar el recentment desaparegut Michel Legrand. Encara que la figura d’aquest últim sigui indiscutible.
Qualitats interpretatives a banda, Rhodes ha fet professió de fe de presentar els seus concerts com a xous, espectacles, de subvertir els codis del concert de música clàssica: el vestuari, la projecció del seu nom sobre el teló de fons (un punt d’egolatria?), suplir amb intervencions parlades la falta de programa de mà. Amb tot plegat ha aconseguit arrossegar cap a la clàssica un públic en principi aliè. I això és un gran punt al seu favor. El seu públic li agraeix l’esforç didàctic. Que d’altra banda molts altres estan fent: pel mateix escenari ordinenc havia passat el francès Jean-François Zygel, pianista i conductor d’un popular programa de France Inter (La preuve par Z: altament recomanable). Gent que s’esforça a presentar la música d’una manera propera; però per atansar els compositors al públic no calen exabruptes com referir-se a Chopin com “an asshole”.
Rhodes va passar, doncs, per la temporada a l’Auditori precedit pel soroll mediàtic que ha sabut generar. I amb maneres d’estrella, com demanar que li portessin un piano de Barcelona. Com un un Vladimir Horowitz viatjant amb el seu instrument o un Glenn Gould transportant amunt i avall la banqueta. Però aquells eren un geni i un extra-terrestre. No és el seu cas.