“M'acaben d'enfonsar la carrera: em donen el Sant Jordi d'honor”

No has vist cap pel·lícula meva però no se t’ha notat gaire”, diu Jorge Sanz (Madrid, 1969) en acabar l’entrevista. Gran error, ni que fos per una raó: com es podria obviar un senyor que ha aparegut en un centenar de pel·lícules, algunes de tan conspícues com l’oscaritzada Belle Époque? Ara coprotagonitzarà The Straw, cinta que es rodarà en escenaris del país i que els seus artífexs presenten com un escudella western amb un cert to gore.

Més de cent pel·lícules...

... I algunes, bones.

I les recorda totes? Pot citar-les de carrerilla?

Totes, però, no, no puc. De petit sí que ho feia [i comença amb algunes]. Ara em perdo.

Hi ha qui diu que una carrera es construeix dient ‘no’.

Aquests actors que tenen un pope i els diu com han de fer carrera crec que cometen un error. Un actor és un intèrpret: ha de tenir vivències, i agafar un text i transmetre’l, amb intuïció, saber què vol el director.

O sigui que res d’Actor’s Studio? Res d’‘El Mètode’?

Tots tenim un mètode. Jo de petit era un nen que plorava molt bé. Era el 1979. Em van fer fumar a la primera pel·lícula, que avui seria il·legal.

‘La miel.’

De Pedro Masó, amb guió d’Azcona i amb Jane Birkin i López Vázquez: la millor pel·lícula del destape. Després vaig fer molt cinema infantil. I a Catalunya vaig fer el primer timbaler del Bruc. Enguany em donen el Sant Jordi d’honor. M’acaben d’enfonsar la carrera [i riu].

Sobre tot si l’accepta.

L’acabo d’acceptar i faré el discurs en català. Crec que el que cal és concòrdia i no discòrdia. Així que el faré en català, com a bon madrileny que soc.

Parlant del treball de quan era nen: li va quedar pendent ‘Verano azul’. Una ferida?

Al contrari. Perquè vaig protagonitzar un incunable de Verano azul. Jo soc gran, aleshores vaig agafar encara l’època dels campaments juvenils del Frente de Juventudes, amb camisa blava i braç en alt. A mi, com era molt petit, em deixaven guardant el màstil de la bandera. Un dia ve un cotxe i baixen els pares i penso “per fi em treuen d’aquí” però em diuen que em porten dues notícies: t’han triat per fer el paper de Tito de Verano Azul; dues: no el faràs, no et convé.

I?

Antonio Mercero em va cridar per rodar el capítol 20, que mai no es va emetre. Una gota freda va deixar a mitges el rodatge, però en algun soterrani de TVE hi ha de ser. No diguis que no és maco.

Per què no ho van incloure al fals documental ‘Qué fue de Jorge Sanz’ [de David Trueba]?

Perquè, ves a saber, igual el material sobrant es va tallar i reaprofitar per a cues de muntatge.

A la sèrie riu de vostè mateix.

Sense sentit de l’humor no anem enlloc. I Espanya és un país d’acudits: el que més ens agrada a la vida és que ens expliquin un bon acudit. Aquest sentit de l’humor no el té cap altre país del món.

Torno al principi: ha dit molt sovint ‘no’?

Mira, t’ho explicaré com ho feia Michael Caine: “Jo he fet El hombre que pudo reinar, que és una de les millors pel·lícules que s’han fet, però també he fet Tiburón IV, que és de les pitjors. Però amb aquesta em van pagar molt bé, em vaig comprar una casa”. Així que jo he fet pel·lis sols perquè hi havia Resines o sols perquè es feien a Mèxic o Cuba. Tant de bo tot el que m’ofereixin siguin personatges bons, com el que faré aquí, que és molt original, perquè no hi ha hagut un western com aquest. Jo crec que hem de fer coses noves, reinventar-te.

Els millors moments tenen a veure, potser, amb l’Oscar?

Belle Époque ens va donar tantes satisfaccions! Però El año de las luces em va canviar la vida: jo anava per a militar, com el meu pare i el meu germà. M’agrada la vida castrense, però amb setze anys vaig fer un rodatge d’exteriors a Portugal, sense la família, i de la mà de Fernando Trueba, que té una visió romàntica del cine i els cineastes que em va captivar. Era el que volia fer.

I el gran moment?

La primera pel·lícula: hi havia 400 nens amb 400 mares a la selecció. No vaig passar, i quan sortia pel portal entrava Amelia de la Torre, que em va agafar de la mà i va demanar a Pedro Masó que em fessin proves a càmara. Em van donar el paper. Per això sempre dic que la professió em va triar a mi.