reportatge

La festa és cosa seriosa

Ni antigues ni encarcarades, sinó vives, i ben vives, evolucionant amb la gent que les protagonitza. Així veu l’escriptor i periodista Albert Roig les festes populars. Amb Rosa Burgos signa la publicació digital ‘Les festes d’interès cultural. Patrimoni immaterial d’Andorra’.

La festa és cosa seriosa

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

Des que el 2010 quinze de les festes tradicionals van ser incloses a l’inventari general del patrimoni cultural, com a béns immaterials, hi havia una feina, potser un deute pendent amb elles: documentar-les, capbussar-se en els orígens, exposar el que van ser i explicar com van evolucionar per arribar a ser el que són ara. Aquesta feina és la que recull la publicació digital –accessible des de la web www.cultura.ad–, feina de dos periodistes sota la coordinació de l’antropòloga Isabel de la Parte des de l’Arxiu d’Etnografia.

Aquesta publicació respon a la necessitat, explica De la Parte, “de fer una acció de pes, de reforçar el coneixement que el públic pugui tenir d’aquestes festes”. Perquè les celebracions, hi afegeix, “no sols tenen un component lúdic, sinó un valor social, de comunió de les persones, i és on sovint retrobem tot el costumari”. El mateix procés d’inclusió a l’inventari va ser un exercici de posada en comú: amb les parròquies i amb les associacions. En un camí que només es comença a transitar, exposa la responsable de l’Arxiu d’Etnografia: està previst seguir ampliant aquest inventari de patrimoni immaterial, no sols amb noves festes –el Contrapàs d’Andorra la Vella té tots els números per ser-ne la primera, després del treball de Teo Armengol–, sinó amb “elements del patrimoni associatiu, per exemple, però de moment estem en fase exploratòria”.

Documentació escrita però, sobretot, el relat oral han estat les fonts de Roig i Burgos per “fer un recorregut històric i veure com s’han anat transformant amb el pas del temps”, apunta el primer. Cita l’exemple del Roser d’Ordino, una festivitat mariana que originàriament se circumscrivia a un sol dia de celebració religiosa, però que amb el temps es va secularitzar i va esdevenir una proposta especialment adreçada als joves, i també gestionada pel jovent. També apunta l’Arlequinada de Canillo, una altra celebració que es va recuperar a mitjan segle XX, però que va agafar un caire més actual amb el temps. I Roig situa els orígens de les escudelles populars en la trobada que tenia lloc a Sant Antoni de la Grella el dia de la benedicció de les bèsties: als traginers se’ls rebia amb un brou calent per ajudar-los a recuperar les forces esmerçades en el camí. Després van venir les avantpassades immediates de les actuals: les que es van començar a celebrar a l’avinguda Meritxell.

En aquest camí evolutiu les festes han viscut cert paral·lelisme, recull Roig: d’aquelles trobades en què la gent mateixa s’organitzava per a les ballades han passat a “entre cometes, professionalitzar-se”, és a dir, a deixar-ho en mans d’esbarts. També han deixat de banda certes regles, com la que prohibia participar al ball de Santa Anna qui no fos escaldenc de naixement.

Les 15 inventariades

- Cavalcada de Reis d’Andorra la Vella i Escaldes-Engordany.

- Escudelles populars i Encants de Sant Antoni.

- Carnaval d’Encamp.

- Arlequins de Canillo.

- Caramelles d’Ordino i Sant Julià de Lòria.

- Aplec de la Mare de Déu de Canòlich.

- Falles de Sant Joan d’Andorra la Vella.

- Benedicció de les guardes comunes de Setúria.

- Roser d’Ordino.

- Benedicció de vehicles de Sant Cristòfol d’Anyós.

- Diada de Santa Anna a la festa major d’Escaldes-Engordany.

- Festa major de Sant Julià de Lòria.

- Aplec de la Mare de Déu de Meritxell.

- Fira del bestiar de Canillo.

- Fira concurs d’Andorra la Vella.

tracking