La vida 'freelance', amb cello

Sí, el fet de ser andorrana m’està ajudant molt” per poder tocar a casa, reconeix la jove violoncel·lista; “l’ONCA sempre m’ha cuidat molt, em passa projectes interessants”, a banda de concerts que han anat arribant en els últims mesos: del cicle Cambra Romànica, que organitza la Fundació Ibo, o del que organitza el comú de Canillo, per on va desfilar amb el Trio Casablancas, molt jove i de recent formació, que agafa el nom del compositor Benet Casablancas.

La intèrpret forma part d’una família, els Bartumeu Rocamora, en què la música sempre ha format part del menú del dia: si la mare és una addicta a la lírica, el pare havia, fins i tot, fet de professor de piano als orígens del conservatori, i els dos germans també han seguit la formació musical, tot i que tirant cap a la banda del pop i el jazz. Així que, a la Carolina, d’alguna manera, la carrera musical la perseguia des del bressol. Amb set anys la van inscriure a l’Institut de Música i la mare la va encaminar cap al cello, per allò que és l’instrument que més s’assembla a la veu humana: “Jo no tenia cap criteri, crec que el que m’agradava era la bateria”, explica. Però el consell matern va quallar, sobre tot perquè va tenir una primera professora, Cristina Sahuquillo, que va saber encaminar-la. “I perquè vaig descobrir Pau Casals. No sé com, imagino que a través de Lluís Claret”, que també li va donar classes, “em va impactar el seu vessant humanitari, em va fer pensar que es poden fer moltes coses a través de la música”, reflexiona la jove instrumentista.

Acabada la formació que podia oferir-li Andorra, va posar rumb a Barcelona i, posteriorment, al conservatori d’Utrecht, on va acabar el cicle superior. Després va completar els estudis a Londres –un màster de dos anys al Royal College, becada per la Fundació Crèdit Andorrà–. Uns temps enriquidors que va completar amb un any addicional durant el qual va estar col·laborant amb una companyia de teatre experimental, espectacles que barrejaven l’actuació amb la dansa contemporània i la música –“tenia la seva complicació, perquè havies d’improvisar”–. Amb ells va actuar pel Regne Unit i va fer un salt fins a Taiwan.

Però necessitava tornar a prop de casa. “Londres és una ciutat molt gran on és difícil tenir una bona qualitat de vida” i, a més, “tinc la sensació que a Barcelona està creixent la inquietud per la música, tant entre els intèrprets més joves com entre el públic”.

Amb aquest bagatge arriba al concert d’aquest migdia, Dissemblances, acompanyada d’una guitarrista a la qual va conèixer en un festival a Astúries: ella participava amb el Quartet Rocamora i en trobar la Sílvia Nogales van pensar que per què no posar en marxa una formació gens habitual. “No hi ha moltes partitures originals, així que sovint ens fem els arranjaments”, explica. Avui tocaran peces d’Astor Piazzolla o de Bartolomeo Bartolozzi, autor barroc que, en aquest cas, sí que va deixar escrites peces per a cello i guitarra. També, entre d’altres, una peça d’Érik Marchelie, Un jour a Paris, “perquè crec que és important tocar música actual”.

I si els escenaris del país se li van obrint, ho agraeix i també busca camins frontera enfora. Fa pocs dies entrava a la borsa de treball de l’OBC –“molt contenta, després d’unes proves molt dures, perquè és una de les millors orquestres del panorama espanyol”, comenta– i, a poc a poc, la van cridant d’altres formacions: a banda de l’ONCA, la Filarmònica de Bolonya o una formació portuguesa. Aviat tocarà amb l’orquestra del Liceu, justament en l’estrena d’una òpera de Benet Casablancas, compositor fetitxe. “Sóc freelance, amb tot el que té de gens rutinari i imprevisible”, ironitza.