Les faltes i la història

Marina, amb el col·leccionista Robert Basart, el també filòleg del DIEC Jaume Salvanyà i el comissari de l’Any Fabra, Jordi Ginebra, va analitzar la tasca del mestre, i sobretot la seva relació amb el Principat, en un cicle de conferències –no gaire concorregut– a la sala d’actes del comú escaldenc.

Les xerrades van servir per posar damunt la taula no sols la relació del lingüista amb el país, sinó –i en això es va centrar Marina– com Andorra havia adoptat –trigat a adoptar, de fet– les propostes de Fabra. Començant per seguir el consell fabrià: “Ara que sembla que podem tenir escola pròpia no hem de pertorbar les criatures amb aquesta diversitat”, deia, en uns moments en què a les Valls l’ensenyament havia passat dels mestres pagats pels comuns a la implantació de les escoles francesa i espanyola.

Marina va recórrer també el lapse de temps que Andorra va trigar a adoptar la normativa moderna a través de les actes i documents conservats a l’arxiu de les Set Claus. Així, el 1915 encara comprova una escriptura vacil·lant i antiga que el 1916 es manifesta en terminacions verbals dubtoses, com ara suspendrer, o en l’ús de gal·licismes, com un rambler incorrectament utilitzat com a sinònim de terraplè, o castellanismes: cinematógrafo.

Marina va ressaltar fets com que no va ser fins al 1938 que el Consell va exigir que “totes les súpliques” se li adrecessin en català i es comencés a parlar de llengua oficial i no sols de llengua pròpia.