De pròpia mà de Fabra (o no)

Sovint la gent no sap el que té”, argumenta Basart, a qui li convenç més el terme de rescatador que el de col·leccionista. En aquell cas se li van posar els ulls com taronges en pensar “que podria ben bé ser treball de camp” del mateix gramàtic. “M’hi vaig quedar tan estranyat que aquella tarda, que anava a veure un partit del Barça, no em concentrava en el futbol, només pensava en el llibre.” La seva hipòtesi –i el desig– apunta que no té cap sentit que algú s’hagués dedicat a subratllar paraules i afegir-ne de noves, a mà, en un diccionari. “Ho podríem entendre en unes quantes, però no en centenars”, argumenta. “No crec en casualitats com aquesta.” I els apunts fets sobre aquesta primera edició del Diccionari general de la llengua catalana de Fabra, editat el 1932, coincideixen fil per randa, assegura Basart, amb les modificacions que es van introduir a la segona edició, la del 1954.

A Basart li agradaria, per descomptat, que aquesta hipòtesi arribés a confirmar-se. De moment, el públic pot fer-hi una ullada, perquè el diccionari forma part dels documents que el col·leccionista –perdó, rescatador– va cedir per a l’exposició que s’ubica al vestíbul de l’edifici administratiu del Govern (a banda d’uns plafons al carrer), una mostra que commemora els 150 anys del naixement de Fabra i el centenari de la publicació de la Gramàtica catalana. La mostra inclou una còpia escanejada (fins al detall més minso: els plecs del paper) del testament que va dictar poc abans de la seva mort i dipositat a la Cambra de Notaris d’Andorra, un document pràcticament inèdit fins al moment, a excepció d’un avançament ja exhibit a instàncies del Cercle de les Arts i de les Lletres als anys setanta.

Tornant al diccionari amb anotacions, tot i el desig de Basart, de moment la conjectura només és això, una presumpció, en espera del que dictaminin els experts. Basart ja va contactar amb alguns, “però no em convenç de cap manera l’argument que em donen per donar la idea: algú m’ha dit que no és possible perquè aleshores seria una cosa única”.

Una joia?

Això, precisament, tenir una joia de tal magnitud, és el que espera haver aconseguit Basart. “Així que de moment no es pot dir ase ni bèstia, sinó que seguim treballant-hi.” I el propietari de la suposada troballa matisa que “no dic que siguin apunts de la pròpia mà de Fabra ni molt menys, però sí que penso en el seu equip”, en ajudants prenent notes sobre el que dictava el lingüista, fent apunts sobre l’evolució de la llengua catalana en aquells anys –s’hi van introduir termes com FAI o CNT, recorda Basart– i sobre la manera de millorar la publicació.

El propietari del llibre en qüestió apunta altres arguments en favor de la hipòtesi que el faria feliç. El primer, que en aquells temps adquirir un llibre com aquest no estava a l’abast de tothom, així que seria considerat un objecte quasi de veneració i difícilment ningú es dedicaria a guixar-lo. “I a la primera pàgina recull els parlants de català i valencià en aquella època, unes dades que als anys trenta no crec que estiguessin accessibles per a qualsevol.”