Reportatge

Veus que fan pinya

El cor impulsat per Andorra Lírica engreixa la maquinària perquè el dia del debut (el 27 ja, amb la posada en escena de l’‘Elisir d’amore’) la vintena llarga de veus que l’integren estiguin a l’altura d’un espectacle professional com el que s’espera al Claror.

Veus que fan pinya

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

Francesc Guillén, com la resta de membres del cor, conscient de la responsabilitat a la qual s’enfronten, no es limita a assistir als assaigs setmanals, sinó que es dedica en cos i ànima a preparar-se cada cop que té una estoneta lliure a casa. I a casa es va trobar amb la implicació de l’Emma, la filla de sis anys, qui es va autoimposar la tasca d’ajudar-lo a aprendre’s el text. Finalment, també ella se’l coneix de memòria i fa pocs dies, quan va acompanyar el pare a un dels assaigs col·lectius, es va plantar al bell mig de tots plegats cantant ella també la partitura. Ho explica la directora de la coral i impulsora d’An­dor­ra Lírica i la seva temporada, Jonaina Salvador, a qui va sonar tan rodona la interpretació de la nena que la va convidar a sortir a l’escenari el cap de setmana vinent.

L’anècdota reflecteix el funcionament del grup, la sintonia entre ells i sobretot les ganes amb què es preparen. Tindran un paper molt important a l’obra. A L’elisir el paper del cor no és puntual, sinó continu, recorda Salvador: és el poble, molt present a tota l’acció; són els que opinen sobre els personatges, fan festa, participen al casament; les dones fan de confidents de la Gianetta (l’amiga de la protagonista) i els homes, de soldats de la compa-nyia de Belcore. Per donar el millor sobre l’escenari “estan fent una feina molt conscienciosa”, en diu la directora, tant els que ja tenien una formació prèvia, alguns semiprofessionals, com els que mai no s’han enfrontat encara amb el públic.

De la copla a l’òpera

Entre els que ja tenen molt assumida l’experiència de pujar a un escenari hi ha Francisco Amat, tot i que fins al moment sempre ha cantat copla. “A mi m’encanta la copla, però sobretot m’agrada cantar”, diu, i enrolant-se en un cor líric veu obrir-se-li sobretot les portes per adquirir uns coneixements tècnics que fins ara no tenia. “La lírica és la mare de tot el cant, a banda de ser hermosíssim, i d’això em vull alimentar”. Reconeix l’exigència, “però encara que sempre he estat un cantant autodidacte i que cantar òpera és complicat, tampoc no m’ha costat tant”. Si fins ara es guiava per sensacions, ara amb l’ajuda de Salvador “puc corroborar-les i corregir-les, m’ensenya a respirar i a utilitzar bé l’instrument”. Ell, confessa, se sent meravellat de descobrir sons nous i noves tessitures que surten de la seva gola.

Tampoc Joan Belles és cap neòfit. Enginyer industrial barceloní que ara treballa al sector financer del país, es va iniciar al món del cant en l’època d’universitari; també en solfeig i piano. “M’agrada perquè et permet expressar-te d’una altra manera i és molt positiu per als que som tímids: les pors es vencen enfrontant-les.” Ell ja està molt avesat als escenaris, durant any i mig va formar part d’una coral a Luxemburg amb la qual fins i tot havien anat a cantar a Viena, “i això fa respecte, a la capital de la música i davant un auditori de 1.800 persones”, recorda.

Les experiències que ha tingut fins ara no han estat amb una coral professional, però sí de bon nivell, explica. Amb la coral luxemburguesa ja havia fet òpera, Carmen, i en aquesta nova oportunitat no es mostra gens preocupat: “responsabilitat de debò la té la junta directiva d’una coral, el cantant només s’ha de preocupar de memoritzar i cantar bé”.

Més bagatge

Virginia Fernández és una extremenya d’origen que al setembre va recalar a Andorra com a professora de llengua i literatura espanyola del Maria Moliner. “Ja venia amb la idea de cantar”, cosa que sempre ha fet (també ha dirigit corals), així que quan “providencialment” es va trobar amb l’anunci d’Andorra Lírica va veure l’opció claríssima. “Jo crec que ens sortirà tot molt bé perquè la gent veig que aprèn molt ràpid i tot­hom està molt il·lusionat, hi ha molt bon ambient i la Jonaina té una paciència infinita”, assegura.

L’experiència és tan positiva, diu la docent, “que em sembla que sols per això ja m’ha merescut la pena venir a Andorra”.

Annabel Argelich, infermera de professió, s’hi va enrolar i va arrossegar dues de les tres filles, la Laura, de 14 anys, i la Judith, d’11. “A casa sempre ens ha encantat la música” i ara, mentre totes tres assagen, reben el suport dels altres dos membres de la família, que les ajuden a corregir-se. “Practicar així, tots plegats, és molt engrescador.”

A veure la nit del debut com va, reconeix amb un punt de nerviosisme, “però ens hem trobat tan còmodes en cada assaig, com en una família, que fins aquí tot és cent per cent positiu”, afirma convençuda d’haver trobat el lloc que desitjava. Les hores dedicades al cant “són el meu moment de relax, l’oportunitat de sortir del dia a dia, sentiments tots positius”.

tracking